L'entrevista
febrer 2018
443

Josep M. Muñoz


Joan B. Culla, l'historiador amb corbata

Joan B. Culla (Barcelona, 1952) és professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborador habitual dels mitjans de comunicació, tot fent justícia a les seves dues grans passions juvenils: la història i el periodisme. Fill d’una família treballadora del Poblenou, va estudiar Història Moderna i Contemporània a la Universitat de Barcelona, en una època summament polititzada (1970-1975). A la facultat es va interessar pels partits polítics, tot i que no ha militat mai enlloc, i va optar per una història política allunyada dels corrents economicistes llavors de moda. La seva recerca s’ha orientat cap a l’estudi del catalanisme polític i dels seus adversaris. Va dedicar la tesi doctoral a l’estudi del lerrouxisme i ha dedicat sengles monografies a Convergència Democràtica i a Esquerra Republicana. Ha tingut l’oportunitat, com es desprèn de l’entrevista, de tractar ben de prop dos dels presidents de la Generalitat, Josep Tarradellas i Jordi Pujol.

 

«El carrer on vivia de petit es deia de la Democràcia, però va ser rebatejat com a carrer del Movimiento Nacional. Era una mica grotesc, perquè hi havia una desproporció manifesta entre la institució a la qual s’homenatjava i la realitat d’aquell carrer, que era al límit d’una zona industrial.»

«El perfil social de la meva família és absolutament obrer. El meu pare va entrar a treballar, com a meritori, als tretze anys a can Oliva Artés, i la meva mare, acabats de fer els catorze, a la Hispano Olivetti, que és on es van conèixer després de la guerra.»

«La Nova Cançó, en els ambients on em movia, vam tardar temps a descobrir-la. No formàvem part de cap ambient catalanista organitzat. Va ser més tard que el meu pare, un home sempre inquiet, es va fer soci de l’Orfeó i va començar a portar algun ‘Serra d’Or’ a casa.»

«Al col·legi de frares, la gent anava amb corbata. A mi m’agradava dur-ne i, quan vaig començar la universitat el 1970, vaig seguir anant amb corbata. Vaig trigar a adonar-me que ningú més no en duia. Més ben dit: a part de mi, només duien corbata els socials, la policia secreta.»

«Jo podria haver fet meva aquella broma del Groucho Marx, que no formaria part d’un club on admetessin gent com jo. Sóc un tipus molt individualista, molt llop solitari, molt franctirador. I no hauria acceptat formar part d’un col·lectiu, de la mena que fos, on em diguessin què havia de pensar i d’opinar.»

«Quan vaig decidir fer la tesina, vaig entrar en contacte amb en Jesús Rodés i un grup de gent de l’Autonòma que estudiaven els partits polítics durant la Segona República. Vaig tenir sort, i vam identificar com a tema el grup de L’Opinió, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. »

«Vaig anar a veure en Tarradellas a Saint-Martin-le-Beau l’1 de setembre del 1975. Vaig passar tot un dia amb el president, com a únic convidat, i només va rebre dues trucades de telèfon. La idea que allò era com Lourdes, que hi havia una romeria de gent que l’anava a veure, llavors no era veritat. »

«En Tarradellas era un polític molt pragmàtic, amb molt poca ideologia al darrere. És algú que no té un cos de doctrina elaborat, però que té una personalitat i un temperament que li permeten reunir-se amb els del Comitè de Milícies Antifeixistes, que el primer que fan és exhibir la pistola. »

«Tres dies abans de l’esclat de la ‘bomba’, jo havia anat a veure en Pujol al despatx del passeig de Gràcia. El vaig trobar irreconeixible, desorientat, estrany. Quan es produeix la confessió, el 25 de juliol del 2014, escric un parell d’articles als diaris on mostro la meva perplexitat, el meu estupor, la meva decepció.»

«Pel que fa a l’afer de la confessió d’en Pujol, jo no tinc encara cap resposta. He intentat que ell m’ho contestés, però no me n’he sortit. Ara, que ell hi té una responsabilitat, el que se’n diu ‘culpa in vigilando’, em sembla indiscutible. I ell mateix n’és conscient, d’això.

L'Avenç 443 - febrer 2018
Preu de l'article 1 €