Editorial
novembre 2017
439

Per una sortida democràtica

La qüestió catalana sembla abocada a una situació sense sortida, a jutjar pels últims esdeveniments. El diàleg i la negociació, com diu un diari d’avui mateix, semblen «morts abans de néixer» i, en el moment que escrivim aquest editorial, s’ha posat en marxa l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola —que comportarà la intervenció d’una autonomia ja intervinguda de facto, però, sobretot, l’entrada en un terreny ignot i de conseqüències tan greus com imprevistes— que pot anar en paral·lel a un «aixecament de la suspensió» de la Declaració d’Independència que la majoria parlamentària catalana creu legitimida després del referèndum de l’1-O (tot i que no ha estat validat per cap organisme internacional), però que no sap explicar com podrà implementar davant la superior força coactiva i repressiva de l’Estat espanyol. En l’hora present, més enllà de l’apel·lació genèrica i probablement estèril al sentit de la responsabilitat de cadascun, s’imposa recordar l’arrel del conflicte, justament perquè la seva irresolució només pot trobar una explicació en raons històriques. Al nostre entendre, a Catalunya ens trobem davant d’un dels moviments socials més extraordinaris, i més interessants, que han tingut lloc a Europa en les últimes dècades: l’emergència d’un sobiranisme ampli, transversal, inclusiu i democràtic, allunyat del debat identitari (i que per això podríem qualificar de postnacionalista) i que busca, des del reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, una resposta a una greu crisi de representació política en el marc de l’Estat-Nació, i que és part de la més general crisi de governança que pateix la Unió Europea. L’emergència d’aquest moviment, i la decantació de la majoria social del catalanisme cap al sobiranisme, té una cronologia ben precisa, que arrenca del procés de reforma de l’Estatut —en un intent de contrarestar la «laminació» de l’Estat autonòmic i la recentralització econòmica i política dissenyada pel PP— i, especialment, de la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, que va decapitar l’Estatut. La sentència va posar fi al pacte constitucional del 1978, nascut de la necessitat de reconèixer el dret a l’auto­govern de bascos i catalans, i recordava als catalans la seva situació subor­dinada. A partir d’aquell moment, les institucions de l’Estat deixaven de protegir els drets polítics dels catalans: en el moment que un recurs del PP, després del que el constitucionalista Javier Pérez Royo va qualificar com un «cop d’estat» en el TC, tombava el que havien aprovat per vies estrictament constitucionals i democràtiques el Parlament de Catalunya, les Corts espanyoles i un referèndum, la trencadissa estava servida.El conflicte català, d’arrels centenàries, ha posat sobre la taula, amb tota cruesa, una qüestió essencial en el món contemporani: la representació política. De fet, podríem dir que el sobiranisme ha compartit, sense explicitar-lo en el mateix crit, el «No ens representen» del 15-M. Si l’Estat democràtic no fa lloc a la minoria estructural que seran sempre els catalans en el Parlament espanyol, i si una força que no és majoritària a Catalunya pot, amb un Tribunal desacreditat per les maniobres polítiques per al seu control, desfer el que s’ha aprovat a les Corts espanyoles i en referèndum popular, l’única conclusió possible és que les institucions d’aquell Estat ens han deixat de representar. Una part molt important de la societat catalana es va sentir humiliada i rebutjada per la sentència del TC —impulsada per un PP que no va tenir cap inconvenient a apel·lar a l’anticatalanisme difús que persisteix com un dels elements integrants de la cultura política espanyola—, i va emprendre el camí, difícil, de la independència política: si no teníem un Estat a favor, calia tenir-ne un de propi. Començava la revolta democràtica catalana, un moviment de baix a dalt, amb una capacitat de mobilització extraordinària, com les successives manifestacions de cada Onze de Setembre, del 2012 ençà, han demostrat a bastament. Un moviment més decantat a l’esquerra que el nacionalisme català tradicional, i que ha conviscut amb l’efervescència de tota mena de moviments alternatius nascuts a l’escalf del 15-M.Davant d’això, i amb l’excepció justament de les forces polítiques sorgides del 15-M, el sistema polític i mediàtic espanyol ha negat tota legitimitat a les demandes democràtiques que arribaven des de Catalunya, s’ha negat a veure’l com el que és, un problema espanyol, i ha insistit, amb voluntat de profecia autocomplerta, en una fractura social a Catalunya que, més enllà de la polarització realment existent, encara està per demostrar. L’unanimisme patriòtic ha impregnat els mitjans de comunicació de Madrid —caracteritzats no només per una alarmant falta de pluralisme, sinó també per la perversió del llenguatge (el «desafío catalán») i per la desinformació absoluta: una autèntica «apagada informativa» com l’ha qualificat López Casasnovas— i ha fomentat una resposta que, partint d’un desconeixement escruixidor de la realitat catalana, a la qual s’han aplicat els epítets més desqualificadors, s’ha concretat en la negativa a escoltar qualsevol raó possible. La manca de propostes polítiques, en tots aquests anys, per part del govern espanyol per mirar de fer front a les demandes tan majoritàriament expressades de la societat catalana encara causa estupor. Començant, és clar, pels sectors, tan nombrosos, de la societat catalana que volen romandre espanyols i als quals els agradaria que el govern de Madrid hi respongués amb arguments, i no pas amb amenaces. Però l’estratègia del PP, àmpliament compartida pel sistema polític espanyol, no ha estat mai buscar una solució, una entesa, un acord, sinó pretendre merament, en termes gairebé bel·licistes, la derrota del sobiranisme. Una estratègia que parteix d’un no reconeixement de l’altre, continua amb una negació de tota legitimitat de les posicions de l’altre, i que només pot conduir a la fatal repressió de l’altre, però mai a una solució política, democràtica i pactada, del conflicte. I això no ha fet més que agreujar la «desafecció» d’una part majoritària de la societat catalana —la que es va expressar, per damunt de les posicions favorables o no a la independència, en la massiva manifestació del dia 3 d’octubre, units contra una resposta repressiva de l’Estat— cap a un sistema polític que no respecta la singularitat de la cultura catalana, i que nega a la societat catalana no només el seu caràcter específic sinó el seu reconeixement com a subjecte polític, així com la seva participació en la governança de les institucions de l’Estat: el 20 de setembre, quan en un gest de protesta contra les detencions i l’entrada a diverses seus institucionals catalanes per part de la policia espanyola, els diputats d’ERC, PDeCAT i En Comú Podem van abandonar l’hemicicle del Congrés dels Diputats, des d’alguns escons es van sentir veus que els convidaven a no tornar («¡No volváis!»). La manca de voluntat de reconeixement del problema, la manca de solucions empeny constantment així el sobiranisme en la direcció de l’estat propi, sense que de Madrid arribi cap proposta alternativa i integradora que la de rendir-se i acceptar l’statu quo. Finalment, el nucli del conflicte s’estableix entre una part que no se sent representada políticament en les institucions espanyoles amb una altra que respon amb un nacionalisme cada cop més agressiu i excloent. Amb aquests antecedents, és difícil donar credibilitat al compromís arrencat pel líder del PSOE, Pedro Sánchez, en canvi del seu suport sense fissures a l’estratègia del PP, de crear una subcomissió per estudiar una eventual reforma de la Constitució, que, de la mà d’un partit, Ciudadanos, que s’ha situat a la dreta del PP, i del mateix PP, no només costa d’imaginar com pot satisfer les demandes d’autogovern dels catalans sinó que caldrà veure si no pot representar, fins i tot, una regressió respecte del que estableix la Constitució del 78. Perquè atribuir a la clamorosa inèpcia política de Mariano Rajoy la inacció davant de la revolta democràtica catalana seria massa fàcil. És tot el sistema polític espanyol, impregnat d’un fort nacionalisme, que ha estat incapaç d’oferir una alternativa. Un nacionalisme «banal» (M. Billig), si es vol, que en el cas de la dreta, sobretot, es troba més a prop del nacionalisme ètnic que del «patriotisme constitucional», malgrat algun intent d’apropiació d’aquesta noció fet per Aznar. ¿Com s’entén, si no, que tant el PP com Ciudadanos celebrin les seves victòries electorals al crit de «Soy español, español, español...»? ¿On més d’Europa s’entendria, això? En absència d’una concepció cívica, laica i democràtica, de la Nació espanyola, s’ha imposat una visió sagrada, preconstitucional i essencialista. Ernest Renan va dir, en la seva cèlebre conferència del 1882 que la Nació es basa en un «referèndum diari» («le plébiscite de tous les jours»), en un consens, doncs, que cal renovar constantment. I aquest consens, entre una part majoritària de la població catalana, Espanya l’ha perdut. Davant d’això, l’únic argument és el que s’esgrimeix en una pancarta exhibida en una manifestació de suport a la Guàrdia Civil, davant la caserna de la Travessera de Gràcia, en els dies posteriors als fets del 20 de setembre: «España no se vota».Així, l’intent de celebrar un referèndum a Catalunya com els del Quebec i Escòcia (i que el «no» podria haver guanyat tant o més fàcilment del que ho va fer en aquests dos casos) va ser rebutjat, per una qüestió de principi, pel govern espanyol —malgrat les possibilitats apuntades per alguns constitucionalistes. I quan, davant la falta de sortides, el Parlament de Catalunya va convocar finalment el «referèndum» de l’1 d’octubre passat, la consulta no només va ser prohibida, sinó oposada amb una escalada d’accions judicials i policials, incapaç d’observar el respecte escrupolós als drets que deia defensar, que van culminar en la inadmissible acció punitiva que no només no va poder-lo impedir, sinó que va comportar que The Guardian afirmés que «L’estat espanyol ha perdut». Des de la nostra pròpia responsabilitat, i des d’una posició crítica que no és en absolut equidistant sinó ferma i compromesa amb el dret a l’auto­determinació dels catalans, en l’avançament d’aquest editorial que fèiem el passat dia 6 d’octubre fèiem una crida al govern i a la majoria parlamentària catalana a mesurar molt bé els passos a seguir. I apel·làvem a la necessitat d’un realisme polític que hem trobat a faltar, visiblement, en una majoria parlamentària que, convençuda d’haver-se carregat de raons i al crit de «tenim pressa!», ha tendit a menysvalorar totes les dificultats, a saltar-se tots els inconvenients, a forçar al límit els propis reglaments (com ho va palesar la trista sessió parlamentària dels dies 6 i 7 de setembre), a ignorar que compta amb una majoria políticament i socialment insuficient i a refiar-ho tot a la mobilització ciutadana, a la qual s’ha acabat exigint més del que pot demanar-se-li. Malgrat el triomf polític i moral que la celebració de la consulta de l’1-O li ha reportat, és una evidència indefugible que aquell referèndum no reunia les condicions per avalar una declaració d’independència que, altrament, en l’actual correlació de forces, no sabem veure com pot contribuir a la resolució del conflicte.Ni l’estratègia de la derrota del sobiranisme —que ha tingut una nova expressió judicial en l’inqualificable empresonament dels presidents de les dues entitats sobiranistes, Jordi Sánchez (Assemblea Nacional Catalana) i Jordi Cuixart (Òmnium), acusats d’un suposat delicte de «sedició»— ni l’estratègia d’acceleració del procés polític, decidit per una majoria parlamentària que no va voler llegir els resultats del 27-S, contribuiran a resoldre la qüestió. Els costos que podem pagar tots plegats són massa alts per ignorar-los. Però més enllà dels errors polítics comesos per l’independentisme, cal que s’imposi la convicció que el principal problema que té Espanya no es resoldrà amb la negació i amb la repressió. La història, i els fets, són molt tossuts.

Barcelona, 19 d’octubre de 2017

L'Avenç 439 - novembre 2017