Més rics o menys desiguals?

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 443, febrer 2018

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

A finals del mes de gener passat, en vigílies de la trobada del Forum Econòmic Mundial que té lloc cada hivern a la localitat balneària de Davos, a Suïssa, l’oenagé Oxfam Intermón, que treballa a 41 països del món en desenvolupament, presentava un informe titulat "Premiar el treball, no la riquesa". Mentre a Davos, punt de trobada de grans empresaris i de líders polítics i financers mundials, se celebraven les «bones notícies per a l’economia global» —al capdavall, l’FMI preveu un creixement del 3,9% per a l’economia mundial tant per al 2018 com per al 2019—, l’oenagé nascuda a Barcelona i vinculada als jesuïtes recordava que la recuperació econòmica estava afavorint els més rics i que, en lloc de disminuir la pobresa i la desigualtat, no feia més que augmentar-les. De fet, en tots aquests anys de la crisi, Intermón ha estat advertint contra les polítiques d’austeritat (que ja van ser aplicades fa una vintena d’anys a l’Amèrica Llatina, amb uns resultats socials catastròfics) a les quals considera, amb raó, «injustes, regressives i equivocades».
L’informe d’Oxfam ofereix unes dades demolidores, quan constata que l’any passat, el 2017, el 82% del creixement de la riquesa mundial va anar a parar a mans de l’1% més ric, que va incrementar la seva fortuna en 762.000 milions de dòlars —una quantitat set vegades superior a la que es necessita per acabar amb la pobresa en el món. Per contra, el 50% més pobre de la població mundial «no va incrementar la seva riquesa en el més mínim».
Espanya no només no escapa a aquesta tendència mundial, sinó que se situa com un dels països europeus on la desigualtat ha augmentat més des del 2007, i ocupa —empatada amb Lituània— el tercer lloc entre els països amb una desigualtat més gran de tota la Unió Europea, darrere de Romania i de Bulgària. De manera que, si bé durant el segon semestre del 2017 l’economia espanyola va recuperar el nivell del PIB previ a la crisi, posant fi a deu anys de recessió econòmica amb un enorme cost social, aquesta recuperació, tanmateix, no ha servit per reduir la desigualtat que la crisi va fer més gran, i que els anys de creixement no han corregit. Així, diu l’informe, «tot i ser una de les economies de la Unió Europea amb un creixement més gran, la major part dels increments de renda s’estan concentrant en unes poques mans, en detriment de la majoria».
Gran part de la culpa de l’increment de la desigualtat econòmica a Espanya, segons l’informe, la té el repartiment desigual dels guanys de l’activitat econòmica: mentre que la remuneració dels treballadors no ha recuperat encara els nivells de 2009, els beneficis empresarials ho van fer ara fa dos anys i ja són superiors als nivells pre-crisi. I, és clar, les rendes del capital segueixen per davant de les rendes del treball.
Al capdavall, el que palesa l’informe d’Oxfam és que el simple fet que existeixi una recuperació de l’economia no garanteix la igualtat, i que calen polítiques diferents a les que s’han fet fins ara i que puguin garantir un treball i un salari digne, un sistema fiscal eficient i progressiu, i mesures contra l’evasió i l’elusió fiscal, a més d’un increment de la despesa pública.
Mentrestant, a Davos, la directora de l’FMI, Christine Lagarde, ha previngut contra un excés de «satisfacció» davant del creixement econòmic, i ha advertit que l’actual recuperació és cícicla, però que molts dels problemes que van dur a l’última recessió romanen sense resoldre, i que és el moment de posar fil a l’agulla, perquè, ha recordat Lagarde, «és quan fa sol que cal arreglar la teulada». Però també és quan surt el sol que et pots fer càrrec de l’extensió de la mullena, que ha estat considerable.

L'Avenç 443 - febrer 2018