Onze germans

Victòria

El número d’abril de L’Avenç arriba amb l’estrena d’una nova sèrie literària, “Onze germans”, de l’escriptor, traductor i músic barceloní Martí Sales (1979) que es va donar a conèixer el 2005 amb el poemari Huckleberry Finn (premi Vila de Lloseta de poesia). També ha publicat Dies feliços a la presó (Empúries, 2007), Ara és el moment (Amsterdam, 2012) i, recentment, Principi d’incertesa (Males Herbes, 2015). Ha traduït autors com John Fante, Kurt Vonnegut o Harold Pinter; ha cantat amb grups com Els Surfing Sirles, ha dirigit el Festival de Barcelona de Poesia (2010-2012) i escriu també a Time Out. [+]

Amb “Onze germans” Martí Sales s’endinsa en un univers familiar sorprenent, integrat pels onze fills de la senyora Victòria, que conformen una sèrie de personatges, cadascú a la seva manera, ben singulars. Una exploració lúdica que confirma la idea que no hi ha res més insòlit que l’apassionant món de la família.

Així comença “Victòria”, el primer lliurament d’“Onze germans”:

“A la pensió madrilenya de mala mort l’aire és tan glaçat que crema. Fa cinc anys que ha acabat la guerra i un jove esprimatxat, amb ulleres i bigotet, estudia a la taula atrotinada, incansable. Asseguda al llit, la dona, amb la perplexitat pròpia de la joventut, se’l mira. L’adora.

—Francesc, fa un fred terrible. Jo em fico al llit.

Ell no respon i segueix escrivint, subratllant i memoritzant, cada cop més desconcentrat i amb la voluntat minvant a marxes forçades. Estirada i tapada fins el nas, la Victòria no li treu l’ull de sobre i deixa que s’escoli el temps: la sang li bull. La sang també li bull: enfredorit i tenallat, el Francesc no aguanta més de mitja hora a ficar-s’hi d’una revolada. No vol que li dolgui. Si la seva dona l’ha vingut a veure des de Barcelona i la té al llit, no anar-hi seria cometre el més gran dels pecats.”

Com afirma el mateix Sales, Onze germans és una investigació antropològica-literària per entregues. Com es construeix la identitat d’una família? I els mites propis? Com es dissolen o multipliquen els diversos membres, quines són les bregues i les argúcies per aconseguir existir en una família tan nombrosa? Quin paper hi juga l'oralitat, en tot plegat? El joc de perspectives aporta veritat o embolica més la troca? La mentida serveix per distorsionar la realitat o per retratar-la, posant en evidència els mecanismes de la intriga? Què podem arribar a saber del cert, finalment? Donades unes condicions bàsiques inicials —un cert grau de perversió, enginy, prole en olla a pressió—, els protagonistes d’Onze germans elaboren un món personalíssim, amb unes regles pròpies que val la pena estudiar des del punt de vista del discurs literari —és a dir, de la ficció— perquè, com deia la Núria Martínez Vernis, quantes mentides fan falta per construir una sola veritat?

Per primer cop, a més, el projecte literari s’acompanya també d’un projecte d’il·lustració, encarregat al dissenyador gràfic i il·lustrador gironí Marc Vicens (Cornellà del Terri, 1972). Vicens ha treballat per nombroses publicacions i institucions catalanes, i ha participat en exposicions col·lectives i individuals. L’última, l’any passat a la Sala Marsà de Tàrrega. Manté el blog de lletres amb dibuixos Menjar blanc.

Vicens dibuixa directament amb tinta xinesa, a partir de la relectura del text, “intentant visualitzar el personatge i trobar un to personal. Buscar alguna cosa del text que em porti a una imatge. En aquest cas vaig dibuixar moltes cares de persones de diferents edats. Volia que sortís la Victòria i molts dels seus fills. Volia donar la sensació que era una mare que es ‘trenca’ pels seus fills.”

L’Avenç promou, des de fa vuit anys, la creació literària amb la publicació d’un conjunt de sèries de relats mensuals durant un any. En aquest projecte hi ha participat, per ordre cronològic: Francesc Serés (2005), Emili Manzano (2006), Jordi Puntí (2007), Joan-Daniel Bezsonoff (2008), Manuel Baixauli (2009), Imma Monsó (2010), Josep M. Fonalleras (2011), Joan Todó (2012), i Marta Rojals (2014). Alguns d’aquests relats han continuat el seu camí, i han estat reelaborats i publicats en format de llibre. D’aquí han sortit, de moment, els Pinyols d’aubercoc, d’Emili Manzano (2007); L’educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff (2009); Els castellans, de Jordi Puntí (2011); i L’horitzó primer, de Joan Todó (2013). Enguany és Julià Guillamon qui està traçant el seu Barri de la Plata a L’Avenç. Ell mateix ho explica aquí.

Aquesta estrena és una bona manera de celebrar Sant Jordi, no us sembla?

#onzegermans