L'entrevista
novembre 2018
451

Josep M. Muñoz


Victòria Combalia, a l’avantguarda artística

Victòria Combalia Dexeus (Barcelona, 1952) va néixer al barri de la Bonanova, en una família burgesa, però ben aviat va voler ser una dona independent i va marxar de casa als vint anys, alhora que començava a col·laborar en els mitjans i iniciava una dilatada trajectòria com a crítica d’art. Va participar en el moviment de l’art conceptual que es va desenvolupar a Catalunya a l’inici dels anys 1970. El 1974 es va llicenciar en Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona i, a partir d’aquell any i fins a la seva jubilació el 2013, va ser professora de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. El 1979 va marxar a Nova York, a l’Institute of Fine Arts, on va fer una recerca que va culminar en la seva tesi doctoral sobre Courbet i la modernitat (1983). Va ser cofundadora de les revistes Artilugi (1977-1982) i Ampit (1982-1984) i va exercir la crítica d’art al diari El País. Del 1996 al 2002 va ser directora artística del centre d’art Tecla Sala. És membre fundadora de l’Associació Catalana de Crítics d’Art. En els últims anys ha dedicat una atenció especial a les dones artistes i ha protagonitzat un redescobriment de la fotògrafa i pintora Dora Maar, a qui ha dedicat una biografia, Dora Maar. Más allá de Picasso (2014). Ha comissariat més d’una seixantena d’exposicions.

 

«Vaig anar a un col·legi molt bo, i del qual s’hauria de parlar més, que era Betània. Sempre m’ha estranyat que una gent tan conservadora com els meus pares em portessin a un col·legi que era molt innovador, amb un professorat excel·lent i catalanista. Aquest col·legi m’ha marcat molt.»

«Als vint anys me’n vaig anar de casa, a viure amb el que llavors era el meu company en una casa que li deien “la comuna”, al Guinardó. Vaig ser valenta, perquè encara no era major d’edat, i podien haver-me enviat la policia! Però jo era molt batalladora i molt rebel.»

«Els del Grup de Treball, que estaven capitanejats per en Pere Portabella, eren molt psuqueros i molt marxistes. Jo no me’n vaig fer, perquè trobava que, si volia ser una crítica d’art, havia de tenir distància, ser independent. Però solia fer-los de “telonera”, amb xerrades sobre l’art conceptual.»

«A París, pobres com unes rates, vam viure en una chambre de bonne al Marais. Jo anava d’oient a l’École Pratique, on vaig assistir a classes de Todorov, Julia Kristeva i Foucault. I em vaig fer amiga dels artistes catalans que hi vivien: Miralda, Rabascall, Xifra i Benet Rossell.»

«A Nova York hi vaig anar sola, acabada de separar, sense a penes parlar anglès, amb solament mil dòlars i amb només dues adreces a la butxaca, que eren les de la Bibi Escalas, que va resultar ser una persona fascinant, i potser la del Perico Pastor. Però el primer any se’m va fer molt dur.»

«El 1986 l’Oriol Bohigas em va demanar que organitzés un homenatge a Joan Miró, anant pel món demanant a diversos artistes de primer nivell que regalessin una obra a la Fundació Miró. Vaig aconseguir un seguit impressionant de peces, però mai no m’ho han reconegut prou.»

«Miró és un artista fonamental, que està indiscutiblement entre els deu millors del segle XX. Amb el pas dels anys, se l’entén millor. Perquè Miró és difícil, encara que pugui semblar el contrari. Li va costar arribar a aquell nivell de depuració.»

L'Avenç 451 - novembre 2018
Preu de l'article 1 €