Blog / Inici - L'Avenç

LITERATURES D'ESTIU

Quan arriba l'estiu acostumem a tenir més temps per llegir. Per fer-vos-en venir ganes, hem seleccionat alguns fragments dels últims títols publicats que precisament parlen de l'estiu... ens hi acompanyeu?

Més

Katherine Mansfield M. Àngels Anglada Julià Guillamon Adrià Pujol Cruells Jona-Daniel Bezsonoff Virginia Woolf

PREMIS, QUÈ EN FEM?

@ Espais Escrits

Pancarta de benvinguda a M. Àngels Anglada a Figueres, després de rebre el Premi Josep Pla

En les darreres setmanes, s’han produït diverses notícies relatives als premis literaris de casa nostra: les noves bases del premi Sant Jordi, la polèmica suscitada pel premi Crexells, o, en una altra escala, el fet que l’Ajuntament d’Olot hagi decidit enguany no convocar els tres premis literaris que concedia anualment. En un sistema literari de les dimensions del català, volem preguntar-nos quina és la importància dels premis, i quina és la seva contribució efectiva a l’hora d’afermar la trajectòria d’un autor o d’articular un públic lector. Per això hem demanat a algunes persones vinculades al sector que contestin unes preguntes per compartir punts de vista i obrir un debat que ens ajudi prestigiar la literatura en català.

Més

[EDITORIAL] PER UN GOVERN D’UNITAT

Catalunya viu una hora greu. Amb esperit de revenja, insensible al dolor que està provocant, l’aparell de l’Estat espanyol segueix buscant la humiliació i la derrota de l’independentisme català, en lloc d’intentar trobar una sortida política al conflicte plantejat per l’aspiració sobiranista d’amplis sectors de la societat catalana, novament posada de manifest en les eleccions del 21 de desembre passat. Com ha estat reiteradament denunciat, la irresponsable decisió del govern del PP d’abdicar la seva responsabilitat i de judicialitzar la seva resposta a la qüestió catalana està tenint unes conseqüències que ens allunyen, cada dia que passa, de la solució d’un conflicte que necessita diàleg i política, no jutges i policia. [...]

Més

Editorial: Llibertat presos polítics!

L’estratègia aplicada pel govern de Mariano Rajoy («el Estado tiene derecho a defenderse»), amb la complicitat del PSOE i de Ciudadanos, front al repte plantejat pel sobiranisme ha estat i està sent una estratègia que en persegueix la derrota i la humiliació, enteses com la rèplica no pas a una demanda democràtica sinó al que és vist simplement com un «desafío» inacceptable. Aquesta resposta, imbuïda de patriotisme, nega tota legitimitat a l’independentisme, un moviment que, a despit dels seus greus errors polítics dels quals haurà de respondre, és tanmateix l’expressió, pacífica i democràtica, d’una demanda compartida per amplíssims sectors de la societat catalana. Però el fet és que la resposta judicial per la qual va optar el govern de Rajoy, com una manera de no haver de donar una resposta política, de no haver de fer política, davant del problema polític més important que té plantejat Espanya, està tenint unes conseqüències gravíssimes per a la salut democràtica de l’Estat espanyol.

L’aposta perquè fos el Tribunal Constitucional i ara el Tribunal Suprem els que s’encarreguessin de donar resposta a l’independentisme ha afectat seriosament la separació de poders a Espanya —una qüestió que hauria de preocupar especialment els demòcrates espanyols, més enllà de les seves poques o nul·les simpaties polítiques cap al sobiranisme català, perquè està afectant drets fonamentals. I ho està fent en un entorn polític i mediàtic que assisteix, sense que sembli tenir gaire capacitat d’oposar-s’hi, a un retrocés seriós dels drets i de les llibertats democràtiques, com ho proven la recent condemna a tres anys i mig de presó al raper mallorquí Valtonyc per la lletra d’unes cançons (!) o fins i tot la retirada de la fira d’art Arco d’una obra de Santiago Sierra al·lusiva als presos polítics.

L’unanimisme dels mitjans de comunicació espanyols (inclosos els públics, que paguem entre tots) no només impossibilita el fet de qüestionar l’estratègia del PP, sinó que accentua diàriament la incomprensió cap a la qüestió catalana. L’absència de veus discordants, fruit de la manca de voluntat d’escoltar les raons dels altres, no fa més que agreujar la barreja de prejudicis i de desconeixement amb què les elits polítiques i intel·lectuals espanyoles aborden el fet català (un desconeixement sagnant de la realitat dels quals el penúltim exemple és l’article delirant de José Luis Álvarez, “‘Els de casa’ frente ‘els de fora’”, El País, 15/2/2018). El diagnòstic que es vol imposar —el sobiranisme com a fruit del procés de «nacionalització» dut a terme en els darrers trenta i escaig anys per l’escola i pels mitjans de comunicació públics catalans— porta a una voluntat d’actuar en contra de consensos bàsics que existeixen a la societat catalana, particularment respecte de la llengua catalana, al mateix temps que revela una profunda desconfiança cap al dret a l’autonomia reconegut, amb una reticència que ara adquireix nova llum, en la Constitució del 1978.

És en aquest marc que, de forma inseparable, té lloc l’actuació judicial del Tribunal Suprem, un tribunal del qual s’ha qüestionat, per part de nombrosos juristes espanyols, que sigui l’adequat per jutjar un delicte altrament inexistent com és el de rebel·lió. El «marc mental» de l’actuació judicial equipara l’independentisme català al terrorisme basc, com ho demostra de forma prou reveladora el llenguatge dels informes que la Guàrdia Civil presenta al jutge, però a més no té inconvenient a entrar en el joc polític, de manera que la interlocutòria del jutge Llarena mantenint l’exconseller Forn en presó provisional, autoritza inequívocament a emprar el terme «presos polítics» per referir-se a Jordi Cuixart, a Jordi Sánchez, a Joaquim Forn i a Oriol Junqueras. Una vergonya democràtica que fa quatre mesos que dura, i que no hauria de durar ni un dia més.

Barcelona, 21 de febrer de 2018

Més

EDITORIAL: L'ESTRATÈGIA DE LA DERROTA

L'Avenç fa pública la seva anàlisi davant la situació política actual i s’afegeix a les nombroses veus que criden al diàleg, la mediació i a evitar la unilateralitat.

El dimarts 3 d’octubre va tenir lloc una de les manifestacions més impressionants de la història contemporània de Catalunya. Una història recent no mancada, precisament, de grans manifestacions reivindicatives. Un nombre altíssim de gent, de tota mena i condició, alguns amb banderes i molts altres sense, va omplir els carrers de les ciutats i viles del país en protesta per l’actuació brutal i injustificable de les forces policials espanyoles que havia tingut lloc el diumenge anterior, per tractar d’impedir la celebració de l’anomenat “referèndum d’autodeterminació”. Era el rebuig compartit, fins i tot per aquells que no van anar a votar o que haurien votat “no” el dia 1, a la violència policial com a única resposta de l’Estat a la qüestió catalana. Era un gest de dignitat col·lectiva.

Aquell mateix vespre, en una al·locució televisiva, el rei d’Espanya, Felip VI, llançava un missatge inequívoc, que no pot ser llegit més que com el preàmbul al decret que podria autoritzar la suspensió de l’autonomia a Catalunya. Ningú no podia esperar del monarca altra cosa que la defensa del marc constitucional, però el seu to i la seva alineació plena amb l’estratègia del govern del PP va fer que la monarquia, en el que alguns veuen com el seu pitjor error comès en quaranta anys, perdés en aquell mateix instant el caràcter arbitral que li confereix la Constitució espanyola. Adreçant-se només a una part dels catalans, i ignorant que l’actual majoria parlamentària a Catalunya va ser elegida democràticament, el rei Felip VI va fer un flac favor a la situació actual, prestant-se a avalar una estratègia que, en bona mesura, ens ha portat a l’atzucac present.

Encara que aquest moment està fortament presidit per les emocions, i per la urgència de les decisions que caldrà adoptar en un marge de temps molt curt i pressionant, on el marge d’error dels uns i dels altres és altíssim, convé anar una mica enrere per mirar d’entendre la situació actual. I això, al nostre entendre, passa per la comprensió que, a Catalunya, ens trobem davant d’un dels moviments socials més extraordinaris, i més interessants, que tenen lloc avui a Europa: l’emergència d’un sobiranisme ampli, transversal, inclusiu i democràtic, que podríem qualificar de postnacionalista i que busca, des del reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, una resposta a una greu crisi de representació política en el marc de l’Estat-Nació. I que demana, també, repensar la mateixa Unió Europea, amb el seu model de governança i amb la imposició de les polítiques d’austeritat.

A l’Estat espanyol, la qüestió catalana ha anat indissolublement lligada a la qüestió de la democratització de l’Estat. Les constitucions espanyoles de 1931 i de 1978 van haver d’enfrontar l’encaix territorial, singularment del País Basc i Catalunya, com una de les seves preocupacions prioritàries. En tots dos casos, l’oposició més ferotge a la Constitució democràtica va venir dels qui, per damunt de tot, volien preservar una determinada concepció de la “unitat d’Espanya”. Que els hereus ara dels qui, des d’Alianza Popular i el mateix José María Aznar, es van oposar a la Constitució del 78 precisament pel model territorial autonòmic que tractava d’establir, siguin ara els seus defensors més ferms és una tràgica ironia. Al respecte, l’escriptor portuguès Gabriel Magalhaes assenyalava fa poc que “encasellar-se en una Constitució sens dubte democràtica, però nascuda al final d’una dictadura no enderrocada i, per això, condicionada per aquell principi, és una manera de destruir el futur del país” (La Vanguardia, 25/9/17).

El model, inconcret i ambigu, que volia instaurar la Constitució del 1978, amb la seva distinció, ben aviat oblidada, entre “nacionalitats i regions”, va començar tres anys més tard a voler ser corregit, arran de l’intent de cop d’Estat del 23-F de 1981 i de les seves conseqüències polítiques. Però la correcció més important va ser empresa pels governs del PP, amb un programa definit per José María Aznar en el llibre La Segunda Transición (1994), i que havia de corregir les “concessions excessives” fetes per la primera Transició en la qüestió territorial i donar pas a una efectiva recentralització de l’Estat.

La resposta catalana davant d’això va ser la reforma de l’Estatut d’Autonomia de l’any 2006, greument escapçada quatre anys després per una sentència del Tribunal Constitucional. Una sentència que va posar fi al pacte constitucional del 1978, i que recordava als catalans la seva situació subordinada. A partir d’aquell moment, les institucions de l’Estat deixaven de protegir els drets polítics dels catalans: en el moment que un recurs del PP (que s’havia oposat amb els seus 15 diputats al Parlament de Catalunya a una reforma aprovada pels altres 120), després del que el constitucionalista Javier Pérez Royo va qualificar com un “cop d’estat” al TC, tombava el que havien aprovat per vies estrictament constitucionals i democràtiques el Parlament de Catalunya, les Corts espanyoles i un referèndum, la trencadissa estava servida.

La democràcia és el govern de la majoria, però també el respecte a les minories. Una part molt important de la societat catalana es va sentir humiliada i rebutjada per la sentència del TC —impulsada per un PP que no va tenir cap inconvenient a apel·lar a l’anticatalanisme difús que persisteix com un dels elements integrants de la cultura política espanyola—, i va emprendre el camí, difícil, de la independència política: si no teníem un Estat a favor, calia tenir-ne un de propi. Començava la revolta democràtica catalana, un moviment de baix a dalt, amb una capacitat de mobilització extraordinària, com les successives manifestacions de cada Onze de Setembre, del 2012 ençà, han demostrat a bastament. Un moviment més decantat a l’esquerra que el nacionalisme català tradicional, i que ha conviscut amb l’efervescència de tota mena de moviments alternatius nascuts a l’escalf del 15-M.

Davant d’això, i amb l’excepció justament de les forces polítiques sorgides del 15-M, el sistema polític i mediàtic espanyol ha negat tota legitimitat a les demandes democràtiques que arribaven des de Catalunya. L’unanimisme patriòtic ha impregnat els mitjans de comunicació de Madrid —caracteritzats per una alarmant falta de pluralisme— i ha fomentat una resposta que, partint d’un desconeixement escruixidor de la realitat catalana, a la qual s’han aplicat els epítets més amables, alguns han concretat fins i tot en la proposta d’un “frente único” contra “l’enemic”, propiciada per l’expresident de la Junta d’Andalusia, José Rodríguez de la Borbolla, en un article finament titulat “Cataluña, la epiléptica de España” (El País, 14/9/17).

En aquest context, no pot estranyar que l’actitud que ha adoptat el govern del PP davant de la revolta catalana hagi estat, des del primer moment, l’estratègia de la derrota. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ho resumia així en una entrevista a la SER (4/9/17): “Cuando la única propuesta política que sale del Estado es la derrota, planteada en términos casi belicistas, y al adversario se le dice que tiene que rendirse, políticamente se está generando un gran problema.” La manca de propostes polítiques, en tots aquests anys, per part del govern espanyol per mirar de fer front a les demandes tan majoritàriament expressades de la societat catalana encara causa estupor. Començant, és clar, pels sectors, tan nombrosos, de la societat catalana que volen romandre espanyols i als quals els agradaria que el govern de Madrid hi respongués amb arguments, i no pas amb amenaces.

I això no ha fet més que agreujar la “desafecció” d’una part massa important de la societat catalana cap a un sistema polític que no respecta la singularitat de la cultura catalana, i que li nega el seu reconeixement com a subjecte polític, així com la seva participació en la governança de les institucions de l’Estat: el dia 20 de setembre passat, quan en un gest de protesta contra les detencions i l’entrada a diverses seus institucionals catalanes per part de la policia espanyola, els diputats d’ERC, PDeCAT i En Comú Podem van abandonar l’hemicicle del Congrés dels Diputats, des d’alguns escons es van sentir veus que els convidaven a no tornar (“¡No volváis!”). La manca de voluntat de reconeixement del problema, la manca de solucions empeny constantment així el sobiranisme en la direcció de l’estat propi, sense que de Madrid arribi cap proposta alternativa i integradora que la de rendir-se i acceptar l’statu quo. Finalment, el nucli del conflicte s’estableix en una part que no se sent representada políticament en les institucions espanyoles amb una altra que respon amb un nacionalisme cada cop més excloent.

Al respecte, atribuir a la personalitat de Mariano Rajoy, i a la seva clamorosa inèpcia política, la inacció davant de la revolta catalana seria massa fàcil. És tot el sistema polític espanyol, impregnat d’un fort nacionalisme, que ha estat incapaç d’oferir una alternativa. Un nacionalisme “banal” (M. Billig), si es vol, que en el cas de la dreta, sobretot, es troba més a prop del nacionalisme ètnic que del “patriotisme constitucional”, malgrat algun intent d’apropiació d’aquesta noció fet per Aznar. ¿Com s’entén, si no, que tant el PP com Ciudadanos celebrin les seves victòries electorals al crit de “Soy español, español, español...”? ¿En quin altre país d’Europa s’entendria, això? En absència d’una concepció cívica, laica i democràtica, de la Nació espanyola, s’ha imposat una visió sagrada, preconstitucional i essencialista. Ernest Renan va dir, en la seva cèlebre conferència del 1882 que la Nació es basa en un “referèndum diari” (“le plébiscite de tous les jours”), en un consens, doncs, que cal renovar constantment. I aquest consens, entre una part majoritària de la població catalana, Espanya l’ha perdut. Davant d’això, l’únic argument és el que s’esgrimeix en una pancarta exhibida en una manifestació de suport a la Guàrdia Civil, davant la caserna de la Travessera de Gràcia, en els dies posteriors als fets del 20 de setembre: “España no se vota”.

Així, l’intent de celebrar un referèndum a Catalunya com els del Quebec i Escòcia (i que el “no” podria haver guanyat tant o més fàcilment del que ho va fer en aquests dos casos) va ser rebutjat, per una qüestió de principi, pel govern espanyol —malgrat les possibilitats apuntades per alguns constitucionalistes. I quan, davant la falta de sortides, el Parlament de Catalunya va convocar finalment el “referèndum” de l’1 d’octubre passat, la consulta no només va ser prohibida, sinó oposada amb una escalada d’accions judicials i policials, incapaç d’observar el respecte escrupolós als drets que deia defensar, que van culminar en la inadmissible acció punitiva que no només no va poder-lo impedir, sinó que va comportar que The Guardian afirmés que “L’estat espanyol ha perdut”.

En l’actual escalada d’acció-reacció, el moviment independentista ha d’avaluar, ara més que mai, els propers passos a emprendre. I ho ha de fer amb unes dosis de realisme polític que s’han trobat a faltar, visiblement, en una majoria parlamentària que, convençuda d’haver-se carregat de raons i al crit de “tenim pressa!”, ha tendit a menysvalorar totes les dificultats, a saltar-se tots els inconvenients, a forçar al límit els propis reglaments (desoint els lletrats del Parlament i no donant veu als grups de l’oposició), a ignorar que compta amb una majoria políticament i socialment insuficient i a refiar-ho tot a la mobilització ciutadana, a la qual s’ha acabat exigint més del que pot demanar-se. Malgrat el triomf polític i moral que la celebració de la consulta de l’1-O li ha reportat, és una evidència indefugible que el referèndum de diumenge passat està mancat de les més mínimes garanties perquè pugui ser considerat vàlid, i per avalar per tant una declaració d’independència que, altrament, l’actual correlació de forces convertiria, en el millor dels casos, en la mera expressió d’un desig. I, el que és pitjor, en un gravíssim error polític.

En aquest context, se’ns apareix amb especial preocupació la penúltima baula de l’estratègia de la derrota aplicada pel PP: l’afirmació, amb una clara voluntat de profecia autocomplerta, que Catalunya és una societat fracturada. Una afirmació que va fer seva el monarca i la llavor de la qual es troba en la frase d’Aznar que “abans que trencar-se Espanya es trencaria Catalunya”. La manifestació del dia 3 d’octubre constitueix un desmentiment importantíssim d’aquesta pretensió, però el sobiranisme ha d’entendre que no podrà mai construir una independència sense un referèndum acordat, en què participin també els del “no”. Tenim una societat massa diversa, massa plural, massa heterogènia com per buscar unanimismes que tampoc no ens semblen desitjables, però cal no oblidar mai que som un poble massa petit i fràgil com per pensar que podrem aconseguir res sense un consens social al més ampli possible i una cohesió social que no podem abandonar mai com a objectiu. I per això no dubtem a sumar-nos a les veus que, des d’àmbits diversos, adverteixen del fracàs a què ens portaran les solucions unilaterals i demanen donar una oportunitat a una solució negociada del conflicte.

En efecte, un cop constatada que l’acció repressiva —acompanyada de la mentida, l’insult i les manifestacions més agressives de menyspreu—, no ens podrà treure del destret actual, l’apel·lació a la mediació que s’ha obert en els últims dies aporta una llum d’esperança a la incerta situació present. La seva aplicació, però, dependrà de la voluntat dels uns i dels altres d’estar diposats tant a abandonar l’estratègia de la derrota com a assumir, amb realisme i responsabilitat, la correlació de forces existent. Però exigirà, sobretot, una cosa que encara no hem vist en els últims set anys: l’assumpció per part del sistema polític i mediàtic espanyol que la qüestió catalana és un problema d’Espanya, al qual no pot seguir girant l’esquena, i per a la resolució del qual ha de posar sobre la taula, d’una vegada, propostes creïbles.

Barcelona, 6 d'octubre de 2017

Més

Editorial: L’arrel del mal

Arran dels atemptats terroristes del passat dia 17, compartim l'editorial que sortirà publicat al número de setembre i ens adherim a la convocatòria de la manifestació del proper dissabte 26 a les 18h als jardinets de Passeig de Gràcia de Barcelona.

"El divendres 18 d’agost al migdia a Barcelona una multitud baixava Rambla avall, després que es fes un minut de silenci a la plaça de Catalunya en senyal de record i respecte cap a les víctimes d’un terrible atac terrorista que havia tingut lloc el dia abans, a la mateixa Rambla de Barcelona, on una furgoneta que baixava fent ziga-zaga per la calçada central del passeig va deixar, fins al moment que es va aturar al cap d’uns cinc-cents metres, un rastre de tretze morts i més d’un centenar de ferits. En la seva fugida del lloc dels fets, l’autor material de l’atac va matar una altra persona, per prendre-li el cotxe, i aquella mateixa nit una altra persona va resultar morta a Cambrils, on la policia va abatre cinc integrants del comando terrorista...." [segueix]

Les ofrenes florals i les espelmes votives omplen tot el mosaic del Pla de l’Os, al pla de la Boqueria, des de l’endemà de l’atemptat de Barcelona.

Més

L'Eclipsi, el concurs

A invertida

Vet aquí el resultat del concurs de L'Eclipsi, enllacem el conjunt de textos breus que hem rebut. Moltes gràcies per participar-hi! Teniu fins al 28 de febrer per enviar-ne! [+]

Més

T'hi atreveixes? #leclipsi #elconcurs

A invertida

Amb motiu de la publicació de L'Eclipsi, de Georges Perec, en versió d'Adrià Pujol Cruells, obrim UN CONCURS de tuits i textos breus SENSE LA A, des d'avui i fins al 28 de febrer. [+]

Més

La imatge de l’artista, una exposició

La imatge de l’artista. Gravats antics sobre el món de l’art

Al Casino de Manresa, l’historiador de l’art Vicenç Furió, comissaria una excel·lent exposició titulada La imatge de l’artista. Gravats antics sobre el món de l’art, que restarà oberta fins al 30 d’octubre. [+]

Més

Aitor Quiney. Casino de Manresa. Exposició. Art.

TORNEM AL SETEMBRE AMB NOVETATS!

novetats set oct

Marxem uns dies de vacances.... amb la satisfacció de la feina feta, i amb la il·lusió per la que vindrà! Per donar-vos algunes pistes, us deixem amb les novetats literàries dels propers tres llibres dels mesos de setembre i octubre.

A més, ens trobareu a La Setmana del Llibre en Català, del 2 a l’11 de setembre a la Plaça de la Catedral de Barcelona, a les parades 55 i 63 de Llegir en Català

Bon estiu!

Més

Llull Joseph Roth Aspern Henry James