UN ROTH SINCER VIATJANT PER RÚSSIA?

Els íntims de Joseph Roth (i no només els íntims) coneixien la tendència de l’escriptor a inventar o exagerar detalls de la seva vida. Amb tot, potser no sempre era així: al seu dietari del viatge a Rússia escriu unes notes que són reveladores, en part, del procés d’escriptura dels articles, però també deixa anar indicis del que devia ser llavors la seva vida sentimental.

roth_russia

Entre ratlles podem apreciar un Roth potser més sincer, però també més ambigu. L’inicia el divendres, 17 de setembre del 1926, anotant més aviat paraules recordatori, frases molt curtes i, com a molt, alguna historieta sobre la gent que es troba. El seguim vagament pel Caucas i més detalladament per Crimea: a Odessa s’hi està del 22 de setembre fins el dimecres 6 d’octubre. És en aquest període que trobem més material apte per fer-nos veure una altra realitat, que no la dels articles que escriu, encarregats pel Frankfurter Zeitung. És a Odessa, després de diverses converses amb gent del país, que Roth arriba a la conclusió que no escriurà cap llibre sobre Rússia. És el dia 6 d’octubre, just abans d’anar cap a Kíev. L’anotació, molt sucosa, diu: «Odessa em resulta avorrida. Si pogués acabar a Rússia totes dues novel·les seria magnífic. Però em molesten els estúpids articles. No podria escriure un llibre sobre Rússia. No hi ha prou roba per a aquest vestit». Si Roth és prou sincer, ens està dient —alguna cosa ja havia avançat en unes dates anteriors— que comença a estar fart del viatge, ni que sigui a causa d’estar lluny de la seva dona, cosa que ja matisarem més endavant. Una altra dada: pensa fer dues novel·les, una la té clara i ja n’està redactant algun fragment; el 27 de setembre ja es preguntava quin títol hauria de tenir. Al final el llibre serà Fuga sense fi. De l’altra no en farà res de moment. En canvi, sembla que comença a pesar-li el fet d’haver de redactar els articles, que són precisament l’objectiu del viatge i la font pecuniària que diu voler per garantir el benestar de la dona. De fet, el més probable és que li siguin un destorb per poder deixar fluir la seva nova novel·la. I finalment dóna a entendre que no està trobant prou “roba” per fer un “vestit” literari de la Rússia que està veient, tot i que el material, força dens, que envia al Frankfurter Zeitung el contradiu manifestament.

El 10 d’octubre (el 9 en realitat), però, la seva afirmació passa a ser condicional: «Si escrivís un llibre sobre Rússia...», i tot seguit enumera els temes que hauria de tractar, pensant d’entrada que parla d’«una revolució extingida, un tió consumit». De fet, un programa pràcticament calcat dels temes dels articles que va escrivint per al Frankfurter Zeitung. Per tant és obvi que articles i llibre sobre Rússia són i seran una mateixa cosa. I a més, seran igualment llenya per al foc de Fuga sense fi, que, precisament per aquest motiu, peca d’un cert desequilibri en les veus narratives: els fragments que n’escriu durant l’estada a Rússia tenen un to semblant al que fa servir per als articles, sobretot en els postulats ideològics.

Els articles, doncs, acabaran recollits en un volum homogeni, malgrat la diversitat de temes. I encara en farà servir un, després, per donar pes específic —perquè l’article és dels bons— a un altre llibre: Jueus errants. Aquests textos tenen sovint un component crític molt d’agrair, però de vegades el lector pot tenir la sensació que les informacions que usa Roth no sempre estan ben contrastades, i semblen venir d’una sola font: al dietari es veu clarament que les opinions que recull d’un artesà jueu anomenat Kaplan són les que posa en solfa als articles sobre opinió pública, moral sexual, funcionariat i aburgesament de la revolució. Tot i això, la crítica, més subjectiva o més objectiva, és prou encertada —ni que sigui per via intuïtiva, Roth és un magnífic intuïtiu— per ser tinguda en compte. Evidentment, Roth té altres fonts d’informació, alguns dels contactes també els consigna a les pàgines del dietari, i també és un atent observador, per tant els articles vénen carregats de l’experiència directa que cal per fer-nos un quadre vàlid de la realitat que Rússia vivia en aquells anys vint, sobretot a partir de detalls, però també a partir d’informació de primera mà de funcionaris i juristes, just quan Trotski a l’octubre del 1926 és fet fora del Politburó (d’ell només diu que ara és «odiat»). No entrarem a passar revista del que consigna Roth al dietari sobre la implementació pràctica de la Revolució russa, perquè de fet ja ho tenim al llibre Viatge a Rússia. Però sí que apuntarem un tema que al llibre no queda recollit amb tanta contundència: el capitalisme salvatge. Sí, sembla talment que Joseph Roth s’avanci al que hem viscut en els darrers decennis del segle XX i el que portem de l’actual. Extrets del dietari del 25 de setembre: «Crec que una revolució a Occident no arribarà aviat —llevat que hi hagi una guerra— mentre l’exemple rus no hagi reeixit plenament. Però és que ni els més devots comunistes no ho esperen abans de vint anys. ¿I qui sap si no arribarà abans una altra cosa ben diferent que faci sobrera una revolució? Hi haurà una revolució, però tal vegada ja no tindrà res a veure amb els continguts materials del marxisme i del socialisme. M’he imaginat que, seguint la teoria, el capitalisme es podria aplegar amb el pas del temps en cada cop menys mans i cada cop més poderoses, i que al final, si cap revolució no s’hi interposa, podria alçar-se un únic i colossal (sic!) gegant capitalista enfront de tots els milions d’esclaus del món». ¿No és molt semblant al que estem vivint cada cop més clarament en aquest segle XXI?

Tanmateix, les posicions polítiques de Roth, que ell mateix considera d’esquerres, no sempre semblen autèntiques. Bruno Frei, un company periodista, manifestament comunista, afirmava que Roth no sabia gran cosa del marxisme, malgrat haver llegit alguna cosa de Lenin. I certament, tant en la seva obra com en la intimitat de les cartes escrites als amics i confidents, el que demostra més aviat és una voluntat de solidaritat humanitària, i no tan sols respecte a la qüestió jueva, que no sempre veia amb bons ulls, sinó extensiva a tots els “humiliats i ofesos”, com deia Dostoievski. Però potser és que Frei no podia sofrir que la idea de Roth sobre l’aburgesament de la Revolució russa fos més encertada que els seus plantejaments estrictament comunistes. En tot cas, llegir els articles del Viatge a Rússia aclareix molt tots aquests conceptes, fins i tot quan Roth no sembla contemplar tots els punts de vista possibles. Perquè la informació recollida és de primera mà i perquè els raonaments són vàlids i molt ben exposats. Això sol ja es mereix la lectura del llibre.

En un altre ordre de coses, al dietari del viatge també hi tenen cabuda, tot i que amb menys presència, alguns detalls més personals de la vida de Roth, i concretament la figura de la Friedl, la seva dona. Enmig de tanta valoració política i xerrades sociològiques amb informadors saberuts, contactes, botiguers i gent del carrer, la preocupació de Roth pel silenci de la seva dona és constant, en bona part del dietari. És usual que la separació per la raó que sigui —el fet de trobar a faltar la parella, per exemple— faci repensar el funcionament de la relació. I a Roth, en aquest aspecte, se li escapen moltes coses que, curiosament, trobaran cabuda a la novel·la que escriu en paral·lel, durant el viatge. És molt insistent a remarcar que Friedl no contesta els telegrames que ell li envia, i només un cop sembla rebre una carta, a part de dos telegrames, que esmenta però sense comentaris. Això fins al 12 de novembre, data de l’última anotació del dietari: «De la Friedl, tret d’un telegrama, res de res. No ha escrit des de fa quinze dies, de manera que no ha pensat en mi». Si només féssim cas de l’escrit, i de les moltes vegades que es queixa al dietari per la falta de notícies des del 26 de setembre, podríem pensar que passa ànsia per la seva dona, que està seriosament preocupat per l’estat de la Friedl. I fins hi ha un punt de victimisme en la frase «De manera que no ha pensat en mi». Però no és exactament així, només ho sembla. Roth era un gelós impulsiu i més d’un amic havia presenciat escenes de gelosia en llocs públics i tot que deixaven avergonyida la prou feble Friedl, ja marcada per sovintejades malalties, que acabaran amb greus problemes mentals i freqüents estades en sanatoris i fins en mans de curanderos. Curiosament, era ella la que es queixava que el marit la deixava sovint sola i que emprenia viatges sense explicacions.

La relació d’ells dos ja va començar estranyament: quan Roth la va conèixer estava promesa ja amb un tal Hanns Margulies; Roth va demanar la seva mà i el prometatge es va desfer, però, ben aviat, com si fos al·lèrgic al casament, l’escriptor va donar allargues, potser perquè la seva mare no aprovava aquella unió i en aquell temps encara l’obeïa, ni que fos a contracor; fins i tot va decidir anar a treballar a Berlín, alguns diuen que per no assumir el compromís amb Friedl, d’altres diuen que per raons de feina. Margulies ho aprofità per tornar a prometre’s amb la noia. Roth ho va saber i va córrer a Viena per casar-se amb ella a corre-cuita, segurament perquè en l’endemig la seva mare havia mort i ja no era cap obstacle. La noia era de família humil i tampoc tenia gaire cultura. Roth li va voler fer de Pigmalió, però com que era prou bonica i tenia sex-appeal, la relació derivà en gelosia i maltractament, potser no físic, però sí psíquic. Ell podia deixar-la sola molt temps sense ni tan sols avisar, però sempre sospitava que un cop sola tenia altres relacions. Hi ha biògrafs que apunten que la deixava sola perquè Roth no complia sexualment, insinuant fins i tot impotència. Ambigüitat i contradicció personal. I tanmateix al dietari del viatge a Rússia, el dia 27 de setembre, hi ha aquestes paraules: «Cada dia que passem separats estimo més la Friedl. Quan m’hi vaig casar jo era bo i sensat. No paro de fer-me retrets per haver-la tractat malament. Però estic ple d’amor per ella, encara que ni jo mateix ho sàpiga, i estic amb ella, mai contra ella. És més freda del que es pot pensar, més egoista del que jo mateix hauria cregut, més ingènua del que ella voldria reconèixer. Però la seva fredor és fresca, el seu egoisme és natural, la seva ingenuïtat amorosa i dolça, no pas una ingenuïtat molesta, banal, sinó un arranjament de contínues confusions encisadores». El dia anterior, el 26, ja deia: «Des de fa alguns dies estimo la Friedl amb més força que mai. Sí, començo a estimar-la». I el 29 encara va més enllà: «Tinc molt clar que l’estimo, que no puc comparar-la amb cap altra dona, i que estic decidit a adorar-la d’ara endavant». Si s’havien casat el març del 1922, què vol dir tot això? ¿Que abans no l’estimava prou, que no l’adorava? ¿Que el fet de no rebre noves d’ella el neguiteja molt i alhora el fa ser més conscient dels seus possibles errors? En el text, Roth reconeix haver-la tractar malament, es fa retrets, i ja és molt, però no sembla que se senti pas culpable. En canvi, el que veiem és que l’acusa de freda, ingènua i egoista, per bé que tot seguit la disculpa i es daura la píndola amb bones paraules. És sincer amb ell mateix? Segurament no. Però realment vol creure que se l’estima cada cop més. Aquest estira i arronsa de sentiments o “contínues confusions” no tan encisadores portaran Friedl a caure en l’esquizofrènia, encara que genèticament ja hi estava predisposada. Els neguits de la seva relació amb Roth potser només van servir per accelerar o fer de detonant del greu problema.

Les opinions de Roth respecte a les dones avui serien considerades molt masclistes i fins despectives, i, encara que soni a tòpic, en aquest cas tots els biògrafs coincideixen a veure l’arrel d’aquesta mena de fòbia a la dona en la relació de Roth amb la seva mare, molt autoritària i poc afable. Una mare que s’hi assembla força la podem trobar a La cripta dels Caputxins, on queda una mica emmascarada i suavitzada per alguns trets de la figura real d’Helena von Szajnocha-Schenk, una dona gran que va conèixer Roth quan vivia a Lviv, a casa del seu oncle. Per a ell, aquesta dona va ser una mare de substitució. En ella trobava afecte i consells. Quan, durant el viatge es preocupa per la falta de notícies de Friedl i es pregunta si és que ha marxat de Viena, diu al dietari: «En últim cas, podria telegrafiar a la senyora Szajnocha, potser ho faré si demà no hi ha cap notícia. Al diable aquest viatge! No es pot viatjar si es té el cor lligat a algú. Ja veig que no en trauré res d’aquest viatge. Només per donar alguna cosa a la Friedl l’he iniciat. No la deixaré mai més». D’una banda, la taula de salvació, el bon consell d’Helena, la possibilitat de consol, si cal. Però també un punt de rancúnia envers el mateix viatge! Li fa sentir les pròpies contradiccions: el seu particular voler i doldre. «No la deixaré mai més» significa que la vol al seu costat, sí, però en quines condicions? Diu que vol adorar-la, però ¿com ho farà, si no canvia radicalment? ¿És només un bon propòsit, sincer i tot? No tindrà gaire temps de comprovar-ho: l’alienació mental de Friedl començarà un periple que durarà temps i que inevitablement abocarà Roth a un fatalisme —ara sí culpable— que també el durà a ell a les portes de la follia, amb l’ajut de l’alcoholisme. També ell estava obsessionat pels trastorns psicològics i n’havia escrit articles i tot, també ell tenia precedents familiars.

Però abans d’arribar a aquest punt ens va regalar un gavadal d’articles d’una penetració i perspicàcia admirables. Fins va arribar a escriure’n un sobre els bombardeigs a Barcelona, que també es podrà trobar en aquest lloc web. I els del Viatge a Rússia, en aquests temps de retorns feixistes que estem vivint, adquireixen un plus d’interès, que Roth potser no imaginava, però sí intuïa. Llàstima que no fos tan intuïtiu envers les dones i la seva en particular. Però tot no es pot tenir en aquesta vida, com diu la saviesa popular. I potser és l’única saviesa possible.

JAUME CREUS I DEL CASTILLO

Viatge, Rússia, 1926, Frankfurter Zeitung, dietari, Joseph Roth