Quaranta anys després / Editorial / L'opinió / 442 / L'Avenç / Revistes / Inici - L'Avenç
Quaranta anys després

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 442, gener 2018

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

Des d’aquestes mateixes pàgines, sempre hem dit que cal anar amb molt de compte amb les comparacions històriques, perquè malgrat les possibles similituds en alguns aspectes, els contextos històrics són, a cada moment, diferents. Tanmateix, és significatiu que, en els darrers mesos, a Catalunya hàgim sentit com es tornava a cantar "L’estaca" o "Què volen aquesta gent?", cançons totes dues compostes el mateix any emblemàtic de 1968. Qui havia de dir que, al cap de quaranta o cinquanta anys, aquestes «cançons de protesta», de resistència, tornarien a formar part d’una determinada banda sonora? Qui hauria dit mai que, al cap de més de quaranta anys, el lema «Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia» prendria, de nou, sentit?
Mentre aquest número fa cap a la impremta, se celebren a Catalunya unes eleccions que, de ben segur, seran determinants —tot i que no és pas segur, al mateix temps, que puguin esclarir la situació, tan difícil i complexa. Ja tindrem temps d’analitzar-ne els resultats, però el fet és que, a hores d’ara es fa difícil preveure com es recompondrà la situació. Al respecte, serà determinant saber quina serà l’actitud —siguin quins siguin els resultats— tant del govern del PP com del conjunt del sistema polític i mediàtic espanyol envers Catalunya: si s’opta pel camí equivocat de castigar la insubmissió, vista com a intolerable i analitzada amb les ulleres deformants del conflicte basc, i d’humiliar-ne a més els que en consideren els seus responsables, o bé pel d’intentar oferir una solució de futur al greu conflicte polític plantejat. Si la força la té l’Estat, com s’ha demostrat, la solució "també" ha de provenir de l’Estat, perquè en contra del que la propaganda vol fer creure, no ens trobem davant d’un problema intern català, sinó davant d’un problema espanyol —probablement, un dels més grossos i urgents que té plantejats.
Ara bé, també és cert que, Catalunya endins, i en paral·lel al joc de la política, caldrà que la societat catalana en el seu conjunt i el catalanisme en particular facin l’esforç intel·lectual de repensar i replantejar algunes qüestions fonamentals que teníem assumides en aquests quaranta anys de democràcia, autonomia i benestar que han transcorregut de la Transició ençà. Algunes d’elles estan apuntades en l’entrevista que publiquem aquest mes amb el demògraf Andreu Domingo, que ens fa notar que quan encara no hem tingut temps de pair els atemptats del 17 d’agost i totes les seves implicacions socials, ens trobem segrestats per un debat que alguns voldrien que es plantegés en termes identitaris —quan la qüestió fonamental que ha plantejat el sobiranisme no és pas aquesta, en absolut, sinó una qüestió de representació política i de distribució territorial del poder. El catalanisme cultural i polític en el seu conjunt ja fa molt de temps que va deixar enrere, afortunadament, qualsevol vel·leïtat etnicista, cosa que no podem afirmar amb la mateixa seguretat respecte del nacionalisme espanyol imperant.
En particular, caldrà reflexionar sobre fins a quin punt la pretensió del catalanisme polític, ara fa quaranta anys, de constituir «un sol poble» ha estat posada en qüestió per la polarització política dels últims anys. El fet que Ciutadans pugui esdevenir, en aquestes eleccions, un dels partits més votats a Catalunya posa de relleu, de forma crua, que hi ha sectors socials importants que (més enllà del ressentiment d’alguns funcionaris i intel·lectuals) se senten, d’alguna manera, exclosos de l’ampli consens social del catalanisme i dels instruments —l’escola, els mitjans de comunicació— que hem creat, i que busquen refugi i seguretat en un renascut orgull de ser, abans que res, espanyols. Perquè la combinació d’uns sectors, amplíssims, que no senten políticament representats per l’Estat espanyol, i d’uns altres sectors, gens menystenibles, que no se senten cridats a formar part del consens catalanista, no augura pas de res de bo en el futur immediat. Se’ns gira feina.

L'Avenç 442 - gener 2018