Històricament analfabets

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 456, abril 2019

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

Arran del previsible fracàs d’una més aviat excèntrica cimera entre el president dels Estats Units, Donald Trump, i el de Corea del Nord, Kim Jong Un, el mes de març passat a Hanoi, el "New Yorker" publicava un comentari on deia que «Trump té raó de buscar la fi de setanta anys d’hostilitat [entre els dos països], però la seva estratègia —superficial, orgullosa i històricament analfabeta— ha perjudicat aquesta perspectiva.» Amb aquesta insòlita negociació sobre la desnuclearització de Corea del Nord, s’ha dit que Trump perseguia, per damunt de tot, que li donessin el premi Nobel de la Pau, la qual cosa confirmaria la seva obsessió malaltissa envers el seu predecessor a la presidència, Barack Obama, traduïda en una estranya combinació de negació i, alhora, d’emulació. Però del comentari crític del New Yorker cal retenir-ne, perquè va més enllà del fet concret, la idea que una de les raons que perjudiquen l’estratègia de Trump és el seu absolut desconeixement —i, podríem afegir, menysteniment— de la història.
Uns dies abans, el mateix "New Yorker" publicava, en l’edició digital, un article de l’historiador Eric Alterman, titulat «El declivi del pensament històric», del qual es fa ressò en aquest mateix número el també historiador Andreu Mayayo, amb una reflexió complementària que aporta dades d’Itàlia i de casa nostra. L’article d’Alterman, que se centra només en el món acadèmic dels Estats Units, comença, provocadorament, dient que s’ha fet poca atenció a un tipus creixent de desigualtat, que és la que ell anomena «desigualtat intel·lectual». I aclareix: «No em refereixo al fet obvi i ineluctable que algunes persones siguin més llestes que d’altres, sinó, més aviat, al fet que algunes persones tenen els recursos per intentar entendre la nostra societat mentre que la majoria no els té.» I aleshores aporta una sèrie de dades que demostren que, al llarg de l’última dècada, la titulació d’Història ha decaigut més ràpidament que cap altra a la universitat americana. Amb una notable excepció: «Hi ha un boom d’Història a Yale, on és la tercera titulació més popular, i en altres universitats d’elit, incloent-hi Brown, Princeton i Columbia.»
Aquesta «desigualtat intel·lectual» creixent que denuncia Alterman deriva, doncs, d’un sistema que en la seva immensa majoria ofereix, cada cop més, titulacions universitàries adreçades únicament al món laboral, i que reserva a unes poques escoles d’elit l’ensenyament de la història i de les humanitats. «La raó per la qual els estudiants de Yale i de llocs similars es poden ‘permetre’ estudiar Història és que tenen el luxe de poder veure la universitat com una oportunitat per aprendre sobre el món que hi ha més enllà dels confins del lloc on han nascut, i intentar entendre on s’hi poden encabir. Això és el que la història fa millor: ens situa i ens ajuda a entendre com hem arribat fins aquí i per què les coses són d’aquesta manera.» Un dels professors de Yale amb qui parla Alterman li diu: «Sí, tenim una responsabilitat per formar els estudiants per al món de la feina, però estem educant per a la vida, i sense coneixement històric no estàs preparat per a la vida.» La conclusió d’Alterman és explícita: a mesura que el discurs polític està dominat de forma creixent per una despreocupació respecte de la veritat o la credibilitat, ens acostem al que denunciava l’intel·lectual americà Walter Lippmann, antic alumne de Harvard, al llibre "Liberty and the News" (1920): «Els homes als quals se’ls escapen els fets rellevants del seu entorn són víctimes inevitables de l’agitació i la propaganda. El curandero, el xarlatà i el xovinista [...] només floreixen allà on el públic està mancat d’un accés independent a la informació». Una afirmació que sona inquietantment actual.

L'Avenç 456 - abril 2019