40 anys sense Franco

El 20 de novembre passat va fer 40 anys de la mort del general Franco. El seu règim, nascut d’un cop d’estat militar que va derivar en guerra civil, havia durat, aproximadament, uns altres 40 anys. Iniciada amb una brutal política d’extermini de les forces democràtiques, obreristes i regionalistes, la «llarga nit» del franquisme, dolorosament perllongada tant per la cruel repressió que dificultava el sorgiment de l’oposició a l’interior com per la guerra freda que en permetia l’hipòcrita reconeixement a l’exterior, va fer que l’Estat espanyol no es pogués incorporar plenament a l’Europa democràtica fins al seu ingrés a la Comunitat Europea l’any 1986, cinquanta anys després d’iniciada la guerra civil. Un retard respecte al benestar i a la democràcia europees del qual, malgrat la convergència produïda en aquests últims trenta anys, no ens hem recuperat encara plenament.

viureelfranquisme

La rodonesa de l’aniversari, dels 40 anys sense Franco, ha fet que aquests dies, en els mitjans de comunicació i en els diversos actes que s’han organitzat per a l’ocasió, ens tornem a preguntar sobre la naturalesa del franquisme, però també per les seves continuïtats i pervivències. Així, per exemple, en el número anterior de L’Avenç, Borja de Riquer assenyalava que la historiografia espanyola sobre el franquisme ha estat condicionada per la conjuntura política, i en concret per la necessitat de justificar una determinada visió de la Transició, que tendeix a minimitzar el paper de l’antifranquisme en la mateixa mesura que a sobrevalor el de la dissidència a l’interior del règim mateix i de les seves diverses «famílies». Paral·lelament, Paul Preston, en la reedició actualitzada de la seva biografia del Caudillo, afirma que «la mitologia y las leyendas franquistas han resultado muchísimo más duraderas de lo que se podía haber imaginado», de forma que conclou que havia infravalorat «la potencia de casi cuarenta años de lavado de cerebro nacional». Podem argüir que sempre hi ha un desfasament entre la producció acadèmica i la socialització d’aquest coneixement, però ens hauríem de preguntar seriosament sobre quins factors han contribuït a la pervivència d’aquests «mites i llegendes» franquistes i, més enllà, a la tèbia consideració que el franquisme sembla merèixer en sectors no menystenibles de la societat. En aquest sentit, un dels primers elements a considerar és, sens dubte, la inexistència d’una ruptura «catàrtica» amb el passat. El fet que el cap de l’Estat, el rei Juan Carlos, fos nomenat per Franco, i la tutela que els «poders fàctics» van exercir sobre el procés de Transició ajuden a explicar, encara que no a justificar, per què la dreta espanyola s’ha abstingut sempre de condemnar el règim franquista, a diferència d’altres contextos europeus on la victòria de l’antifeixisme el 1945 va fer que el tall amb el passat fos net i clar, i la condemna del feixisme rotunda. Ara bé, a tot Europa, les polítiques de memòria han estat i són decisives per a un estès rebuig social a als règims feixistes i dictatorials. A Espanya, aquestes polítiques es comencen indiscutiblement tard, i encara entre crítiques al fet que, suposadament, volen «reobrir velles ferides». El fet que parlem d’una guerra civil, mentre que a Europa es tracta d’una guerra entre ocupants i ocupats, pot explicar algunes coses. Però ¿no es tracta també, la Segona Guerra Mundial, d’una «guerra civil» europea? ¿No han abordat altres països, com és el cas de Sud-àfrica, amb molta més decisió i rapidesa, la memòria de les seves dictadures? ¿Què fa diferent el cas espa­nyol? Cal recordar, al respecte, que la llei d’amnistia del 1977 va ser, més aviat, una llei de «punt final» que va impedir que fossin jutjats els responsables de la repressió, i va dificultar tota política de justícia i reparació cap a les seves víctimes. Mentrestant, vuitanta anys després, Federico García Lorca encara jeu dins d’una il·localitzada fossa comuna: tot un símbol.

La rodonesa de l’aniversari, dels 40 anys sense Franco, ha fet que aquests dies, en els mitjans de comunicació i en els diversos actes que s’han organitzat per a l’ocasió, ens tornem a preguntar sobre la naturalesa del franquisme, però també per les seves continuïtats i pervivències. Així, per exemple, en el número anterior de L’Avenç, Borja de Riquer assenyalava que la historiografia espanyola sobre el franquisme ha estat condicionada per la conjuntura política, i en concret per la necessitat de justificar una determinada visió de la Transició, que tendeix a minimitzar el paper de l’antifranquisme en la mateixa mesura que a sobrevalor el de la dissidència a l’interior del règim mateix i de les seves diverses «famílies». Paral·lelament, Paul Preston, en la reedició actualitzada de la seva biografia del Caudillo, afirma que «la mitologia y las leyendas franquistas han resultado muchísimo más duraderas de lo que se podía haber imaginado», de forma que conclou que havia infravalorat «la potencia de casi cuarenta años de lavado de cerebro nacional». Podem argüir que sempre hi ha un desfasament entre la producció acadèmica i la socialització d’aquest coneixement, però ens hauríem de preguntar seriosament sobre quins factors han contribuït a la pervivència d’aquests «mites i llegendes» franquistes i, més enllà, a la tèbia consideració que el franquisme sembla merèixer en sectors no menystenibles de la societat. En aquest sentit, un dels primers elements a considerar és, sens dubte, la inexistència d’una ruptura «catàrtica» amb el passat. El fet que el cap de l’Estat, el rei Juan Carlos, fos nomenat per Franco, i la tutela que els «poders fàctics» van exercir sobre el procés de Transició ajuden a explicar, encara que no a justificar, per què la dreta espanyola s’ha abstingut sempre de condemnar el règim franquista, a diferència d’altres contextos europeus on la victòria de l’antifeixisme el 1945 va fer que el tall amb el passat fos net i clar, i la condemna del feixisme rotunda. Ara bé, a tot Europa, les polítiques de memòria han estat i són decisives per a un estès rebuig social a als règims feixistes i dictatorials. A Espanya, aquestes polítiques es comencen indiscutiblement tard, i encara entre crítiques al fet que, suposadament, volen «reobrir velles ferides». El fet que parlem d’una guerra civil, mentre que a Europa es tracta d’una guerra entre ocupants i ocupats, pot explicar algunes coses. Però ¿no es tracta també, la Segona Guerra Mundial, d’una «guerra civil» europea? ¿No han abordat altres països, com és el cas de Sud-àfrica, amb molta més decisió i rapidesa, la memòria de les seves dictadures? ¿Què fa diferent el cas espa­nyol? Cal recordar, al respecte, que la llei d’amnistia del 1977 va ser, més aviat, una llei de «punt final» que va impedir que fossin jutjats els responsables de la repressió, i va dificultar tota política de justícia i reparació cap a les seves víctimes. Mentrestant, vuitanta anys després, Federico García Lorca encara jeu dins d’una il·localitzada fossa comuna: tot un símbol.

Franco, guerra civil, dictador, Borja de Riques, Transició, Paul Preston, Caudillo