Editorial
octubre 2019
461

La repetició electoral

La repetició de les eleccions generals a Espanya, el proper 10 de novembre, després d’una legislatura avortada per la incapacitat parlamentària de nomenar un govern, ha estat rebuda amb mostres d’irritació per part d’una ciutadania cansada de ser cridada a les urnes per una classe política que, després, no sap o no vol respectar el resultat i fer un govern que s’adigui a la representació que lliurament els ciutadans hem volgut donar a cada força política. El fet que més de cent mil ciutadans s’hagin donat de baixa, en poques hores, del registre que permet als partits polítics enviar-los propaganda electoral a casa, o la proposta, més populista, que els diputats no cobrin en l’interregne entre dues legislatures, són símptomes d’aquesta irritació i d’aquest cansament ciutadà. Més enllà de l’atribució a uns polítics en concret de les responsabilitats per la repetició electoral —una qüestió que omplirà la llarga campanya que ens espera—, el fet és que aquestes eleccions generals seran les quartes en quatre anys. Ens trobem, doncs, davant d’una crisi política que no és circumstancial ni conjuntural, sinó que obeeix a causes profundes. L’Estat espanyol havia instaurat, a la transició, un sistema polític que ha estat qualificat de “bipartidisme imperfecte”, i que havia fet que, al llarg de quasi quaranta anys, els dos grans partits “nacionals”, el PP i el PSOE, s’haguessin repartit els torns de govern. Tot va canviar amb la irrupció de la crisi econòmica i, amb ella, de la protesta popular arran de les mobilitzacions del 15-M del 2011 i de la “revolta catalana”, que van propiciar el que podia semblar la fi del bipartidisme: així, si en les eleccions generals del 2011 el PP i el PSOE sumaven el 77% del vot a Corts, en les del 2015 a penes representaven ja el 50%, amb la irrupció de Podemos i, en una altra mesura, de Ciudadanos. Tot i la baixa de Podemos el 2019, en què va passar del 21% al 14%, el Congrés dels Diputats palesava que el bipartidisme s’havia tornat en un tetrapartidisme, també imperfecte.I aquí rau, probablement, bona part de l’explicació de l’impasse actual. Mentre les nostres societats s’han tornat cada cop més plurals, una diversitat que s’expressa en una més gran pluralitat política, els dos grans partits espanyols pugnen per retornar a la situació anterior de bipartidisme, aliens al fet que, en el nostre entorn europeu, ja és molt difícil, com assenyala el periodista Enric Juliana (La Vanguardia, 20/09/19) que cap partit assoleixi el 35% dels vots que «és el percentatge a partir del qual es pot intentar governar amb certa comoditat un Parlament molt fragmentat». És l’hora, doncs, de la diversitat, i és l’hora del pacte i l’acord.Un altre factor que contribueix poderosament a explicar la situació és la crisi catalana i, més específicament, la reiterada negativa dels partits espanyols a reconèixer-la com un problema de l’Estat. En aquest sentit, esgarrifa sentir com el president en funcions, Pedro Sánchez, pot afirmar en seu parlamentària (18/09/19) que «mi proyecto político para Cataluña es el mismo que tengo para Extremadura, Andalucía, Castilla-La Mancha», perquè més enllà de l’electoralisme evident de la frase, vol dir que no té cap proposta política per a la crisi constitucional i territorial més important dels últims quaranta anys a Espanya. Al respecte, la gran pregunta que la fi de la legislatura ha deixat penjada l’ha formulada Javier Pérez Royo: «Per què la majoria absoluta que va aprovar la moció de censura no es pot reeditar, amb les correccions que l’actualitat imposi, per a la investidura?» (Ara, 16/09/19). L’exclusió de Podemos i dels nacionalistes catalans de la majoria parlamentària que busca el PSOE amb unes noves eleccions sembla insistir a confiar a la vella política els remeis per a una realitat que ja no és la que era. I això no sol donar gaires resultats.

L'Avenç 461 - octubre 2019