Editorial
juny 2018
447

Espanya i els seus fantasmes

Fa dotze anys, abans de l’esclat de la crisi, el periodista anglès Giles Tremlett, aleshores corresponsal de The Guardian a Espanya, va publicar un llibre que va titular Ghosts of Spain: Travels through a country’s hidden past. El «passat amagat» del país era, és clar, el llegat que pervivia irresolt de la Guerra Civil: els morts enterrats en fosses comunes a les cunetes de tantes carreteres. El llibre, però, derivava aviat cap a un viatge per l’Espanya de la nova prosperitat, fent parades a les habituals destinacions periodístiques. Com deia una ressenya apareguda llavors al New York Times, l’exploració de la dictadura i el seu llegat posava un fons ombrívol a un conte altrament alegre. Una opció que l’autor d’una ressenya apareguda al Guardian lamentava: després dels tres primers capítols dedicats a la presència espectral de la guerra civil, Tremlett passava a temes més contemporanis, cap dels quals li arribava a semblar al ressenyador tan important com la guerra, perquè al seu parer «la guerra civil i les seves conseqüències semblen els veritables fantasmes d’aquesta nació. Ententent aquests temes, ens acostem a comprendre molt més sobre la seva vida nacional actual».En l’any que es commemora el 40è aniversari de la Constitució Espanyola, un vell espectre recorre Espanya: la qüestió nacional. Aquesta era, de fet, la qüestió més difícil i complexa que havia d’abordar el procés constituent del 1978, i també la que es va deixar en un grau més elevat d’ambigüitat en el text constitucional. Llavors no es va voler, o poder, constitucionalitzar un model federal d’estat, i es va obrir un model «autonòmic» que tractava de donar una solució general a una qüestió específica (la basca i la catalana). Cap dels que ara exalten la figura de Tarradellas no ha recordat la seva frase que «Catalunya no és la Rioja», no fos cas que l’acusessin de supremacista. El fet és que el caràcter plurinacional de l’Estat, la seva mateixa configuració autonòmica, no han estat mai assumits a fons pel sistema político-institucional espanyol. «La dreta no l’ha acceptat mai, aquest model», diu Andreu Missé en l’entrevista d’aquest mes. «I l’esquerra no l’ha practicat mai, tampoc», podríem afegir.Al contrari, l’autonomia no hauria estat més que una «concessió» (per a molts equivocada) de «la democràcia espanyola»: en un article delirant, insultant al nou president de la Generalitat, l’escriptor Javier Cercas deia que aquest «a partir de su toma de posesión tendrá en sus manos un cuerpo armado compuesto por 17.000 hombres, unos medios de comunicación potentísimos, un presupuesto de miles de millones de euros y todos los medios ingentes que la democracia española cedió al Gobierno autónomo catalán, además de cosas como la educación de decenas de miles de niños» («Pesadilla en Barcelona», El País, 15/05/18).Aquesta visió, que seria ridícula i no pagaria la pena citar si no fos àmpliament compartida, d’una societat catalana «malalta», fruit de l’adoctrinament de l’escola i de la televisió, està alimentada pel retorn d’un vell nacionalisme espanyol, que mai no havia estat absent, però que troba ara una expressió renovada en el discurs de «la España ciudadana» d’Albert Rivera: un discurs on no hi ha dissidència possible, un país on no hi ha immigrants ni gent que tingui una altra identitat nacional, on l’unanimisme tapa el conflicte social i polític, com en els millors temps de la dictadura, on no hi ha «ni rojos ni blaus», ni tan sols «empresaris ni treballadors»: un «yo solo veo españoles» que Enric Juliana, potser massa tímidament, ha qualificat de «destello joseantoniano» («Forza España», La Vanguardia, 21/05/18). Davant del retorn dels vells fantasmes, a Catalunya venen temps difícils: l’autonomia no tornarà a ser mai la que era. Però cal recuperar-la, i caldrà actuar amb tota la intel·ligència política, defugint el miratge d’una Catalunya unànime, apostant pel diàleg i la negociació.

L'Avenç 447 - juny 2018