Octubre 1917, cent anys

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 438, octubre 2017

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

L’any 1992, poc després de la dissolució de la Unió Soviètica i de la reunificació d’Alemanya que van seguir a la caiguda del Mur de Berlín, l’historiador alemany Manfred Kossok, un especialista en la història de les revolucions, reflexionava a les pàgines de L’AVENÇ («1917: Una revolució perifèrica?», núm. 163, octubre 1992) sobre la Revolució d’Octubre de la qual ara es commemora, arreu del món, el centenari. Kossok, que havia estat professor a Leipzig i un acadèmic reconegut de l’Alemanya comunista, insistia, en aquell moment de canvi, en la necessitat d’arrelar històricament la visió que teníem de la Revolució i del seu fracàs. Calia, deia, evitar les fabricacions ràpides que busquessin una condemna global o bé també una no menys global justificació. Però el fet és que, en aquell moment de triomf del pensament conservador i neoliberal, el diagnòstic ja estava fet: «Mai abans en la història moderna, una idea i un moviment que s’orientaren cap a l’alliberament de l’home fracassaren tan eficaçment, tràgicament i alhora tan antiheroicament en l’intent de realització social».
L’historiador alemany introduïa una idea interessant: la revolució socialista, a diferència de la revolució burgesa, s’havia volgut «saltar» les etapes de maduració que havien permès la transició del feudalisme al capitalisme al llarg de més de dos-cents anys: «La Revolució Socialista no coneix un procés cíclic de desenvolupament i maduresa», de manera que no arrelà en els països centrals i es veié limitada a la perifèria, on «es reduí visiblement al tipus de dictadura del desenvolupament». Ara bé, advertia Kossok, «no s’hauria de passar per alt de quina manera seriosa la societat burgesa concebé el socialisme com a repte existencial. Des d’aquest punt de vist el 1917 operà absolutament com a revolució capdavantera del segle XX. Sense el socialisme real, el modern capitalisme (social) en les metròpolis seria impensable. No poc del socialisme fracassat es conserva en el capitalisme reformat: una aportació certament no premeditada de la dialèctica històrica.»
Poc després, el 1994, l’historiador britànic Eric J. Hobsbawm subratllava la centralitat que la Revolució d’Octubre havia tingut en la història contemporània en un llibre, "The Age of Extrems", que duia un subtítol aclaridor: "The Short 20th Century, 1914-1991". El concepte de «segle curt» (que Hobsbawm va manllevar, precisament, d’un acadèmic hongarès, és a dir, de l’òrbita soviètica) veia la història del segle XX com l’intent d’establir un sistema alternatiu al capitalisme, un intent que, enmig d’un fracàs tan dolorós com estrepitós, es cloïa definitivament, pel que fa a Europa, amb la dissolució de l’URSS el 1991, la data que tancava el llibre.
Avui, vint-i-cinc anys després, les valoracions de la Revolució d’Octubre no han variat substancialment, i es mouen entre la condemna absoluta d’allò que Kossok intuïa que podia ser un dels "lost moments of history", i la certesa que el pacte entre capitalisme i socialdemocràcia que va donar lloc a l’extraordinari benestar i progrés de l’Europa de la postguerra n’era una de les seves conseqüències indirectes i tanmateix més importants. Aquest número de L’AVENÇ l’hem fet coincidir amb l’aparició d’un volum que recull una sèrie de visions catalanes de l’URSS entre la Revolució d’Octubre i la Guerra Civil espanyola, quan l’experiència que s’estava desenvolupant allà obria no poques expectatives aquí. Unes mirades coetànies en què el caràcter dictatorial del nou règim és posat de manifest des del primer dia, al mateix temps que se’n valora el progrés material i la voluntat de capgirar les jerarquies socials. La negació de la llibertat va esdevenir un requisit per imposar el socialisme («un estat prèviament pensat de la realitat social que deixà enrere la història espontània», rebla Kossok), però va acabar determinant la impossibilitat d’una revolució que es va voler saltar la història.

L'Avenç 438 - octubre 2017