El tema és Barcelona / Editorial / L'opinió / 448 / L'Avenç / Revistes / Inici - L'Avenç
Editorial
juliol 2018
448

El tema és Barcelona

La magnitud i la transcendència del procés sobiranista viscut a Catalunya ha fet que el debat sobre Barcelona semblés passar, per moments, a un segon terme. La capital no ha estat aliena, és clar, al «procés», ni s’ha limitat a fer-ne d’escenari privilegiat. El «tsunami» (per dir-ho en els termes de J.B. Culla) que ha afectat el sistema català de partits ha tingut els seus efectes també a l’Ajuntament de Barcelona: després de 32 anys d’alcaldia socialista, el 2011 un candidat de CiU va desbancar el PSC, però només per una legislatura. El 2015, l’alcaldia tornava a canviar de mans i passava a l’activista social Ada Colau, que va obtenir el 25% del vot al capdavant d’una coalició d’esquerres, que li conferia una majoria escassa, d’11 regidors sobre 41. Un any després, el periodista Dan Hancox es preguntava: « Is this the world’s most radical mayor? » ( The Guardian , 26/5/16).Més enllà del difícilment mesurable grau de radicalitat de l’alcaldessa, en aquests anys Barcelona ha estat l’aparador de l’ampli malestar social i polític expressat per la societat catalana en el seu conjunt, però també, i cal no oblidar-ho, el motor de les noves forces socials i polítiques que han posat fi al vell ordre i que malden per construir un futur diferent, allunyat dels antics consensos. Encara que hi ha qui, enyoradís, diu preferir la ciutat de ferias y congresos » a la ciutat de «manis y procesos» en què a parer seu s’ha convertit la capital catalana (Daniel Fernández, «Mar y montaña», La Vanguardia , 19/3/2018), Barcelona ha estat novament la ciutat rebel de tants episodis de la seva història, dins una arrelada tradició de lluita social i de combat polític. Al capdavall, la «gran encisera» que cantava el poeta Maragall a l’ Oda nova a Barcelona (1909) era la mateixa «ciutat mala» de la crema de convents de la Setmana Tràgica. L’afebliment del paper econòmic i polític de Barcelona, que alguns volen presentar com una conseqüència i no pas justament com una causa d’aquesta confluència de « manis y procesos », ha estat el fruit d’un disseny polític que ha comportat una recentralització política i, sobretot, una potenciació de la capitalitat econòmica i financera de Madrid. Com les dades demostren, el trasllat de la seu social de les grans empreses catalanes a Madrid no ha estat un fenomen conjuntural lligat al «procés», sinó un fet estructural, iniciat molt abans i que obeeix a una lògica d’anys de concentració del poder econòmic i polític a la capital de l’Estat. L’apel·lació a la «bicapitalitat» de Barcelona en el conjunt espanyol feta per l’alcalde Maragall es va saldar amb un èxit perfectament descriptible. I tanmateix, en aquests temps de postveritat, des dels sectors que no qüestionen la lògica de la concentració del poder s’insisteix a presentar Barcelona com la responsable principal del seu afebliment: si a la ciutat no es fan millors exposicions, per exemple, s’insinua que és per mor del seu «provincianisme» cultural, fruit ineluctable del seu «entotsolament» nacionalista, però mai no s’atribueix a l’ofec econòmic de les institucions catalanes o al fet que el mecenatge de les grans empreses aposti, decididament, per l’aparador capitalí. De fet, és una demostració més d’aquesta manera de concebre el món en què l’Estat (i en concret l’Estat-Nació) és l’expressió mateixa de la racionalitat i del sentit comú, i en què qualsevol intent de qüestionar-lo esdevé una anomalia irracional. Sigui com sigui, Barcelona, sense que encara hagi tingut temps de digerir els atemptats del 17 d’agost ni els mateixos «fets d’octubre», sembla tornar ara a ocupar el centre del debat. Amb qüestions com el turisme o l’habitatge, però també com la participació i la representació polítiques, Barcelona, i amb ella tot el país, s’ha convertit en un laboratori dels mals que afecten Europa, però també, i això és el més important, de les seves solucions.

L'Avenç 448 - juliol/agost 2018