Una malaltia social

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 468, maig 2020

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

L’historiador britànic Asa Briggs va publicar, l’abril de 1961, un article a la revista «Past and Present» en què feia una crida als historiadors a tenir en compte un fenomen que fins aleshores havien tendit a negligir, com era l’impacte mortal del còlera al segle XIX. Briggs recordava que la «còlera asiàtica», originada a l’Índia, «va dominar tota varietat de climes, va superar tots els obstacles naturals, va conquerir tots els pobles», però també que atacava sobretot les grans ciutats. I insistia que, a l’hora d’estudiar aquest episodi poc recordat, els historiadors haurien d’anar molt més enllà d’un mer exercici d’epidemiologia mèdica, i que n’haurien
d’analitzar sobretot els aspectes socials, perquè el còlera era una «malaltia de la societat» en el sentit més profund: «Va colpejar els pobres d’una manera particularment despietada», perquè les condicions en què vivien afavorien la propagació de la infecció, i a tot Europa va accentuar les aprensions socials. «Allà on apareixia, posava a prova l’eficàcia i la resiliència de les estructures administratives locals. Feia evidents les infinites mancances polítiques, socials i morals. Provocava rumors, sospites i, de vegades, conflictes socials violents.»
Al segle XXI, com estem comprovant de forma colpidora, les coses no són substancialment diferents. En un llarg editorial del «New York Times», del 9 d’abril passat, s’afirmava amb precisió que «la magnitud d’una crisi està determinada no només per l’impacte dels esdeveniments que l’han precipitada, sinó també per la fragilitat del sistema que ataca». Al mateix temps, fixant-se en un context social molt concret, els dels Estats Units, amb mancances tan greus com un sistema de salut pública, però en una reflexió que val per a tothom, recordava que «la fragilitat de la nostra so­cietat i del nostre govern és el resultat de decisions deliberades». Les de­cisions que han portat, oposant-se al bé comú en nom d’una pretesa llibertat individual que només ha afavorit els més rics, a soscavar l’herència dels presidents Roosevelt, amb el «New Deal», i del president Johnson, amb la seva idea de la Great Society, és a dir l’Estat del benestar. Decisions que, a partir de Reagan i Thatcher, no han fet més que accentuar, a una banda i altra de l’Atlàntic, la desigualtat social i desemparar sectors socials cada vegada més amplis.
Encara que coneixem massa poques coses d’aquesta terrible pandèmia, la Covid-19, sabem com és d’urgent atacar-la des del punt de vista mèdic, amb l’obtenció esperem que no massa llunyana d’un tractament i d’una vacuna, però sabem també que, de forma inseparable i decidida, cal fer front a les seves conseqüències socials i econòmiques, perquè, novament, ens trobem davant d’una «malaltia social». Ara bé, com recordava aquell mateix editorial del «New York Times», «el gresol d’una crisi proporciona l’oportunitat de forjar una societat millor, però la mateixa crisi no fa la feina. Les crisis exposen problemes, però no proporcionen alternatives ni, encara menys, voluntat política.» En efecte, si no volem que les afirmacions que sentim a dir aquests dies —en el sentit que el món que vindrà després de la crisi haurà de ser substancialment diferent— es quedin en meres declaracions retòriques, caldrà que comencem a adoptar polítiques concretes. Caldrà revisar moltes coses, començant per l’emergència climàtica que vivim (i més si es confirma la relació entre la contaminació atmosfèrica i la gravetat de la Covid-19), però també el nostre model productiu. El nou «new deal» haurà de ser sens dubte un «green deal», explotant totes les potencialitats de viure, treballar i consumir d’una altra manera. Però el que apareix amb la mateixa urgència és la necessitat d’un nou «contracte social», que acabi amb el predomini de l’economia sobre la política, i torni a posar la feina, l’educació i la cultura i el benestar al centre de tot.

L'Avenç 468 - maig 2020
Preu de l'article 1 €