Veritat, justícia i reparació pels republicans deportats als camps nazis

A propòsit de la commemoració del 70è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini de Mauthausen, Rosa Toran, de l'Amical de Mauthausen, escriu sobre la reparació pendent pels republicans deportats. [+]

A les portes de la celebració dels actes commemoratius de l’alliberament del camp de Mauthausen i els seus comandaments, entre els dies 8 i 11 de maig, una intervenció del diputat Joan Tardà a les Corts espanyoles ha obert la porta al debat sobre els deures pendents de l’Estat amb els republicans que van patir en els camps nazis, per la seva defensa de la República i la seva participació en la lluita contra els nazis que ocupaven França.

Any rere any, des de la fundació, el 1962, de l’associació que reuneix als antics deportats i els seus familiars i amics, els viatges a Mauthausen, al camp conegut com el camp dels espanyols –pel número significatiu d’internats de tots els pobles d’Espanya, per la seva llarga permanència en aquest, i també per les seves singulars formes de resistència–, han estat continus i perseverants. La presència davant del monument erigit en la memòria de col·lectius de diverses nacionalitats, rendint honors als primers lluitadors antifeixistes d’Europa, dóna compte de la seva especificitat, però també s’ha anat advertint, al llarg de dècades, de l’oblit institucional. Malgrat les visites de caràcter privat, no va ser fins a l’any 2005, quan el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va patentar amb la seva assistència el reconeixement a les víctimes republicanes, presents, encara, algunes d’elles i satisfetes de donar la mà al màxim representant governamental.

Les víctimes i els seus familiars ens congratulem dels gestos d’empatia i solidaritat, però no oblidem els anys que han transcorregut entre el silenci i la ignomínia. Mentre els supervivents de la majoria de països europeus eren rebuts amb respecte, eren atesos per pal·liar les seves malalties físiques i psíquiques i eren emparats en el teixit associatiu que es va tramar des del mateix any 1945, els republicans van haver de refer les seves vides en geografies allunyades de la seva pàtria o bé enfrontar-se als embats de la dictadura de Franco. Van ser pocs els que van optar pel retorn a la seva pàtria i això els va comportar seguir pagant un preu molt alt, la renúncia a la llibertat i el patiment de l’experiència passada, reclosos tan sols als cercles familiars i d’amics. Silenci al que se li va sumar persecució, control policial, traves per emprendre una nova vida laboral, i fins i tot la presó per alguns d’ells. En efecte, fins la mort de Franco va seguir pesant sobre ells la revenja dels vencedors, l’epítet de “rojos españoles”, el mateix amb el qual van ser catalogats quan van entrar al camp de Mauthausen.

Una breu referència als arguments donats en diversos anys successius, des de 1962, per negar la condició legal a l’associació Amical de Mauthausen, fundada per emparar i defensar als deportats i a les seves famílies, no tenen parangó en cap altre país: des de l’afrancesament del nom, els interessos mercantils o els informes polítics dels seus impulsors. I no va ser fins a l’any 1978 que l’entitat, sota una certa tolerància en els darrers temps, va poder sortir de la clandestinitat i celebrar les seves trobades sense vigilància policial.

Però una dictadura tan llarga, quaranta anys de mentides i deformació sobre la història recent, va enfonsar les seves arrels de tal forma que encara pesa sobre el fet de la deportació republicana, tot i això cal recordar com de llarg i plagat d’obstacles ha estat el camí. La censura va recaure en els primers testimonis, la informació als familiars de les víctimes no va emanar dels organismes oficials, sinó de l’associació que els agrupava –tenim com a tall d’exemple les cartes dirigides als familiars a la dècada dels 60 i a tots els ajuntaments d’Espanya als anys 80–, els projectes de caire educatiu han tardat en arribar i s’han vist interromputs per la dinàmica de retallades dels últims anys –com prova l’escàs nombre d’alumnes que poden viatjar als camps, en relació a etapes anteriors–, i encara és notable la manca de finançament per donar llum a manuscrits memorialístics.

A més, a la ignorància de bona part de la població sobre els seus veïns deportats, s’hi afegeixen els descobriments del passat familiar per part de néts i besnéts, i encara més greu, per les seves implicacions polítiques, és el confusionisme de la inclusió de la deportació republicana dins el fenomen específic de l’Holocaust. Actualment està clar que no es pot identificar per complet el nacionalsocialisme amb el genocidi jueu, ja que van ser assassinats milions de persones per altres motius; i els homes i les dones republicanes no van ser deportats per atzar, ja que van passar a formar part dels centenars de milers de persones destinades a l’esclavatge i l’extermini pel treball degut a la seva condició d’enemics polítics de Franco i Hitler.

No cal enumerar aquí les proves documentals existents sobre la responsabilitat de la dictadura franquista en el seu destí d’esclavatge i mort ni sobre el seu coneixement dels milers d’espanyols internats, als quals hem de sumar el maltracte moral i material que va recaure en els supervivents i familiars, abans al·ludit. Tot i això, als 70 anys de l’alliberament i als 75 de l’entrada dels primers republicans als camps, s’ha d’esperar quelcom més que el reconeixement i l’homenatge.

Els estats han d’assumir les seves responsabilitats pels fets del passat, no només com el rescabalament merescut de les víctimes, sinó per responsabilitat davant el present. Alemanya es va imposar com a deure no oblidar les lliçons del passat, ja que en ell s’ha de nodrir qualsevol debat sobre els problemes del nostre món. Com discriminarem entre dictadura i democràcia si no arribem a escatir les implicacions d’un i altre sistema en la vida dels ciutadans? La dictadura franquista va provocar milers de víctimes, dins i fora del país, per raons polítiques, i davant aquesta vulneració dels drets humans no hi ha altre sortida que el reconeixement per part de l’Estat de la responsabilitat i l’atorgament de la categoria jurídica de víctimes als deportats republicans, i, si es pot, als seus familiars, com ha fet en els últimes temps el govern francès.

No es poden acabar aquestes frases sense al·ludir a les paraules del ministre Juan Ignacio Wert, en la seva resposta a la intervenció del diputat Tardà i en la qual es va mostrar d’acord amb el seu esperit. Però, no fiem de la Llei de Memòria Històrica la petició de veritat, justícia i reparació, quan segueixen sense anul·lar-se judicis dels tribunals franquistes, sinó que demandem que s’assumeixi la responsabilitat de l’Estat espanyol en la deportació dels republicans i el seu reconeixement com a víctimes, a tots els efectes. Pel contrari, l’assistència de les autoritats als pròxims homenatges, al costat del monument erigit per subscripció popular l’any 1962, significaria satisfer a un preu molt baix el reconeixement que mereixen les víctimes del nacionalsocialisme, règim, per una altra part, que no va ser fruit d’una errada històrica, com el va catalogar el ministre a les Corts, sinó una concatenació de factors econòmics, socials i polítics, i que va tenir com aliat al règim dictatorial imposat a Espanya des del 1936 fins al 1975.

Rosa Toran. Historiadora. Amical de Mauthausen i altres camps.