L'entrevista
gener 2019
453

Josep M. Muñoz


Quico Pi de la Serra, lladre de paraules, fabricant de cançons

Francesc Pi de la Serra i Valero (Barcelona, 1942), conegut com a Quico Pi de la Serra, és cantautor, encara que ell prefereix definir-se com a «fabricant de cançons que canta ell mateix». Autodidacte, el van expulsar de totes les escoles on va anar. Va començar aviat a tocar la guitarra, i en tornar d’un accidentat servei militar, va optar per professionalitzar-se en el món de la cançó. Al mateix temps, es va vincular a la resistència antifranquista, i va militar en el PSUC fins a després de la mort de Franco. Avui encara es considera un revolucionari, amb minúscules. Va formar part del nucli inicial dels Setze Jutges i ha estat una de les veus més recognoscibles de la Nova Cançó. Va començar a cantar a la manera de Georges Brassens, però ha estat particularment influït per músiques com la brasilera i, sobretot, pel blues. El 1962 va publicar el seu primer disc i avui, als 76 anys, continua actiu i en forma als escenaris.

 

«A la Ciutat Vella ha arribat tota aquesta cosa terrible dels turistes, els preus s’han apujat, i la gent pobra que hi continua vivint està de molt mala hòstia. S’ha produït una deshumanització, que fa que continuï havent-hi gent gran que es mor sola perquè li fa vergonya demanar ajuda.»

«En el nostre ofici, el procés que tu dius una cosa i no saps com la rebrà la gent, és el que t’enganxa i a la vegada ens fa ser molt neuròtics. Sempre faig broma dient que treballo en el que m’agrada, però que no m’agrada treballar. Ara, el cert és que quan porto una setmana sense actuar, paro boig.»

«Després que em detingués la policia, em van enviar a fer la mili a l’Àfrica, en un batalló de càstig. Un dia que n’estava fins al capdamunt, me’n vaig anar, tranquil·lament, per la porta. En arribar a Barcelona, a l’aeroport m’esperaven la meva mare, plorant, i un advocat, que em van fer tornar.»

«Nosaltres, els cantautors, som sinònim de llibertat. No tenim gènere musical, podem fer el que volem, no cal que tinguem bona veu com els cantants d’òpera, i expliquem el que veiem i el que pensem, i som molt honestos. Ara, la paraula cantautor no m’agrada, perquè em ve imposada.»

«Aquí pràcticament no existeixen, les discogràfiques, se les han carregat ells mateixos. És clar que la pirateria existeix. Ara el disc l’has de vendre als concerts: en acabar, sense poder-te assecar la suor, has de córrer cap a l’entrada i et poses allà com si venguessis peix.»

«Ara gravaré una cançó que es diu “Sóc lladre”. M’hi declaro lladre de paraules. I quan ja estava acabada, em vaig adonar que la paraula és lliure, i que per tant no hi pot haver un lladre de paraules, i hi vaig afegir una estrofa dient que m’havia equivocat.»

L'Avenç 453 - gener 2019
Preu de l'article 1 €