Editorial
maig 2019
457

El malestar de la política

Més enllà dels resultats dels comicis del 28 d’abril –que tot just hem conegut en el moment que aquest número entrava a la impremta– i dels pactes de govern a què donaran lloc, la campanya que ha precedit aquestes crucials eleccions generals a Espanya ha tornat a posar de manifest el malestar que envolta la política, la insatisfacció de la gent amb els seus representants polítics (sempre negativament puntuats en les enquestes demoscòpiques) i la dificultat, en el debat, d’una oberta confrontació d’idees que sigui capaç d’anar més enllà de la desqualificació de l’adversari, feta massa sovint amb les armes de la mentida i l’insult. El vot de l’esperança, el vot de la il·lusió, sembla haver estat desplaçat pel vot de la por: ja no es tracta tant que guanyin els teus, com d’evitar que guanyin els altres. El combat polític guanya volum, mesurat en decibels, però perd inevitablement gruix i profunditat.El malestar de la política no és pas, evidentment, un fenomen local. A bona part de les societats occidentals, la crisi de la representació política tal com l’havíem coneguda és una constant –fins al punt que l’abandonament de la denominació de ‘partit’ s’ha convertit en norma i és substituïda per diverses formes de ‘moviment’. A Itàlia, ja no existeixen els partits que, com la DC o el PCI, havien configurat no només el sistema polític sinó també la identitat social i cultural durant dècades. A França, governa un moviment ‘en marxa’ que va tenir com a oponent un ‘front’, ara ‘reagrupament’, nacional. Als Estats Units, Tump va ser elegit en contra del seu partit –i en contra de l’establishment. Poc abans, els electors britànics s’havien girat també, encara que per un curt marge, en contra de l’establishment amb el vot pel Brexit en un referèndum. En tots dos casos, els politòlegs es van posar ràpidament a tractar de buscar explicacions del perquè la gent votava en contra dels seus interessos ‘objectius’. La crisi de representació política és inseparable de la manera errònia com s’ha gestionat la Gran Depressió econòmica iniciada ara fa una dècada. L’argument, esgrimit en el cas britànic, que no es pot deixar que la gent decideixi de forma simple (amb un ‘sí’ o un ‘no’) problemes massa complexos topa amb la realitat que la gestió per part de les elits il·lustrades d’aquests mateixos problemes complexos no ha estat pas millor: tot al contrari, s’ha aplicat una política contra la gent, per salvar unes idees econòmiques, com l’austeritat, que s’han demostrat lesives per a la immensa majoria de la població. En aquest context, no pot estranyar el sorgiment de l’antipolítica, com ha passat a França, amb la protesta dels ‘armilles grogues’ –analitzada en aquest número per James McAuley. La consideració d’aquests fenòmens com a simples ‘populismes’ no és sovint més que una renuència intel·lectual a entendre’n les raons. És clar que la crisi ha engreixat els demagogs, com Trump, però la resposta democràtica no pot limitar-se a considerar que la gent ha votat més amb l’estómac que amb el cervell.D’aquesta crisi inacabable, n’emergiran sens dubte noves formes de representació política, que superaran àmpliament el marc dels partits. Moviments de rebel·lia com #MeToo o com Extinction Rebellion, que lidera la protesta contra el canvi climàtic a la Gran Bretanya, assenyalen un camí en què les lògiques anteriors ja no serviran. Mentrestant, però, caldrà que la política busqui solucions als problemes, en lloc de limitar-se a condemnar-los. Espanya en té ara una oportunitat, particularment amb la qüestió de Catalunya, però per això caldrà deixar enrere, sense por i amb voluntat d’entesa, la cursa de patriotisme espanyol en què la dreta havia volgut convertir, de manera fallida, aquestes eleccions.

L'Avenç 457 - Maig 2019