Simona Škrabec, de literatures i llocs

Josep M. Muñoz


Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 455, març 2019

Page
12

Section
L'opinió

Subsection
L'entrevista

L’escriptora, filòloga, estudiosa de la teoria literària i traductora Simona Škrabec va néixer l’any 1968 a Ljubljana, quan Eslovènia feia part de Iugoslàvia. Fa prop de trenta anys, però, que viu a Barcelona. És llicenciada en Filologia Alemanya i en Literatura Comparada per la Universitat de Ljubljana i doctora en Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és professora de la UOC. En la seva obra es pot apreciar un especial interès per la literatura europea del segle XX i la relació de la literatura amb la construcció de la memòria històrica i la identitat. Ha traduït més d’una trentena de llibres, tant d’autors serbis i eslovens al català com d’alguns dels autors catalans més destacats a l’eslovè. Després de tres llibres d’assaig, acaba de publicar, a L’Avenç, el seu primer llibre de creació literària, Torno del bosc amb les mans tenyides, una obra íntima i personal.

«Vaig néixer abans d’hora: soc setmesona. Sempre penso que he nascut per sobreviure. En néixer pesava un quilo i mig, i soc «Simona la petita» en un país on tothom em passa dos pams, la meva mare inclosa... Sempre m’ha acompanyat la sensació que soc estranya per al lloc on vaig néixer.»

«No ens hem d’imaginar Eslovènia com una economia dirigida des de dalt, i amb la falta de llibertats més bàsiques. Era un país relativament obert i amb moltes possibilitats. Si aixecaves una mica més la veu, no hi havia contemplacions, però, dins d’uns límits, s’hi podia viure molt bé.»

«Tot i que, en certa manera, no volem ser un país de muntanya, ho som. Quan sóc a Suïssa o a qualsevol de les regions alpines d’Europa, m’adono que hi ha una cultura que ens uneix, una manera de fer comuna, pròpia de l’alta muntanya. Allà es nota molt, que les fronteres no són res.»

«A la meva mare, quan preguntava on era el seu pare, li deien: «Se l’ha endut la guerra». Fins que, ja adulta, es va parar a pensar que ella havia nascut al 48, i el 48 ja no hi havia guerra. Jo vaig heretar aquests silencis que es ramifiquen a través de les generacions i que mai no surten a fora, però que hi són.»

«L’institut on vaig anar representa moltes coses d’aquest invent que era Iugoslàvia. Ens van voler prendre les ganes de ser més del que eres, per anivellar-nos tots en una mena de mescla impura, sense sentit, com pensant que trencarien no sé quina mena d’inèrcies.»

«L’humor, l’autoironia, són essencials per a la literatura. La idea que la literatura és per ser admirada, m’estremeix. No pots ser autor si no saps riure’t de tu mateix. I no pots ser lector si no entens que l’agulló de l’humor ha d’anar en contra de nosaltres mateixos.»

«A Eslovènia veníem d’un sistema de censura, i no hi havia revistes culturals boniques. És clar, havíem de viure bé, però no bonic. I un dia vaig descobrir que hi havia un món en el qual les coses podien ser boniques.»

«El llibre es titula Torno del bosc amb les mans tenyides perquè no pots anar enlloc sense embrutar-te les mans. El saber contamina; o, com a mínim, tenyeix les mans. Perquè, a més, l’escriptura és una feina manual: per escriure, abans t’has d’arromangar.»

«Jo llegeixo, de tota la vida, dos o tres llibres per setmana. Seria injust, doncs, dir que només m’han influït alguns autors, però és cert que he après a mirar sobretot a partir dels escriptors que han tingut una relació problematitzant amb l’entorn —i Raymond Carver és un d’ells. »

L'Avenç 455 - març 2019
Preu de l'article 1 €