L’afer Centelles

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 353, gener 2010

Page
1

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

A finals del mes de novembre passat, els fills del fotògraf Agustí Centelles van arribar a un acord amb el Ministeri de Cultura per vendre-li, per 700.000 euros, el valuós fons fotogràfic del seu pare, integrat per prop de deu mil negatius de l’època de la República i la guerra. A continuació, la ministra González-Sinde anunciava que l’arxiu anirà al Centro Documental de la Memoria Històrica de Salamanca. La polèmica per aquesta doble decisió no s’ha fet esperar. La Generalitat de Catalunya, a través del conseller de Cultura, no ha ocultat el seu malestar, i ha acusat el Ministeri de «deslleialtat flagrant» atès que aquest sabia que la Generalitat estava en tractes amb els fills de Centelles per a l’adquisició del fons. Per la seva banda, els fills del fotògraf han mostrat la seva desconfiança i els seus vells greuges cap a la Generalitat (que haurien començat, suposadament, quan l’aleshores president Pujol va dir-los, davant d’una exposició de fotografies del seu pare, que les coses de la guerra més valia no remoure-les).
La decisió presa pels fills Centelles és perfectament legítima, tot i que és lícit demanar-se què li hauria semblat al seu pare que el destí final del fons que ell va fer tant per preservar sigui un centre que es nodreix de documentació requisada per les tropes franquistes (i que va ser creat, amb ànim clarament «compensatori», després que el ministeri es veiés obligat a retornar, després d’oposar-s’hi fortament, els «papers» de la Generalitat).
És significatiu, d’altra banda, que un dels arguments esgrimits pels hereus a l’hora d’explicar la seva opció és que la venda a l’Estat «és la que oferia un millor projecte expositiu i que garanteix una major difusió» de l’obra del seu pare. I és que, més enllà de l’eventual manca de mà dreta en la negociació per part de la Generalitat, i que només els qui en coneixen les interioritats podran jutjar, la decisió dels fills Centelles esdevé tot un símptoma dels mals que afecten el patrimoni cultural català. La primera constatació que s’imposa, i la més òbvia, és que el cas il·lustra perfectament la insuficiència financera de la Generalitat de Catalunya, que es mostra massa sovint clarament incapaç de fer front a les responsabilitats que correspondrien a una administració que té estatutàriament atribuïdes les competències exclusives en matèria de cultura. I això fa que tothom sembli tenir ben clar que qui té la capacitat de subvencionar activitats, d’organitzar exposicions o de comprar arxius –en definitiva, qui té el talonari– és el govern de l’Estat.
El mal és que aquesta incapacitat financera de la Generalitat no ha estat compensada per una decidida voluntat política de posar la cultura en el centre de l’acció pública, atesa la inexistència, tant en el pujolisme com en el govern tripartit que l’ha succeït, d’un projecte cultural vertebrador. D’això se n’han derivat greus insuficiències, fruit de la inexistència d’una política patrimonial que mereixi aquest nom, i que fa que les col·leccions dels nostres museus a penes s’ampliïn amb comptades adquisicions o donacions. O que les biblioteques especialitzades i els arxius tinguin tantes limitacions per comprar fons. O que, per seguir en el cas que ens ocupa, no tinguem un gran centre patrimonial especialitzat en guerra civil i franquisme (més enllà dels més que meritoris dedicats al tema, des del CEHI-UB a la Biblioteca Josep M. Figueras, passant per la UAB, l’Arxiu Tarradellas o el CHCC).
Però el més greu és que tant l’ofec financer com la manca de voluntat política han accentuat la petitesa del món cultural català, que té grans dificultats tant per donar un suport efectiu a la creació i a la difusió (els exemples que podríem citar, només des d’aquesta revista, són massa nombrosos) com a l’hora de reconèixer els mèrits dels seus creadors, d’homenatjar i reivindicar com cal la seva tradició o, senzillament, de propiciar les oportunitats professionals dels seus gestors.
Fa poc, Salvador Sunyer, director de Temporada Alta, deia en una entrevista al diari "Avui": «Catalunya només ha funcionat políticament i econòmicament quan hi ha hagut un projecte cultural al darrere». Això és el que no ens cansaríem de repetir, encara que només fos perquè al capdavall és l’únic que podrà evitar la repetició futura d’un nou «afer Centelles».

L'Avenç 353 - gener 2010