Editorial
febrer 2019
454

N’hi haurà prou, amb idees clares?

L’advertiment estava fet. La gestió política de la Gran Recessió a Europa, amb l’aplicació errònia d’unes polítiques d’austeritat que van agreujar l’amplada i la profunditat de la crisi i n’han dificultat la sortida, podria conduir-nos a un escenari on l’enorme malestar social covat en aquests anys es traduís en un gir electoral cap a l’extrema dreta, amb el retorn del vell fantasma dels anys 1930, l’auge dels feixismes subsegüent a la Gran Depressió. Alguns, com el veterà alcalde de Palerm, Leoluca Orlando, diuen obertament que Itàlia es troba una etapa pre-feixista. I, mentre el govern italià —integrat pels nous moviments que han substituït els partits tradicionals—, sembla buscar aliats en els països amb menys tradició democràtica de l’Europa de l’Est, a Brussel·les creix el temor davant dels resultats que poden tenir els partits d’extrema dreta en les eleccions al Parlament europeu de la primavera entrant.En aquest context, sembla fonamental la capacitat que puguin tenir els partits democràtics en general, i l’esquerra en particular, de revertir la desconfiança ciutadana cap a les institucions representatives, i evitar que les facin seves els demagogs que, de l’Amèrica de Trump al Brasil de Bolsonaro, de la Itàlia de Salvini a l’Hongria d’Orbán, passant per la competició de «les tres dretes» espanyoles a veure qui la diu més grossa, volen conquerir-les a base de reduir la política a un combat de missatges simplificats, si no directament mentiders, i d’apel·lacions viscerals. A França, i com a resposta a la protesta «antipolítica» dels gillets jaunes, el president de la República, Emmanuel Macron, adreçava, el 13 de gener passat, una «carta als francesos» amb la qual pretén obrir un gran debat nacional sobre les qüestions clau del futur del país. A la carta, Macron apel·la en primer lloc a l’existència d’uns valors «francesos» que reivindica amb orgull patriòtic: «En un període de qüestionaments i d’incerteses com el que estem passant, hem de recordar qui som. França no és un país com els altres. El sentit de la injustícia hi és més viu que en altres llocs. [...] França és, de totes les nacions, una de les més fraternals i més igualitàries. I és també una de les més lliures [...] Tothom comparteix el destí dels altres i tothom està cridat a decidir el destí de tots: és tot això, la nació francesa. Com no sentir l’orgull de ser francès?» A continuació, Macron reconeix que «alguns de nosaltres avui estan insatisfets o enutjats. [...] A tots ens agradaria un país més pròsper i una societat més justa. Aquesta impaciència, la comparteixo. [...] A França, però també a Europa i al món, no només una gran ansietat, sinó també un gran malestar s’ha apoderat dels esperits. Hem de respondre amb idees clares.»La pertinència d’un debat com aquest sembla fora de dubte, tot i que és legítim demanar-se si solament amb un «debat d’idees» es podrà, com pretén el president francès, «transformar les ires en solucions» i bastir un nou contracte social. Caldrà, en efecte, passar de les idees als fets, a les realitzacions. Així, en la mesura que la situació actual pot recordar la dels anys 1930, adquireix sentit l’exigència d’un nou contracte social, d’un nou «New Deal» com el que va impulsar, a Amèrica, el president F.D. Roosevelt l’any 1933 per sortir de la crisi. Però el «New Deal» no era un debat d’idees, sinó un programa d’acció, una sèrie de programes, d’obres públiques i de reformes financeres i normatives que van capgirar la situació, i que responia a una «ferma convicció» que el mateix Roosevelt va saber resumir així en el seu discurs de presa de possessió, el 4 de març de 1933: «L’única cosa a la qual hem de tenir por és... a la por mateixa — un terror innominat, irracional i injustificat que paralitza els esforços necessaris per convertir la retirada en avenç.» Sabrem, ara, vèncer la por?

L'Avenç 454 - febrer 2019