Fatiga pandèmica

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 473, novembre 2020

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

Després d’un estiu relativament tranquil, que ha confirmat la hipòtesi que el coronavirus no es transmetia amb la mateixa facilitat quan fa calor, l’arribada de la tardor ha tornat a disparar, a tot Europa, la pandèmia de la Covid-19. Malgrat les mesures que a Catalunya i al conjunt d’Espanya s’han pres per aturar el contagi, el fet és que la segona onada de l’epidèmia ja és aquí i sembla, a més, molt difícil d’aturar. Encara que aquest nou embat no ens agafa, als governs i a les societats, tan desprevinguts i desarmats com ho va fer la primera, el cert és que la progressió exponencial del contagi ens ha sumit en un clima de desassossec que torna a tenyir-ho tot de colors ombrívols. El fet que, afortunadament, el nombre de defuncions estigui molt lluny del que es produïa a la primavera (quan, recordem-ho, en ciutats com Nova York van arribar a morir mil persones en un sol dia), i que l’atenció hospitalària pugui fer alguna cosa més que aleshores per frenar l’evolució de la malaltia, atesa l’experiència acumulada en pocs mesos, o que s’entrevegi la possibilitat que tinguem en un període no massa llunyà una sèrie de vacunes eficaces, no impedeix que s’estengui en tots nosaltres una sensació de desànim i de cansament, que es coneix amb el nom de “fatiga pandèmica”, així com una preocupació que ja no és únicament per la salut sinó també, i fonamentalment, per la feina i per l’economia. Ja ho advertíem en el nostre editorial del mes de maig passat: les epidèmies com la que estem patint no són només un problema mèdic, sinó que esdevenen, de forma profunda i duradora, «malalties de la societat».
«Venen mesos molt i molts durs», va pronosticar Angela Merkel en una reunió interna amb parlamentaris del seu partit. A Espanya, el govern de Pedro Sánchez sembla confirmar-ho, en decretar un estat d’alarma que preveu allargar fins al 9 de maig. A Amèrica, el "New York Times" ha comunicat als empleats que seguiran treballant des de casa i que no s’incorporaran a l’oficina fins al 6 de juliol. El mateix diari resumia en un titular, «El juliol és el nou gener», el fet que moltes empreses estan posposant a l’estiu del 2021 el retorn dels treballadors a les seves seus. Són molts mesos per resistir. Són molts mesos per enfonsar l’economia. D’aquella idea d’una recuperació immediata, en forma de V, ja ningú no gosa parlar-ne. I són molts mesos de restriccions, amb l’impacte econòmic però també psicològic sobre la salut de tots plegats.
En aquest context, «l’esgotament col·lectiu amb les restriccions pel coronavirus ha esdevingut un adversari formidable per als governs», advertia fa uns dies el "Wall Street Journal" (26/10/20). A diferència del març, arreu hi ha mobilitzacions a carrers i places que protesten per les mesures restrictives i de tancament. Algunes, molt minoritàries, responen a la crida d’irresponsables negacionistes; la majoria, exigeixen dels governs que compensin amb diners les pèrdues que pateixen els sectors més afectats. Els governs, per la seva banda, ja no poden recórrer a la retòrica tronada i patriotera amb què el govern de Sánchez convidava a “derrotar unidos al virus”. Ara la cançoneta ja no pot ser el “Resistiré”. Ara cal, amb tota transparència i profunditat, un debat a fons sobre què cal fer. El debat sobre la responsabilitat individual vs. la responsabilitat dels governs s’ha tornat a obrir. Després d’anys en què s’havia volgut oblidar el keynesianisme, ara tothom, Europa inclosa, sembla haver-se adonat que sense una forta despesa pública no serà possible sortir del forat. Ara sabem que hem de reforçar el nostre sistema de Salut pública i una xarxa de Sanitat pública que van ser retallats alegrement i que s’han revelat insuficients. El món que vindrà ja no podrà ser com el que estem deixant enrere: el que ens està passant és massa gros.

L'Avenç  473 - novembre 2020