L'entrevista
gener 2020
464

Josep M. Muñoz


Anne-Marie Thiesse, la identitat nacional francesa

Nascuda a la rodalia de Lió l’any 1955, Anne-Marie Thiesse és una especialista en la història cultural francesa, amb un interès particular per les qüestions relacionades amb el regionalisme. Antiga alumna de l’École Normale Supérieure i doctora en Lletres, és des de l’any 1991 directora de recerca en filosofia i literatura al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS). Els seus àmbits de recerca són la història i la sociologia de la literatura, la història cultural i les identitats culturals nacionals i regionals. A més dels seus nombrosos articles en revistes científiques i les seves contribucions a obres col·lectives, ha publicat mitja dotzena de llibres: Écrire la France, le mouvement littéraire régionaliste de la Belle Époque à la Libération (Presses Universitaires de France, 1991), Ils apprenaient la France, l’exaltation des régions dans le discours patriotique (Maison des sciences de l’homme, 1997), La Création des identités nationales, Europe XVIII-XXe siècle (Seuil, 1999) i Le Roman du quotidien, lecteurs et lectures populaires à la Belle Époque (publicat el 1984 i reeditat per Seuil, 2000). El 2010 va publicar un assaig breu, Faire les Français, quelle identité nationale? (Stock), que és l’únic que s’ha traduït al català: França. Quina identitat nacional?(Afers, 2017). El seu últim llibre publicat és La fabrique de l’écrivain national. Entre littérature et politique (Gallimard, 2019). L’entrevista va tenir lloc el novembre passat a Girona, aprofitant la seva assistència en un congrés internacional sobre literatura i territori organitzat per la Universitat de Girona.

 

«Amb la generalització de l’escola primària, a la fi del segle XIX, el coneixement del francès es va estendre pertot arreu, inclosa la ruralia pobra. Llavors els pares van invertir en les seves famílies, amb la idea que perquè els fills se’n sortissin, calia que parlessin francès, que era el mitjà per accedir al funcionariat.»

«Com que el jacobinisme és coercitiu, no és pas gaire democràtic, regularment els partits de l’oposició diuen que cal corregir-lo. En general, quan arriben al poder, però, constaten que és un mitjà de control extraordinari, i rebutgen la regionalització que havien preconitzat.»

«A França la diversitat cultural es qualifica de comunitarisme, que és un model anglosaxó, i és presentat com un model extremament perjudicial que cal combatre amb la República i la laïcitat. La idea és que hi ha un sol model de francès i que cal, absolutament, que tothom s’hi assembli.»

«Per entrar en aquesta mena de religió ortodoxa que és la identitat francesa, cal que abjuris de la teva antiga cultura i t’adhereixis a una mena de monoteisme francès. Volen que un immigrant en vint-i-quatre hores visqui, pensi, parli i mengi com un francès! Això ha esdevingut una obsessió.»

«Quan jo estudiava, la qüestió nacional era absent. La gran qüestió dels anys 1960-70, entre els filòsofs polítics, era l’Estat. Era el que estudiava tothom: els marxistes, els antro­pòlegs. Llavors, si es parlava de nacionalisme era per associació amb el nazisme, el feixisme, l’antisemitisme.»

«A diferència de la monarquia, que celebrava les victòries, les nacions celebren les derrotes, perquè una derrota, amb el sacrifici dels qui han mort per la pàtria, és molt més important com a fundació que una victòria efímera que permet de conquerir un territori o altre.»

«Durant molt de temps, a Europa no hi ha fronteres lingüístiques, hi ha zones de continuïtat: en una mateixa ciutat s’hi parlen diverses llengües, en funció dels diversos sectors o usos. Però amb la creació de les nacions, el principi serà afirmar un espai monolingüe.»

«Als estudiants, els pregunto quantes nacions hi ha a la Unió Europea. Un diu: 28! Llavors un altre corregeix: No, 27! A causa del Brexit, és clar. I jo els dic: «N’esteu segurs? N’hi ha més». I ara pregunto: quantes nacions hi ha a Espanya?»

 

anne_marie_thiesse

 
L'Avenç 464 - gener 2020
Preu de l'article 1 €