Editorial
juliol 2020
470

L’hora de la responsabilitat

La fi de l’estat de l’estat d’alarma, el 21 de juny passat, ha tancat una etapa excepcional de tres mesos, una experiència inèdita en les vides de tothom, d’un abast i d’unes conseqüències que encara no coneixem, i n’obre una altra, que alguns qualifiquen de “reconstrucció” i altres de “represa”, i que tots plegats intuïm que haurà de ser diferent, en alguns aspectes substancials, al món d’abans de la irrupció de la pandèmia. Però en cap cas la fi de l’estat d’alarma i l’inici d’una “nova normalitat” signifiquen que l’epidèmia del coronavirus s’hagi acabat: de fet, en els últims dies l’OMS ha alertat seriosament que, fora d’Europa, la pandèmia segueix disparada, amb un creixement desbocat que fa que se’n multipliquin exponencialment els casos de persones infectades. A casa nostra la mesura forta del confinament ha servit, amb èxit, per “aplanar la corba” i evitar així el col·lapse del sistema de salut —això gràcies fonamentalment, com corrobora el Dr. Plasència en l’entrevista d’aquest número, a l’esforç dels professionals sanitaris—, però el virus segueix entre nosaltres i els rebrots periòdics ens recorden que, fins que no hi hagi un tractament mèdic, ara per ara inexistent, i una vacuna o vacunes, que trigaran uns quants mesos a arribar, no podem baixar la guàrdia en absolut, i hem de seguir practicant les mesures que els investigadors científics i les autoritats sanitàries no es cansen de repetir: mantenir la distància, rentar-nos les mans, portar mascareta. De fet, l’element potser més remarcable de la situació que s’obre amb el desconfinament és que trasllada el gruix de la responsabilitat als ciutadans: del comportament individual i col·lectiu de tots nosaltres dependrà, molt directament, la capacitat del virus de seguir-se transmetent o no. Però aquesta no és pas l’única responsabilitat que tenim davant nostre, precisament en la mesura que la crisi no és només una crisi sanitària sinó que té un impacte econòmic i social mai vist. L’aturada sobtada de l’economia, per un període prolongat, amenaça convertir-se en una regressió d’un abast enorme, tot i que molt difícil de predir, perquè, entre altres coses, dependrà també de l’evolució de la pandèmia mateixa. Les previsions relativament optimistes d’una recuperació ràpida, en forma de V, de l’economia es veuen contra­restades pels temors dels qui pensen que la convulsió que estem vivint tindrà uns efectes greus en el teixit econòmic i social que s’allargaran potser durant dècades.Trigui el que trigui, és segur que la recuperació no ens pot portar a una repetició de la situació anterior: com ha resumit gràficament l’enginyer Joan Majó “no podem sortir de la crisi per la mateixa porta que hi hem entrat” (Ara, 28/5/20). Al respecte, cal celebrar que la Unió Europea estigui disposada a no repetir els errors tràgics que va cometre arran de la crisi financera de 2008, quan es va imposar una política d’austeritat equivocada i de conseqüències nefastes. Però l’ajut que aquesta vegada sí que vindrà d’Europa, i que estarà condicionat a un impuls reindustrialitzador i a la transició cap a una “economia verda”, ¿sabran aprofitar-lo els nostres empresaris per canviar el model de productivitat que ha imperat a Catalunya i Espanya en les últimes dècades? És la pregunta inquietant que es fa en veu alta l’economista Guillem López Casasnovas: “I si no tenim l’empresariat que ens pensem?” (La Vanguardia, 22/6/20).Es diu, amb tota precisió, que l’epidèmia va per barris. Les seves conse­qüències també. Finalment, la responsabilitat més gran que tots ­plegats —administració i ciutadans, empresaris i treballadors— tenim ara al davant és capgirar la desigualtat social, fruit d’una economia que en les últimes dècades havia apostat per l’elusió fiscal, la precarització laboral i la devaluació del treball fins a uns límits que l’epidèmia ha posat en evidència que no són sostenibles.

 
L'Avenç 470 - juliol/agost 2020