Editorial
novembre 2019
462

Arran de la sentència

El dilluns 14 d’octubre, a primera hora del matí, es feia pública, de manera poc escrupolosa en la comunicació, la sentència del Tribunal Suprem sobre el procés judicial al “procés” català de la tardor del 2017. El TS condemnava la majoria dels acusats per delictes de “sedició” i malversació, i els im­posava unes penes que van dels nou als tretze anys i sumen un total de 99 anys i mig. A Catalunya, la majoria de reaccions han anat des del dolor i la tristesa per les penes imposades fins a la discrepància i la indignació per una sentència que ha estat considerada, de forma majoritària, molt dura i, per a molts de nosaltres, totalment injusta. Tractarem, a continuació, i amb la dificultat del poc temps transcorregut, d’analitzar tant la sentència com la indignació que va esclatar, amb una virulència inusitada, en els dies següents. Al final, fem un apunt ràpid sobre les possibilitats que, un cop acabat el judici, la sentència doni pas efectivament a una nova etapa.

 

1. LA SENTÈNCIA. Des que, el 30 d’octubre del 2017, el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, va interposar la querella per rebel·lió i sedició que ha donat lloc al procés judicial, aquest ha estat un judici polític, dirimit per un tribunal altament polític (¿cal recordar que l’exdirector general de la Policia i senador pel PP, Ignacio Cosidó, es va vantar de controlar, a través del jutge Marchena, la Sala Segona del Tribunal Suprem?) i que, com no podia ser altrament, ha dictat una sentència política. El fet mateix que el procés judicial hagi tingut lloc al Tribunal Suprem ha estat la primera baula d’aquest procés polític: com han denunciat reiteradament la defensa i organismes independents, d’aquesta manera es transgredia la norma constitucional (art. 24.2 CE) del dret al «jutge ordinari predeterminat per la llei», i, en ser un tribunal d’última instància, comportava una vulneració de drets fonamentals per als processats i condemnats. Aquesta qüestió ha preocupat el mateix TS, fins al punt que dedica unes dues-centes de les 493 pàgines de la sentència a protegir-se d’aquesta mena de retrets, tenint clarament al cap que la defensa portarà la sentència al Tribunal Europeu de Drets Humans, a Estrasburg. De fet, va ser el mateix Fiscal General de l’Estat el qui, en la querella inicial, ja va assenyalar la conveniència de treure la instrucció «de l’àmbit de la Comunitat Autònoma de Catalunya» a favor «d’un tribunal de fora d’aquest territori» per evitar que els partits independentistes «condicionessin» els jutges. Com si els jutges del TS no estiguessin condicionats pels partits «nacionals»! Tal i com ha assenyalat el periodista Ignacio Escolar (eldiario.es, 14/10/19), hi ha un precedent molt proper per explicar el “pecat original” del judici al “procés”: el cas Altsasu. Una baralla de bar que va ser investigada per l’Audiència Nacional amb l’excusa que es tractava de terrorisme. El cas va ser jutjat a Madrid, i s’hi va condemnar els nois d’Altsasu amb una duresa excepcional, tot i admetent que no era terrorisme.Aquest paral·lelisme amb el cas basc és fonamental per entendre l’aproximació que ha fet l’Estat espanyol a la qüestió catalana, un conflicte la naturalesa i característiques del qual s’ha negat sistemàticament a entendre i per al qual ha aplicat obsessivament les mateixes ulleres deformants que al País Basc. Així, en les setmanes posteriors al 27 d’octubre del 2017, l’ales­hores vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría es vantava d’haver «escapçat» el moviment independentista, fent servir el mateix llenguatge que hauria aplicat a una banda terrorista. A partir de la querella, la instrucció del procés judicial va quedar en mans, de fet, de la Guàrdia Civil, i en concret del tinent coronel Baena, l’autèntic instructor de la causa: els seus atestats han servit de base per a la instrucció tant al jutjat número 13 de Barcelona com després a l’Audiència Nacional, el TSJC i la instrucció del jutge Llarena al Suprem. La instrucció de Baena ha estat finalment desestimada pel TS en la sentència, això sí, després de reconèixer, com va fer el jutge Marchena en una de les sessions orals del judici, que «ha servido para lo que ha ser­vi­do». És a dir, per justificar una presó provisional de dos anys i per privar alguns dels presos polítics dels seus drets a la representació política. Per escapçar, doncs. La sentència mereix ser glossada —en el seu llenguatge mateix, en la consideració dels ciutadans catalans com a xaiets manipulats pel seu govern, etcètera— amb una amplitud de la qual ara no disposem, però en l’essencial cal dir que acaba adoptant, paradoxalment, el punt de vista dels acusats, quan admet que el “procés” no va ser pas un intent de secessió, i que per tant no va ser un “cop d’Estat”, sinó que va obeir al «deseo de los líderes políticos y asociativos de presionar al Gobierno para la negociación de una consulta popular». Això no li ha impedit, al TS, de dictar unes penes altíssimes de presó. Una presó que, com sap tothom, no resoldrà res. Com ha escrit el filòsof Santiago Alba Rico (Ara, 14/10/19), amb unes paraules que fem nostres, «ni Espanya ni Catalunya poden permetre’s mantenir Junqueras i els seus companys a la presó, i això ho saben tant els que consideren la sentència injusta per insuficient com els que la considerem jurídicament infonamentada, políticament injusta i perillosa, i humanament despietada.»

 

2. LA INDIGNACIÓ. En la setmana posterior a la sentència, Catalunya ha viscut un esclat de protesta en què s’han barrejat la ja tradicional capacitat de mobilització cívica i pacífica del sobiranisme —amb una concentració de 525.000 persones, només a Barcelona, el divendres 18 d’octubre—, amb un totalment nou i sorprenent esclat de furor protagonitzat per grups de gent molt jove, molts d’ells a la ratlla de la vintena. L’impacte emocional de la vio­lència als carrers, que va assolir el seu clímax la mateixa nit del divendres 18 d’octu­bre, amb crema de contenidors i un dur enfrontament a cops de roc amb la policia demana temps i perspectiva per ser analitzat degudament, tant per mesurar l’abast mateix de la violència (Barcelona ha viscut episodis semblants en la història recent), com per valorar-ne les causes profundes.Se n’han apuntat algunes, entre les quals segurament hi ha en primer lloc la frustració, entre gent que s’ha iniciat a la vida adulta durant el “procés”, per la manca de resultats tangibles de la “revolució dels somriures”, després de topar de cap amb el mur de l’Estat i la seva repressió. A aquesta frustració s’hi hauria sumat el caràcter iniciàtic que tindria, per a una gent tan jove, l’enfrontament cos a cos, amb una aparent manca de por que raneja la inconsciència, amb la policia. I, finalment però no menys impor­tant, l’arrelada existència d’un moviment antisistema que ha fet del combat contra la policia un dels seus elements de lluita, tal com ho indicaria el fet que moltes de les “accions” de la protesta hagin aparegut signades amb les sigles ACAB 1312, un acrònim de «All cops are bastards» (les xifres corresponen a l’ordre alfabètic de les inicials). No voldríem, de cap manera, que la necessitat d’explicar-nos aquests episodis de violència —que de moment han deixat un saldo de més de 600 ferits i de més de 200 detinguts, a més dels danys elevats sobre el mobiliari urbà— sonessin justificatius d’una violència que, des de L’Avenç, condemnem sense dubtar: no només perquè ens sembla políticament estèril sinó, sobretot, perquè ens resulta moralment inacceptable. Ara bé, a hores d’ara hi ha massa preguntes sense resposta respecte de la naturalesa dels incidents, i molt particularment respecte de l’actuació de la policia mateixa. Caldrà que s’investigui a fons fins a quin punt són certes o no acusacions com la provocació policial als manifestants per fer saltar l’espurna, l’ús indiscriminat de la munició anti-avalots, el menysteniment de tota estratègia mediadora (com la que van dur a terme els dos Jordis, Cuixart i Sánchez, ara a la presó per haver evitat que la concentració del 20 de setembre del 2017 davant de la conselleria d’Economia pogués derivar cap a un mínim enfrontament) i, el més greu de tot, uns suposats maltractaments a comissaria o, fins i tot, la suposada fabricació de proves per incriminar manifestants. No estem prejutjant, però cal aclarir-ho.Hi ha hagut, en tot aquest episodi, un element afegit que ateny a la responsabilitat dels mitjans de comunicació, en massa casos fatalment atrets per la resplendor dels focs que cremaven als carrers. Alguns ja fan servir el concepte de «riot porn» per referir-se a aquesta magnificació dels esdeveniments via la repetició de les imatges que no volem veure. En tot cas, l’episodi que hem viscut posa de manifest una antiga veritat: la violència genera violència. I la primera violència ha estat la sentència del TS. Com escrivia el periodista John Carlin (La Vanguardia, 20/10/19), «si empresonar els líders independentistes amb judici i sense no és violència, caldrà reinterpretar el significat de la paraula. Els nois de Barcelona posen els llumins, però els adults de Madrid subministren la gasolina».

 

3. LA SORTIDA. El mateix matí que es feia pública la sentència, el presi­dent del govern espanyol (en funcions) feia una declaració pròpia d’un general després de guanyar una batalla. Sense, com li va retreure l’alcaldessa de Barcelona, mostrar la més mínima empatia cap als condemnats a penes tan dures, Pedro Sánchez, en un discurs impostat i ple de tòpics, semblava donar per enterrat el sobiranisme català (assistim, va dir, a «los estertores de una etapa superada») i feia una crida a una nova fase que faciliti «el reencuentro de la sociedad catalana fracturada por los independentistas». El politòleg Jordi Muñoz, en un dels millors articles publicats aquests dies («Què hauria passat», Ara, 19/10/19), explicava que «fa temps que el PSOE ha decidit tancar els ulls a la realitat de Catalunya i s’ha reclòs en un relat de fantasia segons el qual no hi ha cap problema entre Catalunya i Espanya, sinó només un problema de convivència dins de Catalunya». I afegia una dada inquietant: «Fa un any alguns intel·lectuals de l’òrbita del govern espanyol ens plantejaven en privat, en una trobada a Florència, la implicació més cínica d’aquest relat: no farien res.» Llavors, si no faran res, com volen que s’iniciï una nova etapa? La visita llampec de Pedro Sánchez a Barcelona, el matí del dilluns 21 d’octubre, anant a veure “la seva” policia, i trucant a l’alcaldessa de Barcelona i a la presidenta de la Diputació de Barcelona com si fóssim en ple franquisme i la Generalitat no existís, no diu gaire a favor del president en funcions, però diu molt de l’actitud del «no pensem fer res».Enmig de tot plegat assistim a una colossal operació d’acoso y derribo del president vicari de la Generalitat, Quim Torra, a qui es fa responsable de no haver aturat la violència. Malauradament, la presidència de la Generalitat no havia estat mai en mans d’una persona tan aïllada, fins i tot dins el seu mateix govern, i tan clamorosament mancada d’autoritat. La presó i l’exili dels líders independentistes està dificultant enormement la necessària assumpció de la realitat, que ha de començar pel reconeixement dels errors comesos a la tardor del 2017. Però si tota la proposta que pot oferir Torra és una nova fugida endavant, com la promesa de tornar a exercir el dret a l’autodeterminació en aquesta legislatura, el sobiranisme no farà més que passes enrere. Hi ha massa gent, en aquest país, que quan sentim a dir «Ho tornarem a fer», afegim: «Però no ho torneu a fer igual!» Des de L’Avenç estem convençuts de la conveniència d’iniciar una nova etapa, però del que no podem estar segurs és que, ara per ara, se’n donin les condicions. L’actitud dels «adults de Madrid» d’afegir insult a la injúria, com diuen en anglès, tot afegint humiliació a la humiliació, és la via més segura cap al fracàs. Sembla talment que alguns, allà i aquí, ens hi vulguin portar. I caldrà, per tots els mitjans, evitar-ho.

L'Avenç 462 - novembre 2019