Cultura rima amb literatura

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 453, gener 2019

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

«La cultura rima bé amb literatura». Així engega una cançó de Quico Pi de la Serra, "La cultura", on després d’afirmar que «cultura és una paraula delicada, / Tan perillosa com la dinamita, / Generalment en manca més que en sobra, / Generalment tothom en necessita», afegeix, irònic i contradictori com és, «No cal que us capfiqueu, us repeteixo, / Que abans s’ha de menjar, jeure i pair, / Després ja en parlarem si en teniu ganes / Que ningú s’ha ferit per no llegir.» Més enllà de la seva mirada escèptica, que el porta a recrear la vella dita que se sol atribuir a Hobbes, "Primum vivere deinde philosophari", la cançó d’en Quico acaba oferint, a mena de menja, la seva «cuina», la seva música. Així, després d’advertir que «La cultura és usada pels dos bàndols, / Els que la van desfent sense manies, / Perquè fa raonar i no és rendible, / Els campanuts tibats que se la guarden.», conclou: «Jo em faig la meva cuina i si tens gana / I m’ho demanes bé, te’n donaré. / En fi, per un preu que crec raonable [...] / Podràs mastegar un Sol, La, Si, Do, Re.»
El cas de Quico Pi de la Serra, un cantautor que ha estat comparat a Georges Brassens però també a Bob Dylan, exemplifica com pocs la trajectòria difícil de la cultura en llengua catalana a les darreres dècades, en particular d’aquella cultura crítica sorgida de l’extraordinari impuls cultural i polític que va experimentar la societat catalana dels anys seixanta, una societat en plena transformació. Només cal repassar la cronologia de la discografia d’en Quico, concentrada en els anys seixanta i en el moment de la transició, per adonar-se, com ha escrit Julià Guillamon, de les dificultats que ha tingut una música, i la cultura en general, «per fer-se escoltar, un cop desactivada la política»: és a dir, amb la institucionalització que va seguir a la Transició. No és estrany que, irònic com sempre, Pi de la Serra publiqués, l’any 1988, un disc amb l’expressiu títol de "Quico, rendeix-te!" Semblava llavors que no hi havia espai per a la cultura de protesta, que el seu temps s’havia acabat amb la «normalitat» democràtica. Quim Monzó escrivia ara fa quinze anys, amb motiu d’una sèrie de quatre recitals de Francesc Pi de la Serra al Teatre Nacional, que «acabats aquests lustres de pujolisme seria un bon moment per analitzar què ha passat amb Pi de la Serra en particular i amb la cançó en general» i es queixava amargament de la «marginalitat desoladora» en què la pugna entre regionalistes i esquerres havia situat «músics i cantants de primera categoria» com el mateix Quico («Pi de la Serra com a símptoma», "La Vanguardia", 14/1/2004).
En els últims anys, un llibre de converses biogràfiques ("Jo no hi era però me’n recordo", Comanegra, 2014), l’edició a Enderrock d’un disc que recopila temes seus per al programa «T’agrada el blues?» o, més recentment, l’exposició «Les guitarres d’en Quico Pi de la Serra» al Museu de la Música de Barcelona són, entre d’altres, símptoma d’un renovat interès per aquest gran músic. Un interès que va lligat, en part, a la necessitat que tenen les nostres societats, en temps de crisi econòmica i de gran malestar social i polític, de tornar a activar una cultura crítica. Ho explica el mateix Quico a l’entrevista d’aquest mes, quan es refereix als discos amb cançons de lluita que fan ara músics com Caetano Veloso al Brasil o Marc Ribot als Estats Units —i encara podria haver-hi afegit Ry Cooder i el seu àlbum "The Prodigal Son". Però faríem malament recordar-nos només de Santa Bàrbara quan trona: hauríem de recordar que la desactivació d’una cultura crítica (perquè, com diu la cançó esmentada, la cultura no és rendible i a més fa pensar a la gent) ha estat una precondició necessària per a la crisi que hem patit, i que encara s’arrossega.

L'Avenç 453 - gener 2019