Una crisi de la qual cal aprendre

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 467, abril 2020

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

«Això no és la fi del món, sinó la fi d’un món.» Ho afirma el filòsof Daniel Innerarity en una entrevista recent a l’"Ara". Enmig d’una crisi mundial d’evolució i durada imprevisibles, causada per la pandèmia de la Covid-19, amb una xifra de contagiats i de morts que en aquest moment creix encara de manera exponencial, es fa difícil una anàlisi serena de les conseqüències que tindrà no només sobre la salut i la vida de les persones, sinó de les repercussions socials i econòmiques d’aquesta plaga. Però la percepció que aquesta crisi inèdita posarà en qüestió molts dels fonaments del món actual és gran i creix.
La crisi del coronavirus ens planteja preguntes que no podem esquivar, i que tenen a veure, en primer lloc, amb l’economia global. Aquesta pandèmia ha portat, al nivell fisiològic, l’essència mateixa de la globalització del capital. Si s’ha pogut escampar a la velocitat que ho ha fet, és perquè vivim (vivíem?) en un món que s’ha anat empetitint, encongint, interconnectat pels constants viatges intercontinentals. No és cap atzar que arribi justament en un moment que, a Londres o a Barcelona, per dir-ne dos exemples, es discuteix l’ampliació dels aeroports de Heathrow o del Prat, i s’alerta sobre els costos mediambientals d’un creixement il·limitat del nombre de pistes, avions i passatgers.
L’altra gran qüestió té a veure amb la resposta dels estats a la pandèmia, tant en l’aspecte sanitari com en l’econòmic. La crisi ha posat de relleu com les injustes polítiques d’austeritat de l’última dècada, que no van fer més que perllongar i aprofundir la crisi financera del 2008, van afectar, amb les retallades, un sistema públic de salut ja prou tensionat, que ara es veu abocat al risc d’un col·lapse. Tot i que caldrà deixar l’avaluació tranquil·la per a més endavant, quan la situació s’hagi superat i en coneguem totes les dades, no deixen de ser cridanera la diferència en la xifra de morts entre Itàlia i Espanya, d’un costat, i Alemanya de l’altra: en aquesta crisi, també s’està veient que hi ha una Europa a dues velocitats.
La resposta de la Unió Europea ha estat, en aquest respecte, novament decebedora, no només perquè sembla deixar la iniciativa únicament en mans del Banc Central Europeu, sinó perquè ha ocasionat un replegament cap als Estats-nació que posa en qüestió l’essència mateixa del projecte europeu. Un replegament que, en el cas d’Espanya, ha estat encoratjat per la resposta del govern central, que s’entossudeix a creure que el sistema autonòmic no és més que un fre a l’eficàcia, i que, a diferència del que ocorre a Alemanya amb el seu sistema federal, torna a evidenciar la debilitat del model de l’Estat de les Autonomies, que és vist amb desconfiança o fins i tot és considerat prescindible davant de causes de «força major».
En tot cas, caldrà que els estats acudeixin ràpidament al rescat, i no pas del sistema financer com van fer el 2008, sinó de les persones i de les petites empreses. És la gent la que necessita desesperadament ser rescatada. Però també caldrà, a la vista dels nostres carrers buits i de les botigues tancades, preguntar-se per la sostenibilitat futura de fenòmens com el turisme massiu, o si no haurem de reconsiderar les nostres necessitats de consum.
Nosaltres hem volgut ser aquí, amb un número que hem confegit des de les nostres cases, com a mostra del nostre compromís amb els lectors i subscriptors de L’"Avenç". Amb un "David i Goliat" a la coberta, l’escultura d’Antoni Llena situada a la Vila Olímpica, i a la qual la força del vent va fer “doblegar els genolls” recentment, però que es tornarà a alçar aviat com un símbol de la voluntat de vèncer l’adversitat, per terrible i poderosa que sigui. Mentrestant, no deixeu de practicar la mesura higiènica que més vides ha salvat en la història de la humanitat: renteu-vos les mans.

L'Avenç 467 - abril 2020