Editorial
maig 2018
446

La paraula contrària

En el seu pròleg al pamflet d’Erri de Luca La paraula contrària (Sembra llibres, 2015), David Fernàndez recordava unes paraules del jurista August Gil Matamala dites l’any 2011, després de la primera de les dues reformes del codi penal que s’han fet darrerament a Espanya amb el pretext de combatre el terrorisme de naturalesa gihadista: «Primer van inventar-se la figura del terrorista desarmat; i aviat, si els deixem fer, s’empescaran la figura del terrorista pacífic.» I afegia llavors Fernàndez que ens trobàvem davant d’una «profecia autocomplerta, perversió anticipada o premonoció consumada». No costa gaire d’imaginar què hi afegiria ara, tres anys més tard, després de veure com el sistema judicial espanyol està intentant, mitjançant una perversió del llenguatge, tirar endavant una autèntica causa general contra l’independentisme català. La judicialització del conflicte català, al qual reiteradament s’ha negat una sortida política, prové de la voluntat de vèncer, de derrotar, un moviment polític democràtic, al qual es nega tota legitimitat (encara que tingui al darerre la força de més de dos milions de persones). Com assenyala el mateix Erri de Luca en l’entrevista d’aquest mes, a l’independentisme català li va faltar sentit tàctic i intel·ligència política després de l’èxit innegable que es va apuntar amb el referèndum de l’1-O. La brutalitat de la resposta de l’Estat espanyol davant del que va viure com un desafiament intolerable —tot i que el govern del PP va tractar de presentar-lo abans, amb considerable condescència, com un esdeveniment instranscendent i més aviat folklòric— ha dificultat notablement l’adequada revisió i la plena assumpció dels errors en què van incórrer les forces independentistes en aquells mesos convulsos (tot i que si hi ha hagut un mínim d’autocrítica, aquesta ha provingut exclusivament del costat independentista), i ha situat la prioritat en un altre terreny: la llibertat dels presos polítics (una denominació aquesta que ens sentim plenament autoritzats a fer servir després de llegir les interlocutòries del jutge Llarena). En un moment com l’actual, dos relats pugnen per imposar-se: una demostració més que es tracta d’un judici polític, on l’important no és tant provar els fets com qualificar-los. Ara bé, el fet que dos relats pugnin per imposar les seves raons no és, en termes estrictes, cap novetat en la confrontació política. Encara que ara ens agradi dir que vivim en temps de «postveritat», el debat polític ha estat lluny de ser mai un compendi de precisió lèxica i de respecte a la veritat nua. Però, sigui com sigui, sembla evident que avui dia assistim a una manipulació a gran escala del vocabulari, a una veritable distorsió, que no té res d’innocent, del significat mateix de les paraules. Així, en absència de violència, s’ha dit parlat de «violència futura» o, fins i tot, de «violència psicològica». En el seu pamflet, Erri de Luca arriba a dir que «accepto de bon grat una condemna penal, no una reducció del vocabulari». I advertia que, en la sala del tribunal que l’havia de jutjar per «incitació a la violència», no estava en qüestió la llibertat de paraula, perquè «quan aquesta és obsequiosa, sempre resulta lliure i agraïda», sinó que el que realment es posava en qüestió era «la llibertat de la paraula contrària». Una llibertat a la qual no volia i no podia renunciar, perquè per a ell, «com a escriptor i com a ciutadà, la paraula contrària és un deure abans que no un dret.»

L'Avenç 446 - maig 2018