El vell i el nou / Editorial / L'opinió / 445 / L'Avenç / Revistes / Inici - L'Avenç
El vell i el nou

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 445, abril 2018

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

Ara que se’l torna a llegir —o, com a mínim, a citar— val la pena recuperar aquella frase de Gramsci tan coneguda sobre la crisi. L’any 1930, als "Quaderni del carcere", Gramsci escriu una nota titulada «Passat i present» i que comença així: «L’aspecte de la crisi moderna que és denunciada com una “onada de materialisme” està relacionat amb el que s’anomena “crisi d’autoritat”. Si la classe dirigent ha perdut el consens, és a dir, si ja no és “dirigent”, sinó únicament “dominant”, detentora de la mera força coercitiva, això significa precisament que les grans masses s’han separat de les ideologies tradicionals, que ja no creuen en el que creien abans, etc. La crisi consisteix precisament en el fet que el vell mor i el nou no pot néixer: en aquest interregne es donen els fenòmens morbosos més variats.»
Aquests «fenòmens patològics» tan diversos (encara que alguna traducció lliure opta per reduir el sentit de la frase final de Gramsci i la fa menys matisada: «en aquest clarobscur sorgeixen els monstres») són els que més inquieten els analistes contemporanis, i els que més desafien la seva capacitat d’anàlisi, molt sovint llastada per les certeses —i a vegades pels prejudicis mateixos— que havien adquirit en l’etapa en què predominava el vell. Tanmateix, l’encert del diagnòstic, evidentment, tindrà molt a veure amb la capacitat col·lectiva de fer front als fenòmens inquietants. Que és el que no fa, precisament, la tan estesa etiqueta de «populisme» que sovint vol més desacreditar, desligitimar, que no pas valorar o simplement descriure molts dels moviments que estan desafiant arreu les classes dirigents ara convertides merament en dominants. ¿Com entendrem, si no, que prop d’11 milions d’italians —molts d’ells antics votants comunistes— hagin votat el Moviment 5 Estrelles en les eleccions del 4 de març passat? ¿O, per posar un cas ben diferent, és que potser augmentarem la nostra comprensió de l’independentisme català si ens limitem a veure’l com un mer epifenomen del populisme que recorre Europa, al marge del que significa més d’un segle de catalanisme?
En el moment present, mentre l’independentisme és reprimit judicialment i es veu abocat a replantejar objectius i estratègies, noves mobilitzacions i nous agents socials han començat a ocupar els carrers i places arreu d’Espanya. La celebració del 8-M ha donat una força extraordinària al moviment feminista, amb una adhesió entusiasta i gairebé unànime per part dels mitjans de comunicació —encara que és legítim sospitar que, en més d’un cas, l’adhesió obeïa a la intuïció (per ella mateixa ja demostrativa) que calia apuntar-se al fenomen, atesa la força mundial que ha adquirit el moviment #MeToo, però que no es correspon després amb la pràctica diària d’aquestes mateixes empreses periodístiques respecte a la igualtat de la dona.
Sense solució de continuïtat, la protesta dels jubilats ha pres el relleu al carrer. Després que les pensions dels jubilats hagin estat, per a moltíssimes famílies, el matalàs que els ha permès sobreviure a la crisi, ara els pensionistes alcen la veu reclamant el que se’ls ha escamotejat amb la crisi. El moment no hauria de ser cap sorpresa: com havia analitzat l’historiador Ernest Labrousse, un dels mestres de Pierre Vilar, les revoltes socials no esclaten mai en el pic de la crisi econòmica, quan la gent està preocupada sobretot a subsistir, sinó en el moment de la recuperació, quan el pitjor ja ha passat i les economies tornen a créixer. Llavors, en constatar els efectes de la desigualtat, els de baix reclamen justícia. La conjuntura, malgrat totes les incerteses, és interessant. I és que, no sense resistències, la crisi no s’acabarà fins que el nou s’acabi imposant al vell.

L'Avenç 445 - abril 2018