Del consens al dissens

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 436, juliol 2017

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

La celebració, ara ha fet quaranta anys, el dia 15 de juny de 1977, de les primeres eleccions democràtiques a Espanya des de la Segona República, després de la llarga, dolorosa i repressiva etapa de la dictadura de Franco, inaugurava un període extraordinari en què Espanya ha resolt finalment els seus conflictes i els grans problemes socials i polítics per la via democràtica, i deixava definitivament enrere l’intervencionisme de l’exèrcit i la seva dramàtica seqüela en forma de guerra civil –una guerra tan present, d’altra banda, en aquest número de L’Avenç.
Només la crisi més gran de les nostres vides, que arrenca amb la crisi financera del 2008 i l’aplicació subsegüent d’unes polítiques d’austeritat que han anat contra la gent, han pogut posar en qüestió, sense arribar a trencar-lo, l’enorme pas que Espanya havia fet del dissens al consens. El sistema polític espanyol s’ha revelat, en aquest sentit, tan sòlid com reaci al canvi, i ara per ara sembla molt llunyana la possibilitat, amb què es va especular en algun moment, d’una segona Transició espanyola –una transició que hauria d’abordar, com va tractar de fer la primera, la qüestió territorial com una de les més grans, si no la principal, qüestions a resoldre. Justament perquè és, de lluny, la que més qüestiona el consens espanyol imperant.
Però més enllà de la qüestió territorial, i d’allò que el món periodístic espanyol s’ha avesat a qualificar com el «desafío» independentista català, és significatiu que a les més altes instàncies del govern espanyol el que realment preocupa és el «radicalisme» en què veuen instal·lada una part molt important de la societat i de la política catalana. De fet, torna una visió, que beu més de la desconfiança que no pas de la voluntat de comprensió, cap a una societat que, històricament, s’ha rebel·lat contra el marc estatal. En les seves reflexions després del desastre del 1939, l’historiador Jaume Vicens i Vives es preguntava, inquiet, per la «persistència» del fet revolucionari a Catalunya, i va dedicar tots els seus esforços a partir d’aleshores a comprendre la doble negació que feien d’una banda els nacionalistes i de l’altra els anarquistes del marc estatal imposat, incapaç d’integrar-los adequadament els uns i els altres.
Però la negació del consens dista molt de ser un fenomen català. De fet, s’ha convertit en un tret distintiu de la política europea i occidental en els darrers anys, en què el gran consens nascut a la fi de la Segona Guerra Mundial, i que va donar lloc al període de més igualtat i, per tant, de més prosperitat que han viscut les societats europees, és qüestionat per àmplies franges de l’electorat que ha deixat de creure en les ofertes polítiques clàssiques –tot dinamitant sovint el sistema de partits, com acaba d’ocórrer a França amb Emmanuel Macron, o negant-se a plegar-se a la voluntat de l’establishment, com va succeir l’any passat amb el Brexit.
La penúltima expressió d’aquesta ruptura del consens la tenim en la violència terrorista d’arrel gihadista, i en la qual, per molt que les circumstàncies hagin canviat tant, és possible veure un reflex llunyà de la violència anarquista d’ara fa un segle. Mentre ens seguim preguntant perquè individus nascuts i educats en les nostres ciutats europees poden experimentar una tal «radicalització», massa sovint ens neguem a veure l’existència d’una real exclusió social sobre la qual reflexionava, en uns números enrere de la nostra revista, l’escriptora Zadie Smith. En qualsevol cas, més enllà de la condemna sense matisos de la violència, caldria tractar d’entendre’n les arrels, i no refugiar-nos en la còmoda visió que els qui posen en qüestió el consens són incapaços d’entendre els beneficis de la inclusió. Sobretot perquè la seva realitat quotidiana és molt més a prop d’una exclusió que, a més, va estretanent lligada a fets com el color de la pell, la creença religiosa i la tradició cultural.

L'Avenç 436 - juliol/agost 2017