EDITORIAL: L'ESTRATÈGIA DE LA DERROTA

L'Avenç fa pública la seva anàlisi davant la situació política actual i s’afegeix a les nombroses veus que criden al diàleg, la mediació i a evitar la unilateralitat.

El dimarts 3 d’octubre va tenir lloc una de les manifestacions més impressionants de la història contemporània de Catalunya. Una història recent no mancada, precisament, de grans manifestacions reivindicatives. Un nombre altíssim de gent, de tota mena i condició, alguns amb banderes i molts altres sense, va omplir els carrers de les ciutats i viles del país en protesta per l’actuació brutal i injustificable de les forces policials espanyoles que havia tingut lloc el diumenge anterior, per tractar d’impedir la celebració de l’anomenat “referèndum d’autodeterminació”. Era el rebuig compartit, fins i tot per aquells que no van anar a votar o que haurien votat “no” el dia 1, a la violència policial com a única resposta de l’Estat a la qüestió catalana. Era un gest de dignitat col·lectiva.

Aquell mateix vespre, en una al·locució televisiva, el rei d’Espanya, Felip VI, llançava un missatge inequívoc, que no pot ser llegit més que com el preàmbul al decret que podria autoritzar la suspensió de l’autonomia a Catalunya. Ningú no podia esperar del monarca altra cosa que la defensa del marc constitucional, però el seu to i la seva alineació plena amb l’estratègia del govern del PP va fer que la monarquia, en el que alguns veuen com el seu pitjor error comès en quaranta anys, perdés en aquell mateix instant el caràcter arbitral que li confereix la Constitució espanyola. Adreçant-se només a una part dels catalans, i ignorant que l’actual majoria parlamentària a Catalunya va ser elegida democràticament, el rei Felip VI va fer un flac favor a la situació actual, prestant-se a avalar una estratègia que, en bona mesura, ens ha portat a l’atzucac present.

Encara que aquest moment està fortament presidit per les emocions, i per la urgència de les decisions que caldrà adoptar en un marge de temps molt curt i pressionant, on el marge d’error dels uns i dels altres és altíssim, convé anar una mica enrere per mirar d’entendre la situació actual. I això, al nostre entendre, passa per la comprensió que, a Catalunya, ens trobem davant d’un dels moviments socials més extraordinaris, i més interessants, que tenen lloc avui a Europa: l’emergència d’un sobiranisme ampli, transversal, inclusiu i democràtic, que podríem qualificar de postnacionalista i que busca, des del reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, una resposta a una greu crisi de representació política en el marc de l’Estat-Nació. I que demana, també, repensar la mateixa Unió Europea, amb el seu model de governança i amb la imposició de les polítiques d’austeritat.

A l’Estat espanyol, la qüestió catalana ha anat indissolublement lligada a la qüestió de la democratització de l’Estat. Les constitucions espanyoles de 1931 i de 1978 van haver d’enfrontar l’encaix territorial, singularment del País Basc i Catalunya, com una de les seves preocupacions prioritàries. En tots dos casos, l’oposició més ferotge a la Constitució democràtica va venir dels qui, per damunt de tot, volien preservar una determinada concepció de la “unitat d’Espanya”. Que els hereus ara dels qui, des d’Alianza Popular i el mateix José María Aznar, es van oposar a la Constitució del 78 precisament pel model territorial autonòmic que tractava d’establir, siguin ara els seus defensors més ferms és una tràgica ironia. Al respecte, l’escriptor portuguès Gabriel Magalhaes assenyalava fa poc que “encasellar-se en una Constitució sens dubte democràtica, però nascuda al final d’una dictadura no enderrocada i, per això, condicionada per aquell principi, és una manera de destruir el futur del país” (La Vanguardia, 25/9/17).

El model, inconcret i ambigu, que volia instaurar la Constitució del 1978, amb la seva distinció, ben aviat oblidada, entre “nacionalitats i regions”, va començar tres anys més tard a voler ser corregit, arran de l’intent de cop d’Estat del 23-F de 1981 i de les seves conseqüències polítiques. Però la correcció més important va ser empresa pels governs del PP, amb un programa definit per José María Aznar en el llibre La Segunda Transición (1994), i que havia de corregir les “concessions excessives” fetes per la primera Transició en la qüestió territorial i donar pas a una efectiva recentralització de l’Estat.

La resposta catalana davant d’això va ser la reforma de l’Estatut d’Autonomia de l’any 2006, greument escapçada quatre anys després per una sentència del Tribunal Constitucional. Una sentència que va posar fi al pacte constitucional del 1978, i que recordava als catalans la seva situació subordinada. A partir d’aquell moment, les institucions de l’Estat deixaven de protegir els drets polítics dels catalans: en el moment que un recurs del PP (que s’havia oposat amb els seus 15 diputats al Parlament de Catalunya a una reforma aprovada pels altres 120), després del que el constitucionalista Javier Pérez Royo va qualificar com un “cop d’estat” al TC, tombava el que havien aprovat per vies estrictament constitucionals i democràtiques el Parlament de Catalunya, les Corts espanyoles i un referèndum, la trencadissa estava servida.

La democràcia és el govern de la majoria, però també el respecte a les minories. Una part molt important de la societat catalana es va sentir humiliada i rebutjada per la sentència del TC —impulsada per un PP que no va tenir cap inconvenient a apel·lar a l’anticatalanisme difús que persisteix com un dels elements integrants de la cultura política espanyola—, i va emprendre el camí, difícil, de la independència política: si no teníem un Estat a favor, calia tenir-ne un de propi. Començava la revolta democràtica catalana, un moviment de baix a dalt, amb una capacitat de mobilització extraordinària, com les successives manifestacions de cada Onze de Setembre, del 2012 ençà, han demostrat a bastament. Un moviment més decantat a l’esquerra que el nacionalisme català tradicional, i que ha conviscut amb l’efervescència de tota mena de moviments alternatius nascuts a l’escalf del 15-M.

Davant d’això, i amb l’excepció justament de les forces polítiques sorgides del 15-M, el sistema polític i mediàtic espanyol ha negat tota legitimitat a les demandes democràtiques que arribaven des de Catalunya. L’unanimisme patriòtic ha impregnat els mitjans de comunicació de Madrid —caracteritzats per una alarmant falta de pluralisme— i ha fomentat una resposta que, partint d’un desconeixement escruixidor de la realitat catalana, a la qual s’han aplicat els epítets més amables, alguns han concretat fins i tot en la proposta d’un “frente único” contra “l’enemic”, propiciada per l’expresident de la Junta d’Andalusia, José Rodríguez de la Borbolla, en un article finament titulat “Cataluña, la epiléptica de España” (El País, 14/9/17).

En aquest context, no pot estranyar que l’actitud que ha adoptat el govern del PP davant de la revolta catalana hagi estat, des del primer moment, l’estratègia de la derrota. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ho resumia així en una entrevista a la SER (4/9/17): “Cuando la única propuesta política que sale del Estado es la derrota, planteada en términos casi belicistas, y al adversario se le dice que tiene que rendirse, políticamente se está generando un gran problema.” La manca de propostes polítiques, en tots aquests anys, per part del govern espanyol per mirar de fer front a les demandes tan majoritàriament expressades de la societat catalana encara causa estupor. Començant, és clar, pels sectors, tan nombrosos, de la societat catalana que volen romandre espanyols i als quals els agradaria que el govern de Madrid hi respongués amb arguments, i no pas amb amenaces.

I això no ha fet més que agreujar la “desafecció” d’una part massa important de la societat catalana cap a un sistema polític que no respecta la singularitat de la cultura catalana, i que li nega el seu reconeixement com a subjecte polític, així com la seva participació en la governança de les institucions de l’Estat: el dia 20 de setembre passat, quan en un gest de protesta contra les detencions i l’entrada a diverses seus institucionals catalanes per part de la policia espanyola, els diputats d’ERC, PDeCAT i En Comú Podem van abandonar l’hemicicle del Congrés dels Diputats, des d’alguns escons es van sentir veus que els convidaven a no tornar (“¡No volváis!”). La manca de voluntat de reconeixement del problema, la manca de solucions empeny constantment així el sobiranisme en la direcció de l’estat propi, sense que de Madrid arribi cap proposta alternativa i integradora que la de rendir-se i acceptar l’statu quo. Finalment, el nucli del conflicte s’estableix en una part que no se sent representada políticament en les institucions espanyoles amb una altra que respon amb un nacionalisme cada cop més excloent.

Al respecte, atribuir a la personalitat de Mariano Rajoy, i a la seva clamorosa inèpcia política, la inacció davant de la revolta catalana seria massa fàcil. És tot el sistema polític espanyol, impregnat d’un fort nacionalisme, que ha estat incapaç d’oferir una alternativa. Un nacionalisme “banal” (M. Billig), si es vol, que en el cas de la dreta, sobretot, es troba més a prop del nacionalisme ètnic que del “patriotisme constitucional”, malgrat algun intent d’apropiació d’aquesta noció fet per Aznar. ¿Com s’entén, si no, que tant el PP com Ciudadanos celebrin les seves victòries electorals al crit de “Soy español, español, español...”? ¿En quin altre país d’Europa s’entendria, això? En absència d’una concepció cívica, laica i democràtica, de la Nació espanyola, s’ha imposat una visió sagrada, preconstitucional i essencialista. Ernest Renan va dir, en la seva cèlebre conferència del 1882 que la Nació es basa en un “referèndum diari” (“le plébiscite de tous les jours”), en un consens, doncs, que cal renovar constantment. I aquest consens, entre una part majoritària de la població catalana, Espanya l’ha perdut. Davant d’això, l’únic argument és el que s’esgrimeix en una pancarta exhibida en una manifestació de suport a la Guàrdia Civil, davant la caserna de la Travessera de Gràcia, en els dies posteriors als fets del 20 de setembre: “España no se vota”.

Així, l’intent de celebrar un referèndum a Catalunya com els del Quebec i Escòcia (i que el “no” podria haver guanyat tant o més fàcilment del que ho va fer en aquests dos casos) va ser rebutjat, per una qüestió de principi, pel govern espanyol —malgrat les possibilitats apuntades per alguns constitucionalistes. I quan, davant la falta de sortides, el Parlament de Catalunya va convocar finalment el “referèndum” de l’1 d’octubre passat, la consulta no només va ser prohibida, sinó oposada amb una escalada d’accions judicials i policials, incapaç d’observar el respecte escrupolós als drets que deia defensar, que van culminar en la inadmissible acció punitiva que no només no va poder-lo impedir, sinó que va comportar que The Guardian afirmés que “L’estat espanyol ha perdut”.

En l’actual escalada d’acció-reacció, el moviment independentista ha d’avaluar, ara més que mai, els propers passos a emprendre. I ho ha de fer amb unes dosis de realisme polític que s’han trobat a faltar, visiblement, en una majoria parlamentària que, convençuda d’haver-se carregat de raons i al crit de “tenim pressa!”, ha tendit a menysvalorar totes les dificultats, a saltar-se tots els inconvenients, a forçar al límit els propis reglaments (desoint els lletrats del Parlament i no donant veu als grups de l’oposició), a ignorar que compta amb una majoria políticament i socialment insuficient i a refiar-ho tot a la mobilització ciutadana, a la qual s’ha acabat exigint més del que pot demanar-se. Malgrat el triomf polític i moral que la celebració de la consulta de l’1-O li ha reportat, és una evidència indefugible que el referèndum de diumenge passat està mancat de les més mínimes garanties perquè pugui ser considerat vàlid, i per avalar per tant una declaració d’independència que, altrament, l’actual correlació de forces convertiria, en el millor dels casos, en la mera expressió d’un desig. I, el que és pitjor, en un gravíssim error polític.

En aquest context, se’ns apareix amb especial preocupació la penúltima baula de l’estratègia de la derrota aplicada pel PP: l’afirmació, amb una clara voluntat de profecia autocomplerta, que Catalunya és una societat fracturada. Una afirmació que va fer seva el monarca i la llavor de la qual es troba en la frase d’Aznar que “abans que trencar-se Espanya es trencaria Catalunya”. La manifestació del dia 3 d’octubre constitueix un desmentiment importantíssim d’aquesta pretensió, però el sobiranisme ha d’entendre que no podrà mai construir una independència sense un referèndum acordat, en què participin també els del “no”. Tenim una societat massa diversa, massa plural, massa heterogènia com per buscar unanimismes que tampoc no ens semblen desitjables, però cal no oblidar mai que som un poble massa petit i fràgil com per pensar que podrem aconseguir res sense un consens social al més ampli possible i una cohesió social que no podem abandonar mai com a objectiu. I per això no dubtem a sumar-nos a les veus que, des d’àmbits diversos, adverteixen del fracàs a què ens portaran les solucions unilaterals i demanen donar una oportunitat a una solució negociada del conflicte.

En efecte, un cop constatada que l’acció repressiva —acompanyada de la mentida, l’insult i les manifestacions més agressives de menyspreu—, no ens podrà treure del destret actual, l’apel·lació a la mediació que s’ha obert en els últims dies aporta una llum d’esperança a la incerta situació present. La seva aplicació, però, dependrà de la voluntat dels uns i dels altres d’estar diposats tant a abandonar l’estratègia de la derrota com a assumir, amb realisme i responsabilitat, la correlació de forces existent. Però exigirà, sobretot, una cosa que encara no hem vist en els últims set anys: l’assumpció per part del sistema polític i mediàtic espanyol que la qüestió catalana és un problema d’Espanya, al qual no pot seguir girant l’esquena, i per a la resolució del qual ha de posar sobre la taula, d’una vegada, propostes creïbles.

Barcelona, 6 d'octubre de 2017