40 ANYS DEL 23-F

Enmig d’una crisi sanitària sense precedents, i d’un malestar econòmic, social i polític molt considerable, s’ha escaigut el 40è aniversari del cop d’estat fallit del 23 de febrer de 1981, un fet clau de la transició democràtica espanyola que avui en dia continua envoltat d’algunes zones grises, mentre algun mitjà de comunicació ens diu que un nombre molt elevat de la població per sota dels quaranta anys no sap ni tan sols qui era Tejero, el tinent coronel de la Guàrdia Civil que va assaltar aquell dia el Congrés dels Diputats. [+]

En aquest context, la commemoració institucional d’aquest aniversari, que va tenir lloc al palau de les Corts espanyoles, resulta, a primer cop d’ull, desconcertant. Quina finalitat perseguia aquest acte? Naturalment, hem de pensar que tornar a subratllar el paper decisiu que hauria tingut l’aleshores rei d’Espanya en l’avortament de l’operació militar colpista. El petit inconvenient és que el rei Joan Carles no podia ser present en aquest acte, mig exiliat com està, a causa dels seus escàndols econòmics, en un país dictatorial del golf d’Aràbia.
La transició espanyola a la democràcia perseguia sobretot, per part de les forces que provenien del règim franquista, la legitimació d’una monarquia que havia estat defenestrada pel vot popular el 1931 i que havia estat reinstaurada per Franco, amb voluntat successòria del seu règim. L’aprovació d’una Constitució democràtica havia d’implicar la consagració de la monarquia, que era un fet previ i inqüestionable —com ho era la «unitat d’Espanya»— a la Constitució mateixa. El realisme polític va portar llavors l’esquerra a abandonar tota pretensió republicana, però és evident que el suposat paper «salvador» del rei en l’intent de cop d’estat del 23-F va facilitar la construcció d’un relat en què Joan Carles apareixia gairebé com «l’arquitecte» de la Transició, en una visió del paper de les elits en la història difícilment compatible amb els fets històrics mateixos. Una transició a la qual la dreta més dura i sectors no pas insignificants de l’exèrcit es van oposar: el mateix Tejero, abans del 23-F, havia estat condemnat per participar
en una conspiració («l’operació Galaxia») que, a finals del 1978, buscava impedir l’aprovació de la Constitució.
Quaranta anys després del 23-F, la zona d’ombra més persistent sobre els esdeveniments d’aquells dies és l’abast real d’un intent de constituir un govern de «concentració nacional» presidit per un militar molt proper al rei, el general Armada, que posés «ordre» en un procés de Transició que encara no estava tancat, sobretot pel que feia a la configuració de l’estat autonòmic. ¿Fins a quin punt la tardança del rei, aquella nit, a comparèixer per desautoritzar els colpistes obeïa a la seva implicació en una «solució» Armada, una solució que la dimissió de Suárez, coneixedor de l’operació, i la precipitació de Tejero van fer inviable? La impossibilitat d’accedir a certa documentació oficial dificulta, sens dubte, la resposta a la pregunta. En tot cas, potser el més rellevant, al cap dels anys, són les conseqüències polítiques del 23-F, que no van ser pas menors, en la mesura que van contribuir a consolidar la idea que, sobretot en l’aspecte de l’organització territorial, la Transició havia anat massa lluny i que calia rectificar. La «mutació» que ha patit la Constitució espanyola en les últimes dècades és deutora, sens dubte, d’aquesta voluntat de rectificació, i de la idea persistent que l’anomalia basca i catalana no és fàcilment integrable en la concepció que l’Estat té d’ell mateix: s’hi ha insistit moltes vegades, però no està de més recordar-ho de nou, que l’endemà del cop fallit del 23-F el rei Joan Carles va convocar a la Zarzuela les forces parlamentàries, amb l’excepció del PNB i de la Minoria Catalana, per mirar com enfrontar la situació, tot fent evident que, per a aquella concepció de l’Estat, bascos i catalans no eren part de la solució sinó més aviat del problema. I així seguim, en l’essencial.

editorial de L'Avenç de març de 2021