Homenatge a Teresa Rebull

Teresa Rebull

© Fons particular Teresa Rebull

La cantautora Teresa Rebull (Sabadell, 1919-Ceret, 2015) ha mort precisament el 14 d’abril, aniversari de la proclamació de la Segona República, l’any 1931. Era un símbol de l’escena musical catalana i de la Nova Cançó, i també un referent de la lluita antifranquista i d’esquerres que la va dur a la presió i l'exili. [+]

Teresa Rebull, la gran dama de la cançó catalana antifranquista i d’esquerres se n’ha anat de puntetes, precisament el 14 d’abril de 2015, aniversari de la proclamació de la Segona República, l’any 1931. Teresa Rebull, símbol de l’escena musical catalana, ens ha deixat la nit d’aquest dimarts 14 d’abril al seu domicili del carrer de Sant Pere, prop de la platja de Banyuls de la Marenda.

Teresa Rebull tenia 95 anys i encara pintava. Fa una setmana, amb uns amics del Vallespir, l’acabàvem d’homenatjar al vernissatge de la sala dels Porxos de Can Laporta de La Jonquera, el 10 d’abril passat, on presentava la seva darrera exposició de pintura conjuntament amb l’amic pintor i escriptor de Ceret, Miquel Arnaudies.

Teresa Rebull era una cantant cèlebre però era també una pintora de talent poc coneguda que va manifestar amb mil colors, fins l’últim moment, una llibertat total; la llibertat una de seves més grans passions. Només quatre dies abans de la seva desaparició, recordo haver-li dit que, després de totes les intervencions mèdiques que acabava de sofrir, la trobava molt serena i sempre tan bella.

Teresa Soler va néixer el 21 de setembre de 1919 en un barri obrer de Sabadell. De molt jove, a partir de juliol de 1936, va militar al POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista). Un partit d’esquerres del qual el seu futur marit Josep Rebull, va ser-ne un destacat dirigent. Amb la derrota republicana i la victòria del feixisme, als vint anys passava la frontera pel Pertús cap a l’exili, el febrer del 1939.

Els primers anys de l’exili a França va participar activament, al costat del seu marit, a la resistència clandestina contra l’ocupant nazi. Josep Rebull serà fins i tot detingut per la Gestapo alemanya. Després de la guerra mundial, la parella va instal·lar-se a París. Durant els anys 50, Teresa Rebull treballava a París com a venedora, ballarina i actriu, i tingué el privilegi de ser amiga d’intel·lectuals com Simone de Beauvoir, Albert Camus, Georges Brassens, Boris Vian, Juliette Gréco, el gran actor Gérard Philippe. Tots ells testimoniaven una solidaritat indefectible als exiliats republicans catalans i espanyols. Durant aquella època freqüentava el Casal Català de París, on la vaig conèixer. Ens vam veure sovint del 1958 al 1962 i hi polemitzàvem amistosament sobre la lluita antifranquista amb Quico Vila-Abadal, Jordi Arquer, Ambrosi Carrion, Romà Planes i Angel Castanyer.

D’ençà del Maig del 1968 a París, Teresa Rebull, va integrar-se al moviment de la Nova Cançó catalana i va començar a actuar el febrer de 1969 acompanyada de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Raimon i Quico Pi de la Serra. Teresa Rebull va començar a ser coneguda com l’”àvia” de la Nova Cançó perquè s’hi integrava als 50 anys, quan la majoria dels "Setze Jutges" eren molt més joves. Amb tot, esdevindria la pasionaria de la Nova Cançó.

A més de compondre les seves pròpies cançons, Teresa Rebull va musicar poemes d’escriptors tals com Joan Salvat Papasseit, Miquel Martí i Pol, Marià Mercè Marçal, Enric Brufau, Josep Marimon, Francesc Català, Jordi Pere Cerdà, Rosa Leveroni, Simona Gay i Josep Sebastià Pons.

Entre la seva discografia notem els àlbums "Teresa Rebull" (1969), "Mester d'amor/Joan Salvat Papasseit" (1977), "Papallones...i més" (1984), "Camí de l'argilada" (1986), "Cançons populars catalanes" (2002) i "Teresa Rebull. Cançons, 1969-1992" (2004), un àlbum que reuneix 44 cançons. També fou una de les cantants que va participar en l’àlbum antològic "Dones, flors i violes. La dona en la cançó catalana", amb Bella Dorita, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Maria Cinta, Guillermina Motta, Carme Sansa i Rosa Maria Sardà.

L’any 1973 comença a estiuejar a Banyuls de la Marenda, on a partir de 1979 va decidir amb el marit i la germana d’establir-s’hi definitivament Potser per a estar més a prop de la Catalunya preautonòmica, durant la transició democràtica, i seguir les peripècies. Des d’allà podia traslladar-se més fàcilment a Barcelona.

Durant els anys 80 va adherir-se al PSC de Joan Reventós, de Raimon Obiols, de Maria Aurèlia Campmany, Marta Mata i Ernest Lluch. D’ençà de la meva arribada a Ceret, l’any 2000, sovint m’empaitava per crear un agrupació socialista a la Catalunya del nord que, malauradament, mai no ha arribat a existir.

El 2006 va rebre un homenatge al Palau de la Música Catalana en el qual van participar els seus entranyables amics cantants, Lluís Llach, Marina Rosell, Maria del Mar Bonet, i Joan Isaac, un concert que va permetre la realització del disc "Visca l'amor. Festa homenatge a Teresa Rebull", en el qual Teresa cantava sola o en duo amb els altres cantants. Teresa Rebull fou també una de les protagonistes del llibre "Dones contra Franco", de l’historiador Jordi Creus (Ara Llibres, 2007), un homenatge a sis dones que havien lluitat amb fermesa i valentia contra els nazis i el règim franquista.

Resumint la seva intensa vida, diguem que abans d’iniciar la seva carrera artística com a cantant, Teresa Rebull va mantenir una intensa activitat política. Primer militant al POUM, d’ençà del juliol de 1936; durant la guerra va col·laborar com a enfermera fins el 1939: va ser detinguda en una "checa" a Barcelona a causa dels fets de maig del 1937; després de la Retirada, el 1939, a França va participar a la lluita clandestina contra l’ocupació dels nazis. Com tants altres republicans, Teresa Rebull va conèixer un llarg i penós exili a França, durant la dictadura franquista.

L’any 1999, en morir el marit, Josep Rebull, Teresa va publicar l’autobiografia "Tot cantant", a les edicions Columna de Barcelona. Al llibre descriu la seva implicació constant en la lluita del seu poble per la llibertat, militant, cantant, pintant sempre l’amor i la llibertat. Un exemple vital que jo, sempre, he admirat profundament.

Teresa Rebull també actuava al Rosselló o Catalunya del Nord, i en una de les seves darreres accions, per l’agost de 2012, va enviar una carta oberta al president de la República Francesa, François Hollande, per demanar-li que França actués més fermament a favor de la dignitat de les llengües regionals, especialment del català.

Entre els nombrosos guardons, reconeixements, homenatges i premis, Teresa Rebull va rebre, el 1979, el Premi del disc Charles-Cros a París pel seu disc Mester d'amor del 1977. El 1993, va rebre la Creu de Sant Jordi a Barcelona i, el 2007, el Premi Memorial Francesc Macià per la seva defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Aquesta estrofa poètica és un extracte d’un homenatge personal de 2012 a Teresa Rebull que ella havia llegit i apreciat.

“Teresa, deessa grega superba
Teresa del somriure lliure
Record de la serra de Pàndol
De les sabates d’en Jaume
De les heroïques batalles de l’Ebre
De la nostra dissortada República
Rossinyol, encara te’n vas a França ?
Sempre cantaràs la vida i l’amor
Ets la nostra inefable Teresa
De tots els brillants mediterranis.”

Gentil Puig i Moreno
Ceret, 18 d’abril de 2015