Escàndols fàcils / Editorial / 110 / Els Marges / Revistes / Inici - L'Avenç
Escàndols fàcils

Enrera

Article published at
Els Marges, num. 110, octubre 2016

Page
7

Section
110

Subsection
Editorial

Loin de s’émerveiller, la pensée objective doit
ironiser. Sans cette vigilance malveillante, nous
ne prendrons jamais une attitude vraiment objective.

Gaston Bachelard, de l’«Avant-propos» de La psychanalyse du feu (1949)


¿I si ironitzàvem doncs? ¿I si, en lloc de meravellar-nos –qui sap on para ja el Fèlix de Llull–, i si, encara més, en lloc d’indignar-nos –no pas perquè de motius per fer-ho n’estiguem pas estalvis–, ens afanyàvem, ullamatents, a la percepció escèptica i asèptica, distanciada i crítica, lúcida i descarnada?
Tres episodis de la primera meitat d’enguany, d’una o altra manera relacionables amb literatura i llengua, s’han prestat a suscitar l’escàndol fàcil. L’escàndol que neix bé de la candorositat més angelical, bé del cinisme més farisaic. Més eteri aquell, més interessat aquest. Per bé que tots dos igualment entenebridors de l’objectivitat de pensament necessària per comprendre el país i per apamar-ne el personal.
Vet aquí, doncs, que una institució pública d’ampli abast ciutadà recorre als serveis litúrgico-culturals de certa poetessa. La qual opta per una via d’allò més elemental i fressada: la d’escarnir un text sagrat –cosa sabuda és que no hi ha res de més còmodament parodiable que allò secularment tingut per reverencial. L’escandalera és majúscula. Per part dels qui, de la fe –coneguda també entre ells amb el nom de "nacionalcatolicismo"– n’han fet –i en fan– bastió d’intolerància i de repressió. De transcendència summa del tot intangible. Per part també, però, dels qui, en nom de l’anomenada llibertat d’expressió –¿quina «llibertat» a reivindicar hi ha quan no es tracta d’«expressió», sinó de simple esgarip i d’efusió bròfega?–, s’apunten a tota incontinència, com més descordada, millor. ¿Cal recordar que això tot plegat no va d’un «què», sinó d’un «com», i, sobretot, d’un «on»? Certa literatura escau a la taverna enmig de vapors com a mínim etílics, no pas a un consistori en vetllada solemnial.
Més literatura. Conversacional aquesta. Entre dos manaies. De no cal dir quina "Nación". Disposats a fer tant de joc brut com calgui per minar tot el que, segons ells, atempta contra la sacrosanta "Unidad de la Patria". Tots els qui n’han fet escarafalls (sancta simplicitas!), ¿que no s’han llegit encara Maquiavel? ¿Que no saben com és feta la política? ¿Que n’ignoren, en el cas espanyol, la gloriosa història precedent? –la sacralitzada per Don Modesto Lafuente, per García Venero, per García de Cortázar, e "tutti quanti" d’abans, d’ara, i de sempre i per sempre. ¿Per què excusar-se a més –un dels interlocutors implicats en la tal conversa– justament tan sols pel llenguatge emprat? ¿Quin millor "aptum" hi havia per a una plàtica tan truanesca? Uns quants col·loquis més com aquest degudament airejats, i els gallets que els mantenen en sortirien més enardits; i, potser, als llonzes que encara se n’estranyen els cauria aleshores d’una vegada per totes la bena dels ulls.
Encara més ais i ois. A propòsit d’un enèsim manifest. Promogut per una colla d’estrenus croats de la llengua i per la llengua –encara n’hi ha. Convençuts, ells, que sense Estat propi no hi ha salvació per a aquesta. (Una esperança tant o més hipotètica, ara per ara, que la dipositada en la independència política de Catalunya). I, a banda el "ardor guerrero" bramulat per les "voces" habituals en semblants avinen­teses, ve llavors que surt un polític de primer cognom per molts innominable –començant pel mateix al·ludit– que qualifica text i signants de «racistes». Plany i dol sub­següents entre els concernits. I bé: ¿que no saben, aquests, el pa que s’hi dóna, en qüestions lingüístiques, pels verals nostrats? ¿Que es pensen que trobaran gaires aliats de pes, entre la classe política catalana en general, per procedir a capgirar efectivament la relació de poder i la desigualtat resultant entre la llengua hegemònica i la llengua subordinada?
Resumint: vulgaritat poètica, fatxenderia verbal, incultura idiomàtica. I tots els qui, des de la proclivitat a l’escàndol fàcil, n’heuen o bé rèdit o bé neguit. Incapaços, doncs, per càlcul prou sospesat o per emotivitat massa sentida, de reaccionar-hi amb agudesa de fons i amb sarcasme de forma.
Requisits ambdós irrenunciables si es vol entendre de literatura, saber de llengua i, en definitiva, fer-se càrrec de la realitat tota en conjunt, sempre a través del pensament objectiu proporcionat pel coneixement d’aquelles dues.

Els Marges 110 - Tardor 2016