Trenta-sis setembres

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 383, octubre 2012

Page
1

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

L'endemà de la impressionant manifestació de l’11 de setembre pels carrers de Barcelona, esdevinguda com mai capital de Catalunya, algunes persones entrevistades "in situ" per la televisió pública (l’autonòmica, no cal dir-ho) explicaven que hi assistien amb una bandera que ja duien, pels mateixos carrers, a la manifestació de l’11 de setembre de 1977. El lligam entre totes dues manifestacions, malgrat els trenta-cinc anys transcorreguts entre l’una i l’altra, és evident. Aquella manifestació, la del «milió» de manifestants, fou decisiva perquè les forces polítiques que van protagonitzar la transició entenguessin que la democràcia no era possible a Espanya sense l’autonomia de Catalunya, que una cosa implicava necessàriament l’altra. La voluntat d’autogovern de bascos i de catalans, com ja havia passat durant la Segona República, va ser recollida a la Constitució de 1978,el títol vuitè de la qual va donar pas, de forma ambigua i més aviat improvisada, a la construcció de l’anomenat Estat de les Autonomies.
Ara, trenta-cinc anys més tard i en plena crisi econòmica, la imponent manifestació del «milió i mig», la més gran que ha tingut mai lloc a Catalunya, ha marcat clarament el final d’una etapa –o, potser fins i tot, per dir-ho amb les mateixes paraules de Lluís Llach, «el primer dia d’una nova època». L’èxit extraordinari de la manifestació per la independència, convocada al marge dels partits polítics, ha desconcertat totalment els qui es miren de lluny la realitat catalana (un antic alt càrrec de la transició, català d’origen establert a Madrid, va trucar aquell mateix vespre a Barcelona preguntant «Pero ¿qué está pasando aquí?»), però no pot sorprendre tant, més enllà de la simpatia o antipatia que se senti cap a la reivindicació independentista, a Catalunya.
Alguns comentaristes s’han apressat a dir, fins i tot abans que se celebrés, que la manifestació, més que ser un clam independentista, congriava un malestar estès entre la societat catalana per la recessió que patim. És clar que la magnitud de la manifestació no pot entendre’s al marge d’aquest clima depressiu (en els fenòmens socials, no hi ha mai una causalitat única, és clar), però això no pot negar el fet evident que la manifestació va ser convocada inequívocament com una reivindicació d’un estat propi per als catalans («Catalunya, un nou estat d’Europa»). L’onada de banderes estelades, les consignes de les pancartes i l’esperit de la gran majoria dels manifestants van ser, a més d’una impressionant manifestació de civisme, inequívocament en favor de l’estat propi. Per contra, pocs dies després, una manifestació a Madrid que aplegava gent de tot Espanya i convocada contra les mesures que s’adopten per la crisi, reunia a penes una desena part dels manifestants de Barcelona.
Per entendre la insòlita magnitud de la manifestació cal recórrer, en canvi, a la història recent, i al clima que s’ha anat creant a Catalunya arran del fracàs del segon procés estatutari. Cal tenir en compte que tot aquell desafortunat procés, en què va faltar la més mínima empatia de la societat espanyola cap a la reivindicació catalana, va donar lloc al que l’historiador Joan B. Culla va qualificar, en aquestes mateixes pàgines, com «la dècada de les decepcions» (L'Avenç, 358, juny 2010), i que va culminar amb la duríssima sentència del Tribunal Constitucional de l’estiu del 2010, que tancava, amb un ressonant cop de porta, les possibilitats d’una entesa federal.
Paral·lelament, al llarg dels trenta-cinc anys que ens separen de la manifestació autonomista de 1977, cal tenir en compte també que la societat catalana s’ha anat configurant a ella mateixa com una societat «independent»: alguns parlen de la «desconnexió» que ha experimentat respecte d’Espanya. L’escola i la televisió pública, dos dels poderosos elements de nacionalització en qualsevol país, han fet el seu fet també a Catalunya, malgrat les innegables però insuficients «estructures d’Estat» de què la Generalitat ha dotat el país. Un altre historiador, Xavier Casals, explicava en un article («¿Independencia o secesión ligera», "El País", 16/9/12) que «gran part de la població [catalana] deixa de sentir-se vinculada a Espanya en termes sentimentals». I ho exemplificava amb el domini d’Internet, que per a la gran majoria de la comunitat lingüística ha passat de ser ".es" a ser ".cat". I afegia Casals que per una part creixent de catalans sembla que ha deixat de ser una entelèquia transitar ara del domini .cat al domini .ct, és a dir, aquell que identifica Catalunya com un estat. En seguirem parlant.

L'Avenç 383-octubre 2012