La lletra fereix

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 455, març 2019

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

En català existeix un adjectiu molt singular, «lletraferit», per referir-se a una persona «amant de conrear les lletres» (DIEC) o, simplement, a algú «instruït, que ha llegit molt» (DCVB). Dues definicions que es poden aplicar, sense cap mena de dubte, a l’entrevistada d’aquest mes, l’escriptora, estudiosa i traductora eslovena establerta a Catalunya, Simona Škrabec, que acaba de publicar a L’Avenç el seu primer llibre de creació literària, "Torno del bosc amb les mans tenyides". Kafka, un dels seus referents, ja havia sentenciat que «crec que hauríem de llegir només la mena de llibres que ens fereixen i ens apunyalen» i, també, que «un llibre ha de ser una destral que trenqui el mar gelat que hi ha dins nostre». Una imatge forta, si es vol, però reveladora del poder que pot arribar a tenir la literatura, quan es proposa qüestionar l’establert: com diu la mateixa Škrabec, és més interessant veure què fa l’escriptor «per rebel·lar-se contra el seu entorn», més que no pas constatar que és un reflex d’aquest entorn. De fet, tota literatura, com tota creació artística, reflecteix un moment i una societat concrets, però la que transcendeix, la que perviu i ens segueix dient coses —la que permet que escriptors com per exemple Conrad seguei­xin sent contemporanis nostres, tot i haver escrit fa un segle en un entorn prou diferent al nostre—, és justament la que es caracteritza per la seva capacitat de rebel·lar-se.
Una de les accepcions de «ferir-se» és, segons el diccionari de l’IEC, «En un atuell, fer-s’hi una esquerda.» És a través d’aquesta esquerda per allà on entrarà l’element feridor de la bona literatura, allò que qüestionarà les nostres certeses interiors i que farà que l’experiència lectora ens canviï per sempre. Škrabec ha traslladat, en el seu llibre, aquest caràcter feridor de l’experiència de llegir a l’experiència de viatjar: després d’anar a un lloc, no en pots tornar indemne, sinó que, com a mínim, n’has sortit havent-te embrutat les mans, perquè el lloc deixa petja, t’ha deixat empremta (un mot que és a l’origen d’un altre terme indissociable de la literatura, la impremta). Altrament, sense aquesta disposició, valdria la pena viatjar?
Els motius que porten la gent a la lectura —o al viatge— són sens dubte molt diversos. En una època com la nostra, en què impera la correcció política, hem vist com sovintegen les apel·lacions, en forma de campanyes més o menys afortunades de foment de la lectura, al «plaer de llegir». Com si aquesta pogués ser l’única finalitat de la lectura. Quan ens endinsem en la literatura, però, cal que ens preguntem quina actitud adoptem: si la del turista accidental, que retorna a casa sense haver-se deixat «impressionar» per allò que ha vist i viscut, o la del viatger que no tem tenyir-se, amarar-se, d’aquella experiència. El primer defuig, com a lector, aquella literatura que fereix, que qüestiona íntimament; el segon, eludeix la literatura dita d’«evasió» o aquella que es recrea en l’«exòtic».
Hi ha una crítica a retenir de l’entrevista amb Simona Škrabec, quan evoca la seva joventut iugoslava. Diu, amb feridora senzillesa, que sota el règim comunista «havíem de viure bé, però no bonic». I qüestiona la reforma educativa que va patir quan era a l’institut de secundària, i que volia eliminar «l’excel·lència» i la voluntat de superació en favor d’un «anivellament» que pretenia combatre suposades inèrcies del passat. No cal haver viscut en un país comunista per haver patit aquesta desconfiança cap a l’educació que implica esforç i que persegueix l’excel·lència, en nom d’una igualtat que sovint es vol aconseguir anivellant per sota. ¿O és que potser no hem vist com als nostres instituts es dona a llegir als alumnes autors de tercera fila perquè es pensa que no entendran la Rodoreda?

L'Avenç 455 - març 2019