Editorial
desembre 2017
440

Ni causa general, ni judici sumaríssim

El dia 21 d’aquest mes tindran lloc unes eleccions transcendentals, potser les més decisives de la història contemporània de Catalunya. Després de dos anys d’un procés accelerat i, sovint, adelerat cap a la independència, les forces polítiques que el van impulsar —empeses per un fenomenal moviment popular i democràtic, probablement la mobilització ciutadana més important a Europa en les últimes dècades— hauran no només de presentar-se a la revàlida de les urnes, sinó que hauran de repensar les seves estratègies futures, vista la situació present. Dins d’aquest replantejament estratègic serà fonamental encertar l’anàlisi del que ha succeït en la darrera legislatura, i reconèixer, amb humilitat i honestedat, els errors greus d’alguns plantejaments. Així, quan encara no havien passat quaranta-vuit hores de la votació al Parlament que aprovava —ara sabem que sense cap convicció en la seva eficàcia per part dels qui ho feien— la declaració d’independència, el portaveu de la CUP Benet Salellas, expressant-se en castellà davant d’un auditori amb representants internacionals, reconeixia una evidència: «Pero lo cierto es que en este país no hay ni estructuras de Estado preparadas, ni hay medidas de efectividad republicana que estén empezando a desarrollarse, y por lo tanto lo que se nos demuestra es que el gobierno catalán no estaba preparado para un escenario de unilateralidad pura como el que finalmente se ha producido.» (TV3, TN vespre, 29/10/17). Davant d’afirmacions com aquesta, és comprensible l’estupor i fins i tot Ia indignació («llavors, per què vau fer-ho, si tothom ho sabia?»), però cal pensar que ara mateix, amb un govern democràticament elegit que ha estat cessat i empresonat, l’exigència de responsabilitats pot arribar a ser injusta. Si no hi ha abans un retorn a la normalitat democràtica, serà molt difícil si no impossible l’exercici, altrament tan necessari, d’autocrítica. Perquè en un entorn repressiu i en un clima electoral excepcional com el que vivim, correm el risc que s’engegui una autèntica causa general contra el sobiranisme, atribuint-li tots els mals —des de la no elecció de Barcelona com a seu de l’EMA [Agència Europea de Medicaments] fins, i això és molt més greu, responsabilitzant-lo d’allò que l’impostat líder del PSOE no es cansa de titllar de «desgarro social» a Catalunya. La temptació del judici sumaríssim a l’independentisme és fàcil, però ni es pot ignorar el paper decisiu que ha tingut l’Estat espanyol en tot plegat, ni es pot reduir tot a una anàlisi a curt termini: caldrà recordar que els processos històrics cal mirar-los i analitzar-los en la llarga durada.L’aplicació pel govern del PP i el complex politocomediàtic espanyol de l’article 155 a Catalunya ha deixat en evidència que assistim a un estadi superior del desplegament d’una estratègia de recentralització que ha trencat el pacte constitucional del 1978, i que vol acabar amb la singularitat catalana —i, en un lloc destacat, amb el poder econòmic i polític de Barcelona, perquè aquesta és també «una història de dues ciutats»— sense importar-li les conseqüències que això tingui a l’interior mateix de la societat catalana («antes se romperá Cataluña que España», va dir Aznar, i a fe que s’hi ha aplicat). En tot cas, i de cara a un 22-D que serà molt difícil de gestionar, el que realment comptarà aquell dia, més que els retrets mutus, serà la voluntat de totes dues bandes de fer una política diferent: i això requerirà, de forma imprescindible, grans dosis de realisme per part del sobiranisme, però també un reconeixement explícit de la legitimitat de les demandes catalanes. Rajoy va dir, emfàticament, que «l’Estat té dret a defensar-se». Nosaltres pensem que l’Estat espanyol té, a més, l’obligació d’atendre les demandes democràticament i sostingudament expressades per una majoria tan consistent de la societat catalana. Si el sistema polític i mediàtic espanyol no és capaç de veure que l’autèntic «desgarro» és el que ha allunyat una part tan majoritària de la societat i de la política catalana de la solució autonòmica del 1978, de ben poca cosa podran servir les altrament vaporoses propostes de reforma constitucional.

L'Avenç 440 - desembre 2017
Preu de l'article 1 €