Editorial
gener 2020
464

Fer francesos, fer italians

En una Itàlia que encara no ha trobat el rumb polític, després del «vintenni» de Berlusconi, però que no ha perdut la seva capacitat d’innovació, el novembre passat va emergir un nou moviment civil, de perfil encara incert, anomenat les «sardines». Un moviment sense banderes, sense partits, que es reclama hereu de la Constitució italiana, que canta el Bella ciao però també l’himne nacional, i que ha sorgit en un dels antics bastions de l’esquerra italiana, Bolonya, per fer front al neofeixisme de la Lega de Matteo Salvini. El seu objectiu inicial era omplir les places, «premuts com sardines», per demostrar a l’extrema dreta que Itàlia no és seva. S’ignora, però, si aquesta mobilització pot acabar donant lloc a un moviment polític, i com afectarà a la recomposició del panorama polític italià. De tota manera, és significativa la reacció d’una part de l’esquerra italiana. En un acte de les «sardines» a Roma, va prendre la paraula una dona amb el vel islàmic, «una sardina orgullosa d’exhibir el vel», tal com l’ha qualificada, a MicroMega, el veterà filòsof Paolo Flores d’Arcais, un dels referents de l’esquerra laica italiana. Per a ell, «les sardines no poden enunciar com a programa el compliment de la Constitució i després confiar aquest missatge a una dona que porta un vel islàmic, un símbol d’opressió que està en contradicció irremeiable amb els valors constitucionals». A la mateixa revista, Cinzia Sciuto, autora d’un «manifest laic contra el multiculturalisme», adverteix a les sardines, a propòsit d’aquest mateix fet, que «no es respon a la creu [de Salvini] amb el vel» de la noia musulmana, perquè això significa restar dins la seva mateixa «lògica identitària». De forma explícita, Flores d’Arcais aplaudeix la prohibició del vel a les escoles feta per la República francesa, perquè entén que el sol fet de portar-lo atempta contra la seva missió de formar els ciutadans en els valors de «liberté, égalité, fraternité». D’aquesta manera, posa en relleu la formació «a la francesa», per recollir els termes que fa servir la historiadora francesa Anne-Marie Thiesse en l’entrevista d’aquest mes, de la República italiana. Una formació que es pretén basada en el contracte social, racionalista i il·lustrada, oposada a la concepció etnolingüística i cultural de la nació «a l’alemanya», d’arrel romàntica i idealista, però que ha acabat generant un nacionalisme francès i un patriotisme italià que es manifesten obertament contraris al multiculturalisme, aferrats a la idea d’una concepció única del «ciutadà» francès o italià, a la qual tothom s’ha d’emmotllar. L’Europa del segle XIX va veure el naixement dels moderns Estats-Nació. Thiesse assenyala justament la data de 1870, en què es constitueix la Tercera República francesa, com l’inici d’una etapa fonamental en construcció nacional: en la feina de «fer francesos» o, per dir-ho els termes clàssics de l’historiador Eugene Weber, de passar de «pagesos a ciutadans». En el cas d’Itàlia, el 1870 també culmina la unificació política. A partir d’aleshores, com es va dir paral·lelament en el cas d’Espanya, calia «fer els italians». Sabem que aquella construcció d’una ciutadania va ser excloent, marginant el que a França en diuen «les llengües regionals», reduint-les i embastardint-les a la categoria de patois, en nom d’una «llengua nacional» comuna. De manera que aquesta construcció nacional ha acabat sent impregnada de nacionalisme, reticent a la diversitat, susceptible a la crida del populisme precisament en la mesura que apel·la a un immutable i homogeni «poble». Podem dir, doncs, que alguns mals del present tenen les arrels en el passat, en unes determinades opcions i concepcions de com fer ciutadans.

L'Avenç 464 - gener 2020