Editorial
octubre 2020
472

Espanya és diferent

Aquest estiu que acabem de deixar enrere, Espanya ha mostrat la profunditat de la crisi que pateix i la distància que encara la separa de la Unió Europea a la qual pertany des de fa més de tres dècades. Així, l’Estat espanyol s’ha significat tristament per la doble incidència de l’epidèmia de la Covid-19: és, de lluny, el país amb un nombre més alt de contagis i, alhora, el país amb una destrucció d’ocupació i per tant amb un atur més alt de tota la Unió. ¿Què ha fet que Espanya es comportés, quant a la incidència de la pandèmia i a l’abast de la crisi econòmica i social, de forma tan destacadament diferent de països sociològicament pròxims com Itàlia o Portugal? ¿Per què sembla que hàgim tornat al temps de l’Spain is different, un vell eslògan posat en circulació l’any 1960 pel franquisme, amb la finalitat d’atreure el turisme europeu, tot mirant de capgirar la percepció que, del país, en tenia la resta d’Europa? Seixanta anys després, i malgrat els esforços d’integració i d’anivellament progressiu amb l’Europa comunitària, la incidència diferencial de la pandèmia ha tornat a plantejar la diferència espanyola: per explicar-la, s’ha recorregut en primer lloc al tòpic sociològic. Així, la més gran afectació seria una con­seqüència directa de l’especial sociabilitat dels espanyols: després d’un dels confinaments més durs de tot Europa, que va servir efectivament per tallar l’expansió de la malaltia, la gent, i molt particularment els entorns d’amics i familiars, van tenir ganes de retrobar-se i, assumint de forma inconscient la idea que el contagi sempre vindrà d’un forà, les mesures preventives es van relaxar de manera que el virus va tornar a circular amb intensitat. El punt feble d’aquesta explicació és que la sociabilitat mediterrània dels espanyols és compartida per altres països de l’entorn que, tanmateix, han tingut uns índexs de transmissió del virus molt més baixos. Al respecte, sobta que, en les explicacions que s’han buscat, s’hagi fet una relativa poca atenció a factors com el treball precari i l’economia submergida, que són un tret no pas únic però sí distintiu de la societat espanyola: les condicions laborals i la por a perdre la feina ha fet que molts treballadors defugissin els confinaments o les quarantenes preventives quan era el cas. Com hem sentit a dir de forma ben gràfica, a molta gent treballadora els feia més por la gana que el virus.En aquest context, resulta escaient la reflexió que feia Ignacio Sánchez-Cuenca en un article titulat «Un estat fràgil» (La Vanguardia, 19/09/20), on el politòleg madrileny afirma que «no es tracta que siguem gent bulliciosa i una mica anàrquica, sinó que l’Estat (en tots els nivells: nacionals, regionals i locals) s’ha mostrat incapaç de gestionar eficaçment la informació sobre contagis i morts, la compra de material sanitari, la creació d’una xarxa de rastrejadors, la posada en marxa d’una aplicació informàtica de rastreig o el reforçament del sistema d’atenció primària». Sánchez-Cuenca assenyala que «la capacitat de l’Estat és un factor clau en el desenvolupament dels països», i que l’indicador clau al respecte de la fortalesa de l’Estat és «el poder de recaptació fiscal», on Espanya es troba a la cua d’Europa: a això cal afegir-hi les retallades del sector públic, que han deixat un «Estat escanyolit» del qual patim ara les conse­qüències. A l’hora de tancar aquesta edició, l’atenció està centrada en Madrid, on l’epidèmia s’ha disparat sense control. El mateix Sánchez-Cuenca, en un article anterior, ja havia cridat l’atenció sobre el desfasament existent entre la prosperitat econòmica i la modernitat política de la capital espanyola. Ara afegeix un nou element de comprensió a aquesta paradoxa aparent: la modernitat espanyola està fortament llastada per la manca de modernitat de les seves estructures estatals i per la fragilitat mateixa del seu aparell d’Estat. Una explicació prou més sòlida, i també menys confortable de sentir per a segons quines oïdes, que aquelles que es deriven de la sociologia recreativa.

 
L'Avenç 472 - ctubre 2020