Editorial
setembre 2020
471

La marxa reial

La sortida d’Espanya del rei emèrit, Joan Carles I, ha estat sens dubte, i amb permís de la pandèmia, la notícia de l’estiu. Si fa sis anys ja va resultar insòlit que un rei regnant abdiqués a favor del seu successor, el seu exili —qui sap si provisional o definitiu, produït en ple període vacacional per tractar de minimitzar-ne l’impacte mèdiatic i enmig d’una manca total de transparència informativa— fa evident, d’una manera palmària, la crisi de la monarquia espanyola. D’un rei que havia estat presentat com el paladí de la democrà­cia s’ha passat a una figura tacada per la corrupció i l’enriquiment il·lícit. La inviolabilitat i la manca de responsabilitat del rei que estableix l’article 56 de la Constitució espanyola van afavorir, sens dubte, la impunitat amb què el monarca es va enriquir, enmig del silenci de la premsa i de la complicitat institucional més absoluta. A Espanya, ningú no semblava interessat a saber com un rei que vivia de l’erari públic podia haver acumulat una fortuna que mitjans solvents com el New York Times o la revista Forbes avaluaven en uns 2.000 milions d’euros. El judici del cas Noos, sentenciat el 2017, ja va revelar les pràctiques corruptes del rei Joan Carles; el seu gendre Urdangarín va acabar a la presó, mentre es feia tot el possible per mantenir-ne al marge la seva filla, la infanta Cristina. Ha estat, però, una investigació en curs de la justícia suïssa (a la qual s’ha sumat, en un recorregut que ja veurem quin serà, la fiscalia espanyola) relativa als 100 milions d’euros que, segons la Tribune de Genève, hauria obtingut de l’Aràbia Saudita per les obres de l’AVE a la Meca, un afer envoltat d’un ridícul embolic de faldilles, la que ha acabat fent insostenible la situació del rei emèrit. Al respecte, la petició, feta des de sectors molt determinats de l’establishment espanyol, que es respecti la seva presumpció d’innocència topa amb el fet evident que Felip VI, l’actual monarca, ja el va declarar de facto culpable quan en un comunicat, el març passat, va explicar que renunciava a l’herència del pare i que retirava a Joan Carles l’assignació que rebia de la Casa Reial. El tallafocs del fill assenyalava inequívocament el pare. Finalment, el 3 d’agost es feia pública la seva marxa d’Espanya, cap a un destí que ha acabat per saber-se que eren els Emirats Àrabs Units, un país que no té tractat d’extradició amb Suïssa i que està regit per unes monarquies absolutes i corruptes.L’escapada reial posa fi a un tabú que ha presidit, de la Transició ençà, la vida espanyola: el rei ja no és intocable. La figura de Joan Carles haurà de ser necessàriament revisada, i caldrà començar per recordar que l’objectiu de les elits dirigents sortides de la dictadura franquista en la Transició no va ser altre que legitimar la monarquia, alliberant-la del pecat original d’haver estat reinstaurada per les lleis de la dictadura i per la persona mateixa del dictador Franco, que va nomenar Joan Carles el seu successor. La legitimi­tat de la monarquia i el manteniment de la unitat d’Espanya (que, tal com recordava Joan Carles en un reportatge de la televisió francesa, va ser la demanda que li va fer Franco en el llit de mort) eren les dues grans finalitats que van perseguir els hereus de la dictadura dins d’un procés de transició a la democràcia, en bona part improvisat i sens dubte accidentat, del qual resulta llagoter afirmar que Joan Carles en va ser “l’arquitecte”. Només l’empenta de les forces democràtiques de l’antifranquisme, i un context internacional on acabaven de caure les dictadures militars de Grècia i de Portugal, van assegurar a Espanya un Estat de Dret i un règim de llibertats, amb les limitacions que hem conegut —i que caldria començar a deixar enrere— d’una Constitució que va acabar declarant irreformables la monarquia i l’Estat.

 
L'Avenç 471 - setembre 2020