L'entrevista
juny 2017
435

Josep M. Muñoz


Núria Sales, l'ull crític

Núria Sales i Folch (Barcelona, 1933) és historiadora. Filla de l’editor i escriptor Joan Sales, l’autor d’"Incerta glòria", i de la també editora Núria Folch i Pi, ha viscut gran part de la seva vida fora de Catalunya. L’any 1939 va marxar a l’exili amb els seus pares, fins que el 1948 van tornar de Mèxic. Llavors va compaginar la feina amb els estudis per lliure, i va iniciar la seva trajectòria com a historiadora amb una recerca sobre els Veciana, de Valls, i l’origen dels Mossos d’Esquadra. Casada amb el físic Oriol Bohigas, l’any 1962 van marxar a viure a la regió de París, on ha residit durant més de cinquanta anys. Allà va tenir el mestratge de Pierre Vilar, i es va familiaritzar amb els arxius francesos. Als anys vuitanta va reprendre l’activitat historiogràfica, i tant des de L’Avenç com des de la revista Afers, ha incidit de forma decisiva en la historiografia catalana amb noves aportacions i nous enfocaments, sovint sobre temes (l’esclavitud, els traginers, el bandolerisme o la bruixeria) i territoris (com la Catalunya Nord) oblidats o poc tractats.

 

«La família Sales, com molta altra gent mitjaneta del camp, se n’havia anat a viure a Barcelona a finals del segle XIX, i es van instal·lar en un d’aquests pisos llargaruts de l’Eixample. El meu rebesavi, que era molt devot, anava amunt i avall del passadís dient jaculatòries tot el dia.»

«Durant molts anys, vaig tenir un estremiment cada vegada que sentia un avió. Era el record de quan s’acostaven avions a bombardejar Barcelona. I recordo una gran estesa de vidres trencats, que devia correspondre a una bomba que va caure prop d’on vivíem.»

«De la República Dominicana, el meu pare en va tenir molt bon record. La nostra casa, un bungalow de fusta, era molt a prop del mar. Hi havia una cala tancada, on no podien entrar els taurons. I jo hi anava a banyar-m’hi, quan no tenia classe.»

«L’any 1948, vaig arribar a Barcelona amb sentiments ambivalents. D’una banda em feia molta il·lusió tornar a veure les meves àvies. De l’altra, a Mèxic deixava molts bons amics, i a més estava enamorada d’un xicot. Però eren més les ganes de tornar que la recança.»

«En tornar a Barcelona, als quinze anys, els meus pares no em van posar en cap escola. Van decidir que jo no tenia curiositat intel·lectual, i tot perquè jo no els feia les preguntes que, a ells, els hauria agradat que els fes. A més, en aquella època no em preocupava el catalanisme.»

«La meva filla gran no sé si sap què cosa és Catalunya. Però això és culpa meva, també. No els en vaig parlar gens: a força de no voler condicionar-los, no els parlava de Catalunya ni del problema català. Que es podria dir problema espanyol, en lloc de problema català!»

«Em sembla que tots els segles de tota la història de Catalunya són de decadència, de decadència respecte a una cosa o altra. No és la història d’Anglaterra, ni tan sols la d’Escòcia, que va tenir les seves hores de glòria. És un país estrany, Catalunya. És un país com de rebuig.»

«El Pierre Vilar era marxista, però no era del Partit Comunista. I quan el coneixies més, en deia pestes, del comunisme francès. S’ha dit que era estalinista, però no n’era. Sí que trobava que, en matèria de nacionalitats, Stalin l’havia encertada.»

«Tinc un esperit molt crític, en el bon i el mal sentit de la paraula. ‘Chercher la petite bête’, en diuen en francès. En català deu ser buscar-li les puces. Fins i tot en uns anys que no feia recerca històrica, continuava a ‘chercher la petite bête’, cosa que enervava el meu marit.»

L'Avenç 435 - juny 2017
Preu de l'article 1 €