Editorial
setembre 2018
449

El valor de la paraula

El 15 d’agost passat, amb el títol de “Hatebook”, l’agència Reuters difonia un reportatge d’investigació en què analitzava la feble resposta de Facebook al fet que aquesta xarxa social està sent utilitzada des de fa temps a Myanmar (l’antiga Birmània) per difondre missatges d’odi cap als Rohingya, una comunitat musulmana que està sent víctima d’una autèntica neteja ètnica en aquell país asiàtic. L’abril passat, investigadors de Nacions Unides ja havien advertit que Facebook estava sent utilitzada com a vehicle per atiar el conflicte a Myanmar. Cal tenir en compte que, per a molta gent d’aquell país, Facebook és l’Internet. És un mitjà molt popular, i una de les principals fonts d’informació online, gràcies al fet que alguns dels operadors de telefonia mòbil del país no carreguen costos per fer-la servir. El fet que els textos fossin en birmà, i la manca de personal suficient a la companyia per llegir-los —Facebook no té ni un sol empleat a Myanmar, on té 18 milions d’usaris, gairebé el mateix nombre que a Espanya— ha contribuït a la resposta lenta i insuficient de la companyia americana, tot i el seu teòric compromís a combatre la desinformació i la incitació a l’odi en els missatges de la plataforma.L’endemà, 16 d’agost, a instàncies del Boston Globe, gairebé 350 mitjans de comunció d’arreu dels Estats Units publicaven un editorial comú en defensa de la llibertat de premsa, on denunciaven la «guerra bruta» del president dels Estats Units, Donald Trump, contra els mitjans de comunicació, als quals ataca amb la ja cèlebre etiqueta de «fake news», notícies falses, i als quals acusa, poca broma, de ser «enemics del poble». A Europa, The Guardian es va afegir a la iniciativa i va escriure a l’editorial que «Donald Trump no és el primer president dels Estats Units que ataca la premsa o que se sent injustament tractat per aquesta. Però és el primer que sembla tenir una política calculada i consistent de minar, deslegitimar i fins i tot posar en perill la feina de la premsa». La resposta de Trump no es va fer esperar: va publicar una de les seves piulades, en què acusava els mitjans de comunicació de ser el partit de l’oposició, i es vantava, a la seva prepotent manera, que «estem guanyant!». De fet, segons algunes enquestes, una majoria de l’electorat republicà dels EUA considera ara, efectivament, la premsa com un «enemic del poble». Un «poble» amb el qual Trump ha trobat una perversament eficaç manera de comunicació directa a través de les seves piulades a Twitter —tot un catàleg del seu narcissisme malaltís, de la seva particular concepció de la política com un concurs televisiu, i de la pobresa absoluta del seu vocabulari. La recepta d’atacar la premsa, com una expressió de les elits il·lustrades contrària als interessos «reals» de la gent senzilla, no és cap novetat, i ha estat practida per tota mena de règims polítics. Però, en temps d’Internet, en què el rumor, la manipulació i la desinformació troben una amplíssima caixa de ressonància a les xarxes socials, com el cas de Myanmar prova, aquest atac deliberat i calculat a la premsa adquireix una especial gravetat, sobretot si l’afegim a les dificultats creixents que té la premsa de paper per seguir fent una cobertura aprofundida i seriosa de la informació, quan els seus ingressos publicitaris i les seves vendes a quiosc no fan més que baixar.Com recorda el filòsof Joan Manuel del Pozo en l’entrevista d’aquest mes, la paraula ha estat utilitzada, ja des dels temps clàssics, tant pels qui creuen que té un deute envers la Veritat i la Justícia, com pels qui pensen que és sobretot útil per fer-se amb el Poder. D’aquí la importància per a una societat lliute de la capacitat crítica i de la informació veraç: i per aquest camí, no hi ha cap altra drecera que una premsa lliure.

L'Avenç 449 - setembre 2018