Editorial: Llibertat presos polítics!

L’estratègia aplicada pel govern de Mariano Rajoy («el Estado tiene derecho a defenderse»), amb la complicitat del PSOE i de Ciudadanos, front al repte plantejat pel sobiranisme ha estat i està sent una estratègia que en persegueix la derrota i la humiliació, enteses com la rèplica no pas a una demanda democràtica sinó al que és vist simplement com un «desafío» inacceptable. Aquesta resposta, imbuïda de patriotisme, nega tota legitimitat a l’independentisme, un moviment que, a despit dels seus greus errors polítics dels quals haurà de respondre, és tanmateix l’expressió, pacífica i democràtica, d’una demanda compartida per amplíssims sectors de la societat catalana. Però el fet és que la resposta judicial per la qual va optar el govern de Rajoy, com una manera de no haver de donar una resposta política, de no haver de fer política, davant del problema polític més important que té plantejat Espanya, està tenint unes conseqüències gravíssimes per a la salut democràtica de l’Estat espanyol.

L’aposta perquè fos el Tribunal Constitucional i ara el Tribunal Suprem els que s’encarreguessin de donar resposta a l’independentisme ha afectat seriosament la separació de poders a Espanya —una qüestió que hauria de preocupar especialment els demòcrates espanyols, més enllà de les seves poques o nul·les simpaties polítiques cap al sobiranisme català, perquè està afectant drets fonamentals. I ho està fent en un entorn polític i mediàtic que assisteix, sense que sembli tenir gaire capacitat d’oposar-s’hi, a un retrocés seriós dels drets i de les llibertats democràtiques, com ho proven la recent condemna a tres anys i mig de presó al raper mallorquí Valtonyc per la lletra d’unes cançons (!) o fins i tot la retirada de la fira d’art Arco d’una obra de Santiago Sierra al·lusiva als presos polítics.

L’unanimisme dels mitjans de comunicació espanyols (inclosos els públics, que paguem entre tots) no només impossibilita el fet de qüestionar l’estratègia del PP, sinó que accentua diàriament la incomprensió cap a la qüestió catalana. L’absència de veus discordants, fruit de la manca de voluntat d’escoltar les raons dels altres, no fa més que agreujar la barreja de prejudicis i de desconeixement amb què les elits polítiques i intel·lectuals espanyoles aborden el fet català (un desconeixement sagnant de la realitat dels quals el penúltim exemple és l’article delirant de José Luis Álvarez, “‘Els de casa’ frente ‘els de fora’”, El País, 15/2/2018). El diagnòstic que es vol imposar —el sobiranisme com a fruit del procés de «nacionalització» dut a terme en els darrers trenta i escaig anys per l’escola i pels mitjans de comunicació públics catalans— porta a una voluntat d’actuar en contra de consensos bàsics que existeixen a la societat catalana, particularment respecte de la llengua catalana, al mateix temps que revela una profunda desconfiança cap al dret a l’autonomia reconegut, amb una reticència que ara adquireix nova llum, en la Constitució del 1978.

És en aquest marc que, de forma inseparable, té lloc l’actuació judicial del Tribunal Suprem, un tribunal del qual s’ha qüestionat, per part de nombrosos juristes espanyols, que sigui l’adequat per jutjar un delicte altrament inexistent com és el de rebel·lió. El «marc mental» de l’actuació judicial equipara l’independentisme català al terrorisme basc, com ho demostra de forma prou reveladora el llenguatge dels informes que la Guàrdia Civil presenta al jutge, però a més no té inconvenient a entrar en el joc polític, de manera que la interlocutòria del jutge Llarena mantenint l’exconseller Forn en presó provisional, autoritza inequívocament a emprar el terme «presos polítics» per referir-se a Jordi Cuixart, a Jordi Sánchez, a Joaquim Forn i a Oriol Junqueras. Una vergonya democràtica que fa quatre mesos que dura, i que no hauria de durar ni un dia més.

Barcelona, 21 de febrer de 2018