Editorial
gener 2021
475

Política i justícia

El 1921, ara fa cent anys, el jurista francès Édouard Lambert va publicar un llibre, Le gouvernement des juges et la lutte contre la législation sociale aux États-Unis, el títol del qual va donar lloc a una expressió, “el govern dels jutges”, que ha estat repetidament utilitzada d’aleshores ençà, en contextos diversos, però normalment referida a la tendència a deixar a l’estament judicial les decisions que normalment haurien de ser competència de l’estament polític o, més pròpiament, dels poders executiu i legislatiu. De fet, la qüestió plantejada per Lambert va prendre als Estats Units una particular amplitud als anys 1930, quan el president Franklin Delano Roosevelt va topar amb l’oposició del Tribunal Suprem per tirar endavant unes reformes que ell creia necessàries per fer front a la crisi ocasionada pel crash del 1929. Els americans van arribar a parlar d’“activisme judicial” per referir-se a aquesta qüestió.Cent anys després, les coses no semblen haver canviat gaire. Ho hem vist en el tram final del mandat de Donald Trump, amb les seves maniobres per garantir-se una majoria conservadora en el Tribunal Suprem, una majoria que no li ha servit a ell per ajudar-lo en els insòlits tripijocs que pretenia per mantenir-se en la presidència, però sí que pot permetre durant dècades —la condició de magistrat del Suprem és vitalícia— un “govern dels jutges” als Estats Units que eventualment s’oposi a una le­gislació progressista en termes socials i de drets cívics. A Espanya, el fet que la dreta hagi emulat alguns elements de l’estratègia dels republicans americans, presidida per la idea de fugir del consens i atiar la confrontació, ha tingut també la seva traducció en la voluntat de consolidar un poder judicial clarament decantat, sobretot pel que fa als “alts tribunals” (Su­prem i Constitucional, encara que el segon no és un òrgan judicial ni fa part del poder judicial). N’hem tingut un exemple sagnant primer en l’ús irresponsable que el govern de Rajoy va fer del Tribunal Constitucional, atorgant-li unes competències que els tribunals constitucionals europeus no tenen pas, per fer front a la qüestió catalana, i a continuació en l’“activisme judicial”, de contingut clarament polític, que a partir de la querella del fiscal general de l’Estat, Maza, ha dut a terme la sala del Suprem presidida pel jutge Marchena en el judici dels líders del Procés.Una actitud que ha tingut continuïtat en l’informe que han fet, a mitjan desembre passat, els quatre fiscals del Suprem que van intervenir en el “procés del Procés”, i en què s’oposen amb arguments clarament ideològics, amb consideracions polítiques del tot impròpies, a la possible concessió d’un indult per part del govern espanyol als que hi van ser condemnats, la majoria dels quals acaba de passar el quart Nadal en una presó injusta. L’alleujament que l’eventual indult comportaria als nou presos condemnats en aquell procés no pot confondre’s, però, amb la necessitat d’una amnis­tia, de llarg abast, que posi fi al “govern dels jutges” en la qüestió catalana. A Espanya, des de la Constitució de Cadis de 1812 ençà, l’amnistia s’ha fet servir en repetides ocasions, sempre amb la finalitat de posar fi a un conflicte polític i d’aconseguir la tranquil·litat pública. La complexitat de la situació política a Espanya i el temor del govern a la reacció fa que l’objectiu d’una amnistia, que genera un consens prou ampli a Catalunya, sembli ara per ara prou llunyà d’aconseguir. Però això no treu cap legitimitat a la demanda, que des de L’Avenç fem nostra, ni impedeix, és clar, de con­siderar-la com la mesura més justa i eficaç no només d’acabar amb una persecució judicial —impulsada pel que sembla ser un desig de venjança davant el que és percebut com un ultratge a les essències pàtries—, sinó també de destensar la situació com a pas imprescindible per a enfocar una sortida política, que és i ha de ser l’única democràticament possible.

 
L'Avenç 475 - gener 2021
Preu de l'article 1 €