Editorial
octubre 2018
450

La convivència hispànica

Encara que ho repeteix amb una certa freqüència, i en un to impostat que vol donar-li transcendència, l’afirmació feta pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que la convivència està «en perill» a Catalunya no sembla sostenir-se en els fets, ni és en absolut la percepció dominant a la societat catalana. Una societat polaritzada políticament entorn de la qüestió de la independència, és ben cert, però en cap cas ‘fracturada’, com els agrada repetir a tots aquells que segueixen volent aplicar la plantilla basca a la qüestió catalana, i reduir-la a un mer conflicte ‘intern’ entre ‘constitucionalistes’ a un costat i ‘nacionalistes’ a l’altre. Aquesta és una posició que, per als qui la defensen, és intel·lectualment còmoda, però que té l’inconvenient de simplificar a l’extrem el conflicte generat per la «revolta democràtica» que ha tingut lloc a Catalunya de l’any 2010 ençà.El pitjor d’aquesta insistència en la ‘fractura’ de la convivència és que alguns fan tot el possible per atiar-la, a través d’una distorsió sistemàtica dels fets i del llenguatge. L’u de setembre passat, per exemple, el nou líder del PP, Pablo Casado, deia que «no es pot passar dels llaços grocs als llaços negres», que no és més que una manera d’afegir-se a l’irresponsable anhel de ‘basquització’ de Catalunya. El fet, però, és que com més de lluny es veu Catalunya, com més se’n desconeix la realitat, més grossa es veu la ‘fractura’. Ni tan sols el líder del PP català, Xavier Garcia Albiol, podia fer-hi més quan va voler repetir la consigna: «Jo no la noto, però hi ha una fractura a la societat catalana» (TV3, 28/04/18).La pretensió que la qüestió catalana és, abans que res, un problema ‘intern’ que s’ha de resoldre amb un «diàleg entre catalans» al Parlament de Catalunya —un diàleg que ens sembla, altrament, necessari i urgent— amaga però l’arrel del conflicte, que no obeeix a un suposat «desgarro» interior sinó a l’afermada convicció per part d’una part majoritària de la societat catalana que l’Estat espanyol no representa adequadament els seus interessos: ni amb la seva concepció ‘radial’ de l’estructura econòmica, ni amb la seva manca de reconeixement cap a la realitat plurilingüística. El «desafío» català no és més que l’expressió d’un problema espanyol, és a dir, de la manera que ha tingut el sistema polític de (no) articular la plurinacionalitat i d’esquivar la ‘doble capitalitat’ de Barcelona. El que el moviment per la independència ha posat en joc, en tot cas, és la convivència hispànica, tot qüestionant una construcció nacional espanyola amarada de nacionalisme d’Estat i d’una visió centralista. Així doncs, la necessitat d’un diàleg a l’interior de la societat catalana —molt dificultat pel creixement electoral de Ciutadans, una força decidida a posar fi als grans consensos del catalanisme que han construït aquesta societat en els darrers quaranta anys, sense oferir cap projecte a canvi— és, com dèiem, necessari, però ho és també la necessitat d’un diàleg Catalunya-Espanya que parteixi del reconeixement de la legitimitat de la reclamació catalana. Ara fa un any, l’octubre passat, l’independentisme polític va cometre errors d’un gros calibre, que no només no van ajudar-lo en els seus objectius, sinó que van tensionar en excés la societat catalana. L’assumpció pública d’aquests errors, iniciada ja en l’àmbit privat, i la consegüent formulació d’una estratègia possible i consensuada es veuen objectivament dificultades per l’obcecació repressiva que ha dut tanta gent injustament a la presó i a l’exili. El nou govern de Pedro Sánchez té ara una oportunitat única per contribuir a la resolució del conflicte, donant les indicacions pertinents a la Fiscal General de l’Estat perquè es retiri l’absurda acusació de rebel·lió en el judici dels líders independentistes. És un primer pas tan necessari com ineludible.

L'Avenç 450 - octubre 2018