Editorial
novembre 2018
451

El món no se’n surt

Aquesta tardor ha fet deu anys de l’esclat de la crisi financera del 2008, iniciada amb la fallida de la firma Lehman Brothers el 15 de setembre d’ara fa una dècada. Coincidint amb aquest aniversari, la premsa d’arreu s’ha preguntat novament sobre les raons de la crisi, però també s’ha tornat a exclamar per la incapacitat de preveure-la per part d’un sistema econòmic i financer que creia viure en el millor dels mons, i, sobretot, s’ha qüestionat si les lliçons del 2008 han estat plenament apreses i assumides. Malgrat la recuperació de l’economia, les incerteses són tan grans i els danys ocasionats tan estesos que ningú no sembla, a diferència del que passava tot just abans de la crisi, descartar una repetició de la jugada: una revista tan influent com The Economist parlava, a la coberta de la seva edició del 13 d’octubre passat, de «La propera recessió».Quan la crisi va esclatar, ja se’n va assenyalar com una de les causes l’eufòria creditícia que va portar a l’esclat de la bombolla immobiliària i a la crisi del deute. Una eufòria que s’havia sostingut sobre un error recurrent en la creació de tota bombolla: la il·lusòria creença que «aquesta vegada és diferent», com si les lliçons del passat no importessin. El problema, però, no són les decisions indivualment adoptades, sinó el desmantellament de la legislació i les institucions de què s’havia dotat el món occidental, després del crash del 1929, per evitar la repetició d’una crisi com aquella. Un senyal de la irresponsable negativa a aprendre les lliçons del passat era la pràctica desaparició de les assignatures d’història econòmica de les escoles d’economia d’arreu, deguda entre altres raons a l’acceptació implícita de l’errònia idea que érem a “la fi de la història”.La ignorància de la història, al costat de l’escassa tradició del keynesianisme a l’acadèmia alemanya, va contribuir poderosament al segon error que va cometre Europa: l’aplicació d’unes mesures d’“austeritat” que van provocar una segona recessió i van dificultar, en contrast amb el que succeïa als Estats Units, la sortida de la crisi. La conseqüència de tot plegat, com ha assenyalat darrerament l’economista Robert Skidelsky, és que la “mala economia” ha portat a la “mala política”, és a dir, al sorgiment d’un sentiment important de rebuig que ja ha tingut conseqüències com el Brexit i que, auguren i temen algunes veus, pot tenir un ressò preocupant en l’auge de l’extrema dreta a les eleccions al Parlament Europeu de la primavera que ve. El projecte d’Europa, en part, encara que no només, a causa de la seva “mala economia”, travessa més dificultats que mai.Les solucions no són fàcils, tot i que sembla de sentit comú el que proposa Skidelsky mateix: «restaurar la mena d’economia que prevaler entre els anys quaranta i els setanta, fins que hi van posar fi el president Ronald Reagan als Estats Units i la primera ministra Margaret Thatcher al Regne Unit». I és que, com va escriure Tony Judt al seu llibre El món no se’n surt, avui el més revolucionari que hi ha és reivindicar el llegat de la socialdemocràcia, i el pacte que va permetre a l’economia (i a la societat) europea viure aquells “trenta gloriosos” anys posteriors a la fi de la Segona Guerra Mundial. Per això, serà imprescindible que Europa entengui que amb la política monetària no n’hi ha prou, que cal una decidida política fiscal que permeti una forta inversió pública i, per damunt de tot, que redueixi la desigualtat. Però aquest canvi polític no serà possible si prèviament no ens convencem que, després de tot el que hem viscut, ens cal una nova “ecomomia moral”, que es fonamenti sobre el valor de la solidaritat social i que reverteixi aquella afirmació terrible de Margaret Thatcher amb què va començar tot, l’any 1981: «L’economia és el mètode, l’objectiu és canviar l’ànima.»

L'Avenç 451 - novembre 2018