Editorial
febrer 2020
465

Un patrimoni vergonyant

Fa setze anys, en el número 288 de febrer del 2004, L’Avenç es preguntava sobre la consideració que la ciutat de Barcelona tenia cap al seu passat industrial, en un dossier que titulàvem «Un patrimoni vergonyant?». En l’editorial d’aquell número, que també s’enunciava amb un interrogant, ens demanàvem si hi havia «Un futur sense passat?», i advertíem que la transformació que estava fent la ciutat i el país no podia girar l’esquena al seu passat industrial, sens el qual no ens podíem explicar el seu present. En aquell moment, ja s’havia destruït de forma irreversible el ric patrimoni industrial de tota l’àrea que havia passat a ocupar la Vila Olímpica, deixant com a únic testimoni la solitària xemeneia de can Folch, enmig d’un silenci imposat pel consens existent entorn dels Jocs del 1992, i el que s’estava tractant d’evitar és que succeís el mateix amb la resta del Poblenou, i en particular a l’àrea de 200 hectàrees que englobava el nou Districte 22@, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona del 2000 ençà. Més enllà de les bondats d’aquest projecte, que propugnava un nou cilce industrial basat en «l’economia digital», eren uns anys en què l’èxit de la ciutat semblava mesurar-se solament amb indicadors d’atractiu turístic, comptabilitzats en milions de pernoctacions, i d’atracció d’inversió estrangera, en una ciutat que es presentava a si mateixa com a «business friendly» i amb aquell lema ridícul de «Barcelona, la millor botiga del món». Va ser, també, l’any del Fòrum de les Cultures, que va posar de manifest els límits de l’aposta pels «grans esdeveniments» com a propulsors de la transformació urbana, mentre es desatenien qüestions tan urgents com l’habitatge assequible. La resposta ciutadana va prendre la forma d’una reactivació del moviment veïnal —que tanta transcendència havia tingut en la ruptura municipal empresa el 1979, com recorda Quim Nadal en aquest mateix número—, que en el cas del Poblenou va articular propostes sòlides, basades en la participació ciutadana, en el si del Fòrum de la Ribera del Besòs, i que es traduïen en l’oposició a operacions qualificades d’especulatives com Diagonal-Mar, i en la lluita per preservar el conjunt fabril de Can Ricart, on la feina del Grup de Patrimoni va ser molt important —com recorda la historiadora i activista Mercè Tatjer en l’entrevista d’aquest mes. D’aleshores ençà, s’han succeït una enorme crisi econòmica i una no menys considerable crisi política, que sens dubte han canviat els debats ciutadans i han alterat les prioritats de les administracions públiques. Però la dicotomia de fons, pel que fa al model econòmic, persisteix: ¿es vol una ciutat plenament orientada als serveis, amb el turisme com a gran font d’ingressos, o es vol continuar la tradició industrial de la ciutat, aquella que va fer que el Poblenou fos conegut com el «Manchester català» (un títol compartit amb Sabadell), i que el conjunt català es pogués batejar com «la fàbrica d’Espanya»? Les conseqüències de quina opció es prengui tenen unes implicacions socials i econòmiques profundes, pel que fa particularment al nombre i a la qualitat de l’ocupació creada, com no s’ha cansat de recordar l’economista Miquel Puig entre d’altres. L’any 2014 la Comissió Europea es va conjurar a un «un renaixement industrial europeu», que revertís la tendència del declivi industrial i que pogués assolir, per a aquest any 2020, l’objectiu del 20 % del PIB per a les activitats manufactureres. En el compliment d’aquest objectiu, cal que Barcelona no oblidi que el treball industrial no ha deixat mai de ser el motor de la ciutat contemporània, i que es decideixi a donar visibilitat i llegibilitat a una perifèria industrial que va fer possible el seu esplendor i que tingués sentit l’elogiosa denominació de «La ciutat de les fàbriques».

L'Avenç 465 - febrer 2020