Editorial
febrer 2021
476

La precarietat de la cultura

En un telenotícies recent, vèiem una escena que fins fa poc hauria estat difícil d’imaginar, tot i que no era pas la primera vegada que es produïa en els darrers mesos. A iniciativa de l’associació #AAA Actúa Ayuda Alimenta, professionals del sector del cinema —actors, directors i productors— repartien, a la seu de l’Acadèmia de Cinema Català i de l’SGAE, cistelles d’aliments entre companys que no cobren des de fa gairebé un any. De fet, era el setè lliurament que feia arribar menjar i productes de primera necessitat a un centenar de famílies que viuen de la cultura i que ara pateixen per culpa d’una pandèmia que ha esmicolat les seves expectatives professionals —que ja eren, per elles mateixes, prou precàries. Gent amb experiència, que ha fet cinema, televisió, teatre, s’han quedat sense cap mena d’ingrés i han hagut d’acudir, en més d’una ocasió, als serveis socials. Un dels impulsors de la campanya explicava que quan “vam començar fa set mesos, ateníem 34 persones; ara estem en uns 300, entre Madrid i Barcelona.” Al respecte, una de les participants en aquella acció, l’actriu Maria Molins, reconeixia que ella viu una situació privilegiada perquè té feina, però que no tothom pot dir el mateix: “Jo tinc molta sort perquè treballo bastant a Madrid ja fa anys. Estimo molt la meva ciutat [Barcelona] i em fa molta pena veure aquest exili que s’està produint.” Un ‘exili’ que té a veure amb l’empobriment de la cartellera cultural que pateix Barcelona des de fa anys, i amb la situació d’extraordinària feblesa de la indústria audiovisual catalana, però també amb la gran succionadora de capitals i de talent en què s’ha convertit Madrid en el mateix període. Una tendència centrípeta, aquesta, que alguns volen fer veure, interessadament, que respon a qüestions ideològiques (i esbossen la caricatura grollera d’una Barcelona ‘tancada’ pel nacionalisme estret enfront d’un Madrid ‘liberal i cosmopolita’), però que té a veure so­bretot amb el repartiment del poder i dels recursos en un estat que ha afermat, en les darreres dècades, el seu caràcter i concepció centralistes. Només cal recordar com a símptoma la marxa de Manuel J. Borja-Villel del MACBA al Reina Sofía el 2007 o de Joan Matabosch del Liceu al Teatro Real el 2013, unes institucions estatals on tots dos directors han pogut desenvolupar uns projectes molt més ben finançats dels que dirigien a Barcelona i amb una esponsorització molt més generosa per part de grans empreses que viuen a l’ombra del poder, del poder real. Naturalment, això no exclou de cap manera l’enorme responsabilitat que hi té la Generalitat de Catalunya —la qual té atribuïdes estatutàriament des del 1979 les “competències exclusives” en matèria de cultura—, ni disculpa la negligència pressupostària i la manca de lideratge polític amb què ha actuat respecte de la cultura, a la qual no ha vist mai, ni de lluny, com el “sector essencial” que ara diu que és. Com denunciava en aquell mateix acte l’actor Andrés Herrera, la precarietat i la manca de protecció del sector cultural és “un problema sistèmic i estructural”, que diu molt, i diu poc bé, de “com considerem de debò la cultura al nostre país.” L’actual consellera de Cultura, Àngels Ponsa, ha admès públicament per primer cop una realitat que no havíem sentit mai explicitar a cap dels seus nombrosos antecessors en el càrrec: en cap altre sector laboral no s’admetria la precarietat que pateixen els treballadors de la cultura. I és que també hi ha molts riders, en la cultura, encara que se’ls vulgui disfressar com una professió més glamurosa. La pandèmia ha fet avinent que hi ha uns sectors, com la sanitat i l’educació, que són bàsics per bastir una societat del benestar digna d’aquest nom, i que no poden ser negligits en nom d’una suposada eficàcia econòmica. La inclusió de la cultura entre aquests sectors essencials hauria de passar a ser, a partir d’ara, una prioritat absoluta.

L'Avenç 476 - febrer 2021