Cartes de prop
novembre 2018
451

Enric Sòria


Honestedat

Enric Sòria ressenya el llibre publicat per L'Avenç "Diaris" de Katherine Mansfield on trobem moltes reflexions dedicades a la seva malaltia, una tuberculosis avançada i a la diferent percepció de la vida i la mort que ha de tenir una persona avesada a la introspecció que sap que els seus dies estan comptats.

Ja que hi som, hem de felicitar L’Avenç per haver tingut l’afortunada idea de publicar un llibre trèmul i esplendorós com els Diaris de Katherine Mansfield i, de pas, cal felicitar també la traductora, Marta Pera Cucurell, per haver trobat un meravellós equivalent català d’una prosa difícil, suau, espurnejant, sovint molt lleugera, d’altres meticulosament brodada, adepta a les descripcions precises, subtils i intencionades, i sempre dotada d’un ritme que no falla i que es compassa amb una respiració molt personal. Corren pel món un bon grapat de traduccions justes i encertades, però que mantinguen la llum i l’aroma de l’original fins en aquest punt n’hi ha ben poques. Llavors, el traductor deixa de ser un ventríloc més o menys panteixant i es converteix en un alquimista o un mèdium. Fa molt de goig llegir un llibre així. Aquests Diaris, inicialment publicats postmortem pel marit de l’autora, John Middleton Murry, formen un llibre bastant heterogeni. Inclou, en efecte, molts apunts de dietari, amb descripcions de viatges, llocs, situacions, persones, etc., i també evocacions d’infància, cartes no enviades o fragments dels relats en què l’escriptora estava treballant llavors. Aquestes intrusions narratives poden desconcertar en un primer moment (qui parla ací i de què?), però el lector s’hi acostuma prompte. Hi ha moltes reflexions dedicades a la malaltia, una tuberculosi que avançava inexorablement, i a la molt diferent percepció de la vida i la mort que ha de tenir una persona avesada a la introspecció que sap que els seus dies estan comptats. El seu desig d’escriure, passara el que passara, era molt poderós i amera tot el llibre. La Katherine Mansfield que perfila aquest text és una criatura complexa, prou estranya: observadora, hipersensible, molt fàcil de ferir, extremament volàtil, amb uns canvis d’humor tan pronunciats, de l’entusiasme més exaltat a la depressió aguda, que fan pensar en el que ara en diríem un trastorn bipolar. Aquesta impressió pot ser una trampa del gènere. En un diari, s’escriuen les coses que soscaven l’ànim, els instants de revelació o exultació, els dubtes que trasbalsen i el que fa mal de veres. En resum, tot allò que importa o té relleu. La calma i la rutina, com els dies feliçment anodins, no hi solen deixar rastre. Qui escriu un dietari sempre sembla més excèntric del que és en realitat. Del que no en podem dubtar, tot llegint-la, és que Katherine Mansfield encarava la literatura amb una exigència màxima i que no podia sofrir el fingiment, ni en ella ni en els altres. En una entrada del 1919, ja malalta, llegim que l’única cosa que valora és l’honestedat, «més que la vida, l’amor, la mort..., més que res. És l’única cosa que perdura. [...] Al capdavall, la veritat és l’única cosa que val la pena; és més emocionant que l’amor, més alegre i més apassionada. Senzillament, no et pot fallar.» Així de clar. Ja ens podem imaginar que la veritat d’una escriptora hipersensible, malalta i sovint feta un manoll de nervis és canviadissa i no poc contradictòria. De vegades, el seu germà és l’única persona què compta per a ella; en altres moments, és el seu marit. Pocs dies després, la presència d’aquest és un pes insuportable. Quan és a França, s’enyora d’Anglaterra, del paisatge, la gent i fins i tot dels àpats. França és insofrible. Quan és a Anglaterra, el paisatge és tan hostil com la gent, i el menjar, abominable. No és gaire coherent, però ella sempre és sincera quan ho escriu. En això és ben tenaç. La veritat d’una persona és fràgil i no està vetat que siga rampelluda. No és un dogma ni un monòlit. És una cosa viva. Si un és honest, la veritat i la coherència juguen en lligues diferents. En un àmbit més general, es pot dir que veritat és una paraula massa gran. La realitat és massa complexa perquè puguem copsar-la per complet. Sempre se’ns escapa en bona part. Tot i així, qui escriu té el deure d’aspirar a la veritat i dir-la, ni més ni menys, en la mesura que l’ha copsada. Dit d’una altra manera, ha de dir sempre el que creu que és veritat. Sense això, tot el que escriga no té el més mínim valor. Quan la voluntat de veritat no és el motor de l’escriptura, tot el que en puga sorgir és repugnant. Enganyar a dretcient els altres és fastigós, i fer-ho amb un mateix ho és més encara. A l’hora de posar-se a escriure, la voluntat de veritat és un compromís indefugible, i Katherine Mansfield ho sabia. Se’n diu honestedat. La idea que la veritat és una passió i que val més que tot; que no hi ha cap valor, finalitat, sentiment o interés superior a això, potser ens hem deshabituat massa a pensar-la, en aquest temps de mendacitat exuberant, els qui enfilem paraules per escrit, i potser l’hem de repensar de nou, amb la major honestedat possible.

L'Avenç 451 - novembre 2018
Preu de l'article 1 €