Editorial
desembre 2018
452

El tema de la Constitució

El 18 de juliol de 1978, en ple debat al Congrés de Diputats del text de la Constitució que s’estava aprovant, el líder del PSOE, Felipe González, va afirmar, segons que recull el diari de sessions, que «Como todos los demás, pienso que el tema de la estructuración del Estado es tal vez el tema clave con que se enfrenta esta Constitución, y probablemente va a ser el tema por el cual se defina esta Constitución». El debat l’havia obert el líder d’AP, Manuel Fraga Iribarne, defensant el vot particular a la totalitat del títol VIII, relatiu a l’organització territorial de l’Estat, amb una afirmació semblant a la González, encara que d’intenció oposada: «La Constitución va a ser juzgada y la Historia nos juzgará a todos por lo que hagamos en relación con este título.» Al seu torn, el dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo, va dir que «los artículos comprendidos en el título VIII del texto del dictamen [...] figuran entre los que determinan el carácter democrático del texto constitucional que estamos aprobando.» La coincidència en la transcendència del títol VIII era, doncs, plenament compartida —fins i tot per part dels qui, procedents del franquisme, s’hi oposaven— i el convertia, de fet, en pedra de toc del «caràcter democràtic del text constitucional». A parer de la majoria d’autors, el títol VIII de la Constitució espanyola no va constitucionalitzar un model determinat d’Estat —el federalisme feia massa por als ‘poders fàctics’—, que es va deixar obert al desenvolupament posterior. És possible afirmar, doncs, que el tema va quedar mal tancat en el moment constitucional. I potser per això, justament, segueix vigent l’advertiment que va fer, en aquella mateixa sessió, el diputat Miquel Roca, de la Minoria Catalana, matisant l’afirmació de Fraga: «Estamos dispuestos a aceptar que la Historia nos juzgará a todos por este título [VIII], pero a medias, señores Diputados; a medias, porque por lo que nos va a juzgar, sobre todo, es por la voluntad que tengamos de respetar esta Constitución, de llevarla adelante y de hacer una política que la haga viable.»En la qüestió de l’organització territorial, efectivament, la política que va venir després va ser determinant. La voluntat de descentralització política recollida en el text constitucional no era més que la resposta —com va dir el líder del PSP, Enrique Tierno Galván, en el debat esmentat— a la qüestió de les «nacionalitats», és a dir a les reivindicacions d’encaix territorial del País Basc i de Catalunya. Això va comportar, d’entrada, la distinció entre «nacionalitats» i «regions» de l’article 2; una distinció que, al seu torn, es traduïa en els dos tipus de comunitats autònomes que es perfilen de forma nítida en el Títol VIII de la Constitució: les de règim comú (és a dir, les regions) i les de règim especial (reservat a les nacionalitats), amb les respectives vies d’accés (art. 143 i art. 151). Aquest model asimètric va ser inscrit en el text constitucional, i en aquest sentit és possible contradir l’afirmació general que la CE no fixava un model territorial. Però el més rellevant és que aquest model que fixava la CE és substancialment diferent de l’actual «Estat de les autonomies». La signatura dels primers «pactes autonòmics» entre la UCD i el PSOE, el 31 de juliol de 1981, forjats en l’estela dels efectes que l’intent de cop d’estat del 23F va tenir sobre la democràcia espanyola, va desdibuixar el model asimètric volgut pel constituent. Els segons «pactes autonòmics», signats el 1992 entre el PSOE i el PP, van reblar el procés d’anivellació i d’igualació entre «comunitats autònomes». Es consolidava així una mutació constitucional, que tot i que és a l’arrel mateixa de tantes coses de la situació actual, probablement no serà evocada en les celebracions encomiàstiques que ens esperen aquest 6 de desembre.

L'Avenç 452 - desembre 2018